CER a Montmeló: com enviar una bona cursa a la merda per un cargol de la direcció trencat

El passat dissabte vam tenir cursa al Circuit de Catalunya, com ja vaig comentar aquí mateix. Es tractava de la última prova del CER 2010, la Copa d’Espanya de Resistència, i la inscripció era d’autèntic luxe. Tan impressionant era, de fet, que hauriem d’anar a unes 24 hores del 2007 per trobar un nivell d’inscrits similars. En total: 64 inscrits, dels que només 62 van prendre la sortida a la cursa; i 20 Renault Clios enquadrats a la classe D2. La cosa prometia.

A les cronos, l’Ignasi va aconseguir baixar dels 2’09 per marcar un 2’08.8 que el colocava entre els 20 primers (de la D2). Un servidor, per contra, no aconseguia baixar dels 2’10… tancant una sessió de cronos més aviat dolenta, tot i que finalment vam aconseguir qualificar en la 39ª posició, que no estava del tot malament. Per que us feu una idea, la pole de la D2 rondava els 2’06. És a dir, seguim estant a anys llum dels primers.

Clar que rodant un cop cada tres mesos, és el que hi ha. En el meu cas, sense anar més lluny, des de Novembre de 2009, només vaig agafar el Clio pel meeting d’Alcañiz. En un any, dos curses. I pensar que hi ha gent que corre quasi cada setmana…

Definició d’equip amb pocs recursos: aquell on els qui fan la feina són els propis pilots. Avui en dia, una espècie en seriós perill d’extinció. Per sort, de feina hi va haver més aviat poca. Canviar rodes, posar benzina, revisar nivells i poc més. La setmana anterior vam muntar discos i pastilles noves – Renault Sport i Ferodo, respectivament – que durant la cursa van funcionar a les mil meravelles. Si és que no hi ha cotxe més fiable i que dongui menys problemes que el Clio. En serio. L’únic problema que vam tenir va ser amb el pit-limiter que, per art de màgia, va deixar de funcionar després dels entrenaments lliures de divendres. Una putada, però res greu, per sort.

Hem de donar les gràcies, també, a la gent de Prorace per la seva inestimable ajuda quan ens va fer falta, que no van ser precissament poques vegades.

La nostra oficina. Com podeu veure, simplicitat elevat a la màxima potència: l’extintor, el repartidor de frenada, la consola central, la palanca del canvi seqüencial, i el display Magnetti-Marelli. Només el que és estrictament necessari. Per contra, un veu el Mini Challenge o el Abarth 500 Assetto Corse, i s’adona de la sutil diferència entre un cotxe (de carrer) preparat per curses, i un cotxe de curses des del seu naixement.

A la graella, com he dit, vam classificar-nos en una prou decent 39ª posició, prou bé tenint en compte les nostres possibilitats. El problema (per l’Ignasi, que va ser qui va prendre la sortida) és que abans de la volta de formació, la organització va voler immortalitzar el moment amb una foto de grup sobre la línia de sortida. Això volia dir que l’Ignasi havia de deixar el cotxe a la graella, sortir, caminar els 200 metres que el separaven del lloc on s’havia de prendre la foto… i després desfer el camí de tornada cap al cotxe, per acte seguit, començar un relleu de trenta minuts sense temps ni per respirar.

No és per queixar-me, però es podría haver citat a la gent abans i sense preses. Pel pobre Jorge Lorenzo, que sortia últim, la pallissa va haver de ser de traca i mocador (estem parlant de sortir quasi des de la New Holland!).

La sortida va ser bastant neta, fins que els cotxes van arribar a la Repsol, on es va liar una grossa. Per sort, l’Ignasi va anar en mode prudent i no ens vam veure involucrats en cap mena de problemes. L’únic incident, si el podem anomenar així, va tenir lloc a la Moreneta, on el Clio vermell d’en Palomeres va fer una virolla just davant del nostre Clio. Va anar del canto d’un duro que l’Igna no se’l menja amb patatates.

Al primer pas per meta, l’Ignasi ja anava el 27 – és a dir, va avançar 12 posicions, que es diu ràpid. Es pot demanar més? Poc a poc l’Igna va anar agafant ritme i (per variar) vam acabar barallant-nos amb el Clio de R-EVO-lution – no se per quina extranya raó, quasi sempre acabem emparellats…

Quan portavem mitja hora, va arribar el primer handicap i canvi de pilots. Per davant, m’esperava un relleu d’una hora d’aquests que a priori, sembla que hagin de ser interminables. Per sort, la cosa va passar bastant de pressa… i la meva (pèssima) condició física no va patir seqüeles importants.

Al principi haig de reconèixer que em va costar una mica agafar un bon ritme. Entre que vaig entrar fred, i que els Leons de la Copa venien pel darrere a un ritme que feia por, fins dues o tres voltes després del relleu no vaig començar a rodar en temps “raonables” – si és que un 2’12 baix es pot considerar un temps raonable (els del davant, rodaven en 2’08).

Quan per fi vaig aconseguir agafar un ritme més o menys còmode, vam arribar al final de la primera hora de cursa – que per si no ho havia mencionat, es disputava a dues hores. El fet és que aquesta classificació parcial donava lloc a un pòdium ja que les dues hores puntuaven de forma separada. La sorpresa la he tingut fa mitja hora quan he vist que en aquesta classificació anavem els 4rts de la D2 i els 6ens de la scratch. És a dir, que per un miserable lloc no pugem al pòdium a una cursa del nacional. Gallina de piel només de pensar-ho…

Per molts equips això els hi sonarà a una tonteria, però si veiesin la insfrastructura del CostaRica Competició, i la preparació dels pilots, més d’un es sorprendria.

El fet és que jo, feliç de la vida, no em vaig enterar d’aquest fet. Ni de que durant dues voltes vam arribar a liderar la cursa. Els meus temps no eren estratosfèrics, ni molt menys, pel que m’imagino que el nostre mèrit fins llavors havia consistit en no tenir cap incident ni cap errada, i clavar el primer canvi de pilots.

Quan ja portavem una hora i mitja de cursa, tocava parar a posar benzina i a fer el segon canvi de pilot. La parada pel respostatge implicava un mínim de tres minuts parats, que vam solventar no sense patir una mica. Per començar, no vaig saber reconèixer als mecànics ja que anavem amb uns monos i cascos integrals que no em sonaven de res – un d’ells, de fet, era un mecànic de Prorace, que ens estava ajudant una mica. Jo, per la meva part, tenia en ment el mono blanc-i-blau de l’Uri, un dels amics que ens van donar un cop de ma, però quan vaig entrar al parc de repostatge, ni rastre. El que va provocar que la liés una mica al quedar-me creuat al mig, sense saber on anar, i amb una primera velocitat que no volia entrar de cap de les maneres. Això d’entrada.

A la sortida, mes problemes: el motor d’arranc no funcionava. Ja ens va passar amb el Clio vell, que es negava a arrancar quan el cotxe estava calent. I aquí va passar tres quarts del mateix. Com que el pit-limiter va “morir” durant els entrenaments lliures, jo em temia el pitjor: que el problema fos un problema general de la consola central. Per sort, de tant donar-li al starter al final la cosa va recobrar la vida i em vaig possar en marxa cap al pitlane, on encara ens quedava un handicap de 45 segons que cumplir.

Quan l’Ignasi va sortir de la segona parada, anavem en la 8ª posició absoluta, i tan sols quedaven 20 minuts i escaitx per acabar la cursa. Estava clar que acabar entre els 15 primers i els 5 primers de la divisió D2 era més que possible. L’únic que haviem d’aconseguir era portar el cotxe a la línia de meta. Fàcil, oi?

Doncs no. Per desgràcia, un cargol (si no vaig errat, el que uneix la mangueta amb la bieleta de direcció – que em corretgeixi algú si m’equivoco) es va partir en dos, deixant al meu germà sense direcció dues voltes després del relleu. Podia haver estat per un accident, podia haver estat per culpa d’un altre cotxe, podia haver estat per qualsevol cosa… però no. Va ser una miserable peça que no val ni tres euros la que ens va deixar tirats a l’estadi quan l’únic que haviem de fer era acabar.

Tenint en compte que un dels Clios que teniem al darrera després de la segona parada va acabar en la 14ª posició i 5é de la D2… no seria descabellat pensar que aquesta és la posició en la que haguèssim acabat nosaltres de no haver trencat la direcció. Una posició d’allò més meritòria vistes les nostres possibilitats.

En realitat, al nostre temps (al final vam classificar-nos en el lloc 45, per si a algú li interesa) era irreal. Un problema en l’adjudicació dels handicaps al segon relleu va fer que a nosaltres se’ns comuniqués que haviem de complir 45 segons quan en el fons eren 85. 40 segons de diferència que ens haguèssin enviat de la 5ª posició de la D2, probablement, a la 7ª, el que seguia sent un bon resultat per nosaltres, en una cursa on el mes important era acabar.

El problema gran se’l van endur alguns Seat Leon que, elloc de tenir un handicap de 200-i-pico segons com és habitual, només “van haver de complir” 50 segons. Aquesta diferència de més de dos minuts va fer que tant el Leon de Mas-Pons (el de Prorace, amb els que compartiem box) com els dels vascos Arruabarrena poguèssin afrontar les últimes voltes sense pressió, rodant a un ritme MOLT inferior al habitual (de l’ordre dels 15 segons per volta).

La solució que va donar la organització va ser la de sumar la diferència que havien de cumplir i no ho van fer, al handicap equivocat que sí van complir. Pel que d’acabar segons i primers, respectivament, al final ambdós van passar a acabar lluny de les posicions de pòdium. De qui és la culpa? Jo entenc totes les parts, i que l’error és principalment de l’organitzador, però la solució que van proposar era justa; i al cap i a la fi, el que va sentenciar als dos equips van ser aquelles voltes a ritme lent que van fer al darrer tram de la cursa.

Sigui el que sigui, no és una cosa que ens afecti – tot i tenir el mateix problema amb els handicaps. Acabar en la 5ª posició o en la 8ª hagués seguit sent un resultat inmillorable. Per desgràcia, ens va faltar aquesta miqueta de sort que, per contra, hem tingut en moltes altres curses. El que si és cer és que el cotxe (i amb aquesta, ja he perdut el compte) ha tornat a finalitzar una cursa d’una sola peça. El que per nosaltres és una victòria en tota regla.

Fotos: Roger Serrano (ets un crack! moltes gràcies!)