CER a Montmeló: com enviar una bona cursa a la merda per un cargol de la direcció trencat

El passat dissabte vam tenir cursa al Circuit de Catalunya, com ja vaig comentar aquí mateix. Es tractava de la última prova del CER 2010, la Copa d’Espanya de Resistència, i la inscripció era d’autèntic luxe. Tan impressionant era, de fet, que hauriem d’anar a unes 24 hores del 2007 per trobar un nivell d’inscrits similars. En total: 64 inscrits, dels que només 62 van prendre la sortida a la cursa; i 20 Renault Clios enquadrats a la classe D2. La cosa prometia.

A les cronos, l’Ignasi va aconseguir baixar dels 2’09 per marcar un 2’08.8 que el colocava entre els 20 primers (de la D2). Un servidor, per contra, no aconseguia baixar dels 2’10… tancant una sessió de cronos més aviat dolenta, tot i que finalment vam aconseguir qualificar en la 39ª posició, que no estava del tot malament. Per que us feu una idea, la pole de la D2 rondava els 2’06. És a dir, seguim estant a anys llum dels primers.

Clar que rodant un cop cada tres mesos, és el que hi ha. En el meu cas, sense anar més lluny, des de Novembre de 2009, només vaig agafar el Clio pel meeting d’Alcañiz. En un any, dos curses. I pensar que hi ha gent que corre quasi cada setmana…

Definició d’equip amb pocs recursos: aquell on els qui fan la feina són els propis pilots. Avui en dia, una espècie en seriós perill d’extinció. Per sort, de feina hi va haver més aviat poca. Canviar rodes, posar benzina, revisar nivells i poc més. La setmana anterior vam muntar discos i pastilles noves – Renault Sport i Ferodo, respectivament – que durant la cursa van funcionar a les mil meravelles. Si és que no hi ha cotxe més fiable i que dongui menys problemes que el Clio. En serio. L’únic problema que vam tenir va ser amb el pit-limiter que, per art de màgia, va deixar de funcionar després dels entrenaments lliures de divendres. Una putada, però res greu, per sort.

Hem de donar les gràcies, també, a la gent de Prorace per la seva inestimable ajuda quan ens va fer falta, que no van ser precissament poques vegades.

CER al Circuit de Catalunya: llista d’inscrits i box

Ja ha estat publicada la llista d’inscrits pel meeting del Circuit de Catalunya. En total, 64 inscrits, entre els que hi ha 20 Renault Clios com el nostre, fent un total de 27 cotxes a la nostra categoria, la D2. No està gens malament, oi? Sembla que riurem una mica. Als habituals del CER s’hi han de sumar en Jorge Lorenzo, que farà parella amb el campió de la Clio al volant d’un Abarth 500 Assetto Corse, i un tropel de pilots francesos, entre els quals tinc entés que hi ha el campió de França.

El nostre box serà el 25, al ben mig del pitlane (en Lorenzo està al 23). No us oblideu dels croissants i els cacaulats…

Recordeu que la entrada és gratuïta, i l’accés al paddock és lliure. L’únic accés habilitat és el de l’entrada principal, al pàrking 1.

Més info: V-Line

CER al Circuit de Catalunya: horaris

Ja s’han publicat els horaris pel meeting del CER al Circuit de Catalunya, per a tots aquells que ens vulgueu passar a visitar…

DIVENDRES

• 9:00 – 10:00 : Entrenaments LLIURES D1+D2
• 10:10 – 11:10 : Entrenaments LLIURES D3+D4
• 12:00 – 13:00 : Entrenaments LLIURES D1+D2
• 13:10 – 14-20 : Entrenaments LLIURES D3+D4

DISSABTE

• 9:40 – 10:00 : Entrenaments CRONOMETRATS Pilot 1 D1+D2
• 10:05 – 10:25 : Entrenaments CRONOMETRATS Pilot 2 D1+D2
• 10:30 – 10:50 : Entrenaments CRONOMETRATS Pilot 1 D3-D4
• 10:55 – 11:15 : Entrenaments CRONOMETRATS Pilot D3+D4
• 13:20 – CURSA D1+D2+D3+D4 (120 minuts + 1 volta)

En negreta apareixen els horaris que afecten directament a l’equip CostaRica Competició. Ja sabeu, si us voleu passar a saludar, vosaltres mateixos. Això si: es reserva el dret d’admissió al box… a no se que es portin uns Cacaolats, uns croissants i unes ensaimades. Ahir ja vaig formalitzar la inscripció i vaig fer la reserva de carburant (a les curses hi haurà repostatge!). Aquest cap de setmana deixarem el cotxe a punt… i llestos. Ja tinc ganes, ja…

Més info: V-Line

BMW 320is “Sabine”, el nou joguet de CostaRica Competició

Jo que pensava que ja us havia presentat a la Sabine, i pel que sembla, se m’havia oblidat completament. Bé. Doncs som-hi. Mai és tard si la dita és bona…

No si recordareu, però allà pel Gener de 2007, el meu germà va comprar-se un BMW E30 325i. La idea era convertir-lo en un cotxe de rallys amb el que poder prendre part al català de l’especialitat. Desgraciadament, la feina, les peles i les ganes es van anar dil·luint a mesura que anava passant el temps, i el cotxe va acabar arreplegant pols al taller de CostaRica Competició. De fet, el cotxe estava en perfecte estat, pintadet en un preciós Alpineweiss blanc, i amb només la instal·lació elèctrica per fer. La puntilla va arribar amb el eme-tres que ja coneixeu, un cotxe que es va endur la major part del “pressupost” (viatge al ‘Ring inclós).

El fet és que les ganes de còrrer al final van fer decidir-se al meu germà, i finalment es va fer amb un BMW E30 320is. Bé, sobre el paper. El més curiós del cas és que és el mateix cotxe que es va comprar el duenyo del 325i, un cop li va vendre al meu germà. Podem dir que és un cotxe conegut, doncs.

El cotxe tècnicament és un BMW E30 320is. Es tracta d’un dels pocs E30 320is que hi ha, un cotxe que es va fabricar únicament pel mercat italià i portugués. Entre altres coses, comptava amb el mateix motor que el M3, però amb només 2 litres de cilindrada, enlloc dels 2.3 originals, i oferia una potència de 192 cavalls a 6.900 rpm. La caixa de canvis també era la mateixa que equipava el M3, una Getrag de cinc relaciona amb la primera cap avall, cortesia de BMW Motorsport, i amb uns ratios tan curts, que el cotxe només fa 190 km/h de punta. Perfecte per rallys.

Mecànicament va com un mísil, d’això no hi ha cap dubte. Amb prop de 200 cavalls, per tan sols 1.000 kilos de pes, la veritat és que és un joguet d’allò més divertit (amb una mica de sort el podré probar el dissabte de la setmana que ve). El paio que li va vendre el 325i al meu germà, fent-se amb aquest 320is en el seu lloc, va arribar a marcar un top 10 a la categoria scratch (ara no recordo quin rally era), un resultat gens dolent tenint en compte que el cotxe té prop de 20 anys.

L’interior és on més s’ha de treballar, ja que estava una mica descuidat. L’Ignasi ja s’ha fet amb un nou tablier central on hi ha muntat fibra de carbono allà on ha pogut, i on ara s’hi troben els interruptors, tots ben posadets. A part d’això, una mica de pintura per aquí, una visita al Tamayo per trobar tal o qual peça… i llestos.

La idea és debutar al Rallysprint de Sant Julià a principis de l’any que ve, quan comenci la tempoada, tot i que abans, alguna que un altre tanda per fer-se amb el cotxe no estaria de mes. Ganes no li falten al meu germà. Segur que ell i en Lluís Comas, el copi, s’ho pasen d’allò més bé. Enveja sana.

Felicitats Ignasi!

Avui és l’aniversari del meu germà, l’Ignasi. O Indalesiu para los amigos. En fa 26. Vint-i-sis. Aviat deixaràs de ser una promesa, ambècil!!! És el segón pilot més ràpid de la familia, després de mi. L’amo del eme-tres, de la Sabine i rockie de l’any al CER. I futura estrella del català de rallys. I co-fundador de CostaRica Competició, també. Un ambècil professional.

PER MOLTS ANYS, CRACK!

Rallyclàssic Series a Calafat, un perfecte regal d’aniversari

El 2 de Setembre passat un servidor va entrar a la Generació 3.0, una forma molt cool de dir que ja no sóc un veinteañero. Si, senyors… els anys passen, i ens fem grans. Setmanes abans, el meu germà em va dir que em reservés la Diada perquè em tenia reservada una sorpresa. La Diada va arribar, i només havent-me donat la pista de que “agafés banyador”, un ja pensava en opcions com Port Aventura, o en un veler surcant el Mediterrani. Res d’això.

Vam enfilar AP-7 avall, i passat Salou ja vaig començar a tenir una idea del que m’esperava. Un parell de setmanes abans li vaig preguntar si la sorpresa tenia algo a veure amb les Rallyclàssic Series a Calafat, que es disputaven el mateix dia… o en el seu defecte, en el Rally d’Andorra de històrics que també es feia el mateix cap de setmana. Evidentment, la seva resposta va ser negativa… i amb els dies se’m va acabar oblidant tot plegat.

El fet és que jo estava en lo cert, i vam acabar a Calafat, un circuit on no rodava des de feia 3 o 4 anys. Allà estava el meu pare, el Manel… i l’eme-tres del meu germà, preparat per entrar a la pista.

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Era la meva primera prova de regularitat, i la veritat és que sempre havia tingut una especial curiositat per aquest format. El funcionament és molt fàcil d’entendre: cada cotxe fa els entrenaments lliures al ritme que vol, i en vista dels temps per volta que fa, diu als organitzadors que rodaran en… digue’m… 2:11. Cada volta. La gràcia és fer les voltes el més a prop d’aquest temps de referència que es pugui. Cada dècima, amunt o avall, penalitza, i el guanyador final és, en conseqüència, qui menys punts té.

A simple vista sembla fàcil, oi? Doncs amb 47 cotxes a pista (entre els que hi havien Porsche 911 RS, una barchetta Lola-Cosworth, un BMW 2002 ti, dos Alpine A110, dos preciosos Porsche 914/6…) la cosa es complica una mica. I és complica perquè si un cotxe més lent (o més ràpid) et molesta i t’has d’apartar, el temps l’has de recuperar en un altre part del circuit. El tema és fer sempre 2:11, 2:11, 2:11. Tota l’estona. I per complicar encara més les coses, els pilots no poden comptar ni amb rellotges, ni telèfons mòvils, ni radios, ni música, ni res de res. Ni encara menys amb cronòmetres.

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Després de la primera sessió oficial, de la qual s’agafaven les 20 millors voltes (per millors s’entén les que estaven més a prop del temps de referència; en el nostre cas: 2:11), vam quedar els 26 de 47 inscrits, cosa que no estava del tot malament.

La clau era intentar agafar sempre les mateixes referències, frenar igual, traçar igual, obrir gas en el mateix lloc, canviar de marxa igual, i no passar de 140 a la recta. Sembla fàcil… i de fet, als entrenaments, vaig clavar 6 o 7 2:11’s seguits. A la cursa, però, amb molts més cotxes donant pel cul (en el sentit més carinyós de la paraula), aquesta regularitat va desaparèixer, passant a fer un 2:09, seguit d’un 2:13, després un 2:10’9, després tornem a fer un 2:12…

Total que a la segona tanda oficial, vam anar a passar-nos-ho bé. La referència la vam baixar a 2:09, i vam intentar fer-ho tot amb una mica més d’agressivitat. El resultat? Ni idea. No ens vam ni esperar a veure els temps, ja que sense cap persona al mur degut al sol que feia (no els culpo, jo hagués fet el mateix), no tenien ni la més remota idea del ritme que portaven. Al final, es veu que la majoria de voltes estaven entre 2:05 i 2:07… així que ja ho sabem per l’any vinent: hem de posar un temps de referència una mica més baix.

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

La regularitat és un format que al cap i a la fi, no està malament. Si t’ho prens en serio pot ser molt, molt entretingut. I fins a un cert punt, tens i tot: això d’haver de clavar el mateix temps volta rere volta té la seva gràcia. Per nosaltres, que venim del món de l’sprint, dels circuits, de curses cos-a-cos… la jornada de dissabte va ser de relax espiritual total. I la veritat és que m’ho vaig passar genial. Per la propera, a veure si hi podem colar el GT Turbo…

Gràcies germanet! 🙂

Per cert, el BMW E30 M3 va de conya: frena perfecte (els frens quasi no van mostrar fatiga, tot i que tampoc anavem al 100%), gira perfecte, quasi no subvira, i el motor és una delicia. Unes suspensions una mica més dures no estarien de més, ja que a vegades basculava una mica massa… i el pont del darrera costa descol·locar-lo doncs sembla que l’estabilitzadora està fluixa. Fora d’això, una joia de trasto. M’encanta!

Info: Rallyclàssic Series | Més fotos a Flickr: Mustang Stockfoto

CostaRica Competició, entre els deu millors a Alcañiz

El passat cap de setmana va haver cursa a Alcañiz. Copa d’Espanya de Resistència: una vintena llarga d’inscrits a la D1+D2, amb poc més d’una quinzena de Clios. Com ja vaig escriure per aquí, personalment li tenia moltes ganes a aquest traçat: l’any passat m’ho vaig passar d’allò més bé, i a més a més, aquesta temporada el “mono” era considerable, ja que no em pujava al cotxe, ni per unes miserables tandes, des del Novembre passat. Temps suficient com per què se m’hagi oblidat com funcionava el Clio… o quasi.

Aquest cop corria jo amb el meu germà, i evidentment, el “pique” personal va fer que (quasi) ens oblidèsim que estavem competint en una cursa amb altres pilots: l’únic que ens interesava era veure qui havia quedat davant de qui. La primera sessió liure va servir una mica per fer-me de nou al traçat (i al cotxe!) i reglar una mica les frenades, ja que l’any passat vam tenir més d’un problema amb el compensador. A la segona sessió, per contra, vam anar una mica més per feina, en busca de la volta bona… amb l’inconvenient que les rodes tenien més kilòmetres que un taxi, i és clar: ja pots atacar tot el que vulguis, que l’únic que conseguiràs és anar-te’n recte a cada curva. És el que té ser un equip lowcost, que el material es va servir fins que peti per algun lloc…

CostaRica Competició torna als circuits…

L’últim cop que vaig agafar el Clio va ser durant el meeting del CER al Circuit de Catalunya. Això va ser a principis de Novembre de 2009. Quasi 10 mesos després, ja ho tenim (quasi) tot preparat per tornar a la càrrega: aquest cap de setmana, CostaRica Competició corre a Alcañiz!! L’últim meeting que vam disputar, on corrien l’Ignasi i el Gerard, va ser Cheste, on un servidor es va haver de conformar amb veure les curses des de la barrera. Ara, en canvi, per fi podré treure la pols al mono i al casc… que ja fa una mica de olor a naftalina…

Aquest cop correré amb el meu germà, i evidentment, sortirem a guanyar (veu del APM: siiii, claaaaro). La llista d’inscrits va sortir ahir i a la D2 hi ha una vintena de cotxes, 15 dels quals són Renault Clios. En altres paraules, la cursa promet ser interesant.

El circuit és un dels meus favorits, sino el que mes: una recta super-llarga, amb una frenada on redueixes de sisena (al tall!) a primera, unes ràpides al primer parcial d’aquelles on has de tenir les idees clares, i en general, un circuit amb molta pujada i baixada, on l’any passat ens ho vam passar d’allò mes bé. Això si no tenim en compte les 3 visites a Direcció de Cursa i una petita sortida del meu estimat germà…

Nota: ojo als crits del meu germà.

Els lliures i les cronos es disputaran dissabte, i les curses diumenges (per a tota la gent que vulgui venir a veure’ns, que se que sou molts!!). La veritat és que li tinc moltes ganes a aquesta cursa, especialment tenint en compte que no em pujo al cotxe (ni per unes miserables tandes) des de fa quasi un any, que no és poc. Veure’m com va.

Com que tinc un Internet Móvil de Orange, intentaré penjar novetats i noticies breus “al moment”, un live coverage en tota regla.

Més info: Vline.org @ Alcañiz