Quan un ha anat al Nürburgring una dotzena de vegades és normal que els records es barregin una mica. Després de tot, anar a l’Infern Verd ve a ser sempre més o menys una mica el mateix: et lleves, esmorzes, agafes el cotxe, fas unes voltes, te’n vas a Brunchen per tirar quatre fotos, un currywurst a la benzinera, unes quantes voltes més, et dutxes, sopes un rumpsteak al Pistenklause… i torna a començar. Un dia, i un altre, i un altre, al més pur estil Groundhog Day.
No obstant, de tots els viatges que he fet des d’aquella primera vegada allà pel 2007, el que us vinc a narrar en aquesta entrada encara el recordo com si fos ahir. Va ser, amb diferència, el més memorable de tots els que hem fet. No ja per la ruta, que entre d’altres incloïa una visita fugaç a Spa-Francorchamps, sino per haver-hi anat amb el Renault 5 GT Turbo i el BMW M3.
I és que si anar al Nürburgring és ja de per sí especial, sigui amb un Skoda Fabia Combi simplement per fer fotos i gaudir de l’ambient, o amb un Nissan GT-R per rebentar-lo a voltes, fer-ho en cotxes com aquests, cotxes que t’estimes i que per tu tenen un valor especial, converteix el viatge en una experiència molt èpica. I arriscada, que també. I un punt temerària, per què no dir-ho…
Tot va començar, calendari en mà, quan ens vam posar a buscar dates per anar-hi. El punt de partida era la trobada que cada any fem amb els amics de TheAutoUnion, altrament conegudes com a Rebel Run. Sempre solen ser cap al juny, per allò de que fa bon temps i encara no és temporada de vacances, i quasi sempre cauen en Sant Joan. Aquell any no va ser una excepció…
El fet és que, decidida la data, vam adonar-nos que aquell mateix cap de setmana també hi havia una macro concentració de fanàtics del BMW M3 al Nürburgring. Coincidireu amb mi en que tenint un d’aquests al garatge hagués estat imperdonable no anar-hi, així que la decisió va ser fàcil: aniríem amb l’eme-tres. I clar, encigalats com estàvem, si hi anàvem amb l’M3 perquè no anar també amb el GT Turbo? Si no ho fèiem llavors probablement ja no ho tornaríem a fer en la vida…
El planning era simple: sortir un dijous de Sant Joan a primeríssima hora, i tornar el dilluns següent “sin prisa per sin pausa”. Això un servidor. L’Ignasi i en Lluís, el seu copi, tornarien diumenge a mig matí després de fer les darreres voltes, i en Pere, el meu copi, ho faria dilluns amb el primer vol que sortia de Frankfurt-Hahn direcció Girona, que aquell dia tocava treballar. En altres paraules, els 1.300 km de tornada em tocaria fer-los en solitari…
Divendres la trobada no començava fins a mitja tarda, de manera que ens quedava un matí de puta mare per no fotre res. Per la tarda la cosa millorava lleugerament amb la concentració al paddock del traçat de GP, i una sessió curta de touristfahren, d’aquestes en la que si fas dues voltes ja pots donar-te per satisfet.
Tres quarts del mateix de cara a dissabte: poca cosa a fer pel matí, ja que es disputava una prova del campionat RCN, i sessió “intensiva” de touristfahren per la tarda, en la que també estava previst fer una parade lap amb tots els BMW M3 de la concentració rodant “en formació”. La guinda al pastís la teníem diumenge, amb sessió de touristfahren de sol a sol en la que un servidor tenia reservat un Volkswagen Golf MK5 GTI DSG.
Mirant opcions per omplir els espais buits vam adonar-nos que aquell mateix cap de setmana també hi havia una cita del International GT Open a Spa-Francorchamps. El circuit de les Ardenes no està gaire lluny del Nürburgring, uns 200 kilòmetres a molt comptar a través d’unes carreteres que ben bé mereixerien un viatge apart (aquí Chris Harris ho explica molt bé, a partir del minut 3:00). Si a això li sumem que teníem un amic treballant a un equip i que l’accés al paddock era lliure, prendre la decisió d’anar-hi no va ser gaire complicada…
I els dies van anar passant, i les ganes d’anar-hi van anar augmentant… i quasi sense adonar-nos, Sant Joan va arribar. Cotxe apunt, maleter carregat, dipòsit ple, nivell d’oli normal, pressions correctes, Red Bulls, barres energètiques i altres substàncies dopants en ordre. Per davant, 1.300 km a través dels monòtons i interminables paisatges de la campinya francesa. M’adormo només de pensar-ho. I després estava la calor. Intensa, enganxifosa, inevitable. No com al dels darrers dies, això és cert, però quasi…
Recordeu que estem parlant de cotxes dels anys 80, sense aire condicionat ni altres comoditats que ara trobem de sèrie fins i tot en el Dacia Logan més bàsic. Control de velocitat o navegador GPS eren pura ciència ficció ara fa 25 anys. Per no tenir, el meu GT Turbo no tenia ni ràdio, així que imagineu-vos el panorama. Com a companys de viatge, únicament la conversa d’en Pere i el monòton, constant i ininterromput soroll del motor i el vent col·lant-se per la finestra. I així durant 15 hores. Una tortura.
Mecànicament la cosa també prometia emocions fortes. Els cotxes estaven en perfecte estat de revista, sí, però amb aquestes coses mai se sap, que estem parlant de cotxes que en res cumpliran tres dècades. Per l’eme-tres patia poc, per allò de la fiabilitat alemanya a prova de bombes, i perquè sent atmosfèric amb el motor de sèrie els riscos eren mínims.
El GT Turbo era un altre història, sobretot per la propensió que tenen aquests trastos a sufocar-se. Tot i que el meu mai havia patit d’aquest mal, tota previsió era poca. Conscients d’aquest petit detall, un detall que ens podia fotre el viatge enlaire en qualsevol moment, el maleter estava equipat a consciència: recanvis, brides, cinta americana. Menys paliers, per considerar-los excessius, crec que vaig agafar tot el que tenia. Creieu-me si us dic que si enlloc de ser vermell l’hagués pintat de groc, aquell trasto podria haver colat tranquilament com a vehicle d’assistència del RACC…
Per sort el viatge d’anada va anar sobre rodes. Em vaig limitar a rondar sempre els 110 km/h, que és aquell punt dolç on el turbo no treballa, o treballa el mínim imprescindible. El que vindria a ser conduir “a punta de gas”. Ara mateix no recordo consums però tampoc importa. Només recordo que van ser molt més baixos del que m’esperava, al voltant dels 6 l/100 km. L’eme-tres, per contra, es fotia la benzina a glopades. Per fer el viatge una més amè, a costa de fer-lo una mica més llarg, vam decidir que cada 200-300 km pararíem per comentar la jugada, estirar les cames, fer un pipí i, sempre que fos necessari, omplir el dipòsit…
Finalment el moment que portàvem més de 15 hores esperant va arribar: Alemanya, amb els seus cartells de WILLKOMMEN IN DEUTSCHLAND, les seves autobahn, i les seves senyals rodones que indiquen que no hi ha límit.
Recordo que l’Ignasi es va posar al meu costat com buscant la confirmació de que estàvem al país de la Merkel (abans amb les fronteres tot era més visual, ara ho has de deduir tu mateix). Al dir-li que sí, en plan cursa d’acceleració poligonera, l’eme-tres i el GT Turbo es van enfrontar en un èpic duel que va durar el temps que el BMW va trigar en deixar en evidència els 70 CV de menys que dona el Renault, és a dir, 1.2 segons…
En la meva defensa, i en la del meu GT Turbo, diré que, per precaució i a risc de que una avaria ens fotés el viatge enlaire, vaig decidir no passar de 170 km/h. Digueu-me prudent. Però què coi. En el fons no m’importava. Estàvem a Alemanya, a dos minuts del Nürburgring, i havíem arribat sans i estalvis. Amb el braç esquerra més vermell que la nuca d’un turista holandés després de dues setmanes a Salou, sí, però d’una sola peça i amb la moral pels núvols.
Si algun cop heu anat al Nürburgring en cotxe sabreu que els darrers kilòmetres passen volant. Més o menys des de que es creua la frontera amb França, per allò de poder anar a més de 200 km/h sense por de que et fotin la multa del segle, però sobretot des de que deixes la autobahn i et perds per les carreteres de la zona d’Eifel. És una sensació difícil de descriure, quasi irreal. Tan se val que estiguèssim rebentats, suats, farts del sol i del soroll del motor i del vent col·lant-se per la finestra. Estàvem al NÜR-BURG-RING. Una sensació indescriptible…
Vam fer nit a l’Hotel zur Burg, a Nürburg, un clàssic entre els clàssics. Descansats, dutxats i després de fotre’ns un esmorzar pantagruèlic, d’aquests que t’has d’acabar fotent un Almax perquè baixi tot, els integrants de la expedició catalana estàvem llestos per començar la jornada.
Com que els participants a la concentració no estàvem citats fins després de dinar vam decidir improvitzar una mica i treure el cap a Brünchenn per fer una mica el paparazzi.
Quan al Nordschleife no s’hi fa res, que és la majoria del temps, sobretot de dilluns a divendres, els fabricants aprofiten per posar a punt els futurs cotxes que sortiran al mercat. En aquest sentit, anar a Brünchenn o Pflanzgarten és entretingut perquè et permet veure abans que ningú cotxes que encara no han sortit al mercat…
En el nostre cas vam tenir sort, ja que vam poder ‘caçar’ cotxes com el (aleshores) nou BMW F10 M5, el (aleshores) nou Maserati GranTurismo MC Stradale o la (aleshores) nova generació del Porsche 911, altrament coneguda com a 991. Això per no parlar dels també “nous” Audi RS 3, Mercedes-Benz SLK i CLS, Opel Astra o BMW Sèrie 3…
També vam veure esportius ja presentats com el Mercedes-Benz SLS AMG, el Lexus LFA o el Nissan GT-R, del que imagino estarien provant diferents evolucions, ja que vam arribar a veure tres unitats diferents. Per ser un matí en el que no havíem de fer res de profit crec que ho vam salvar prou bé…
Següent parada? Un petit pitstop a la benzinera de Döttinger Höhe, altrament coneguda per ser una de les millors botigues de miniatures que conec. Seriosament us dic que si hi entreu i esteu mínimament posats en el tema del col·leccionisme, es més que probable que us acabeu emportant a casa dues o tres miniatures, si no més…
Abans d’anar cap al paddock per la concentració dels M3 van fer una petita parada al Nürodisney, la desgràcia inútil que han fet al traçat de GP i que ha propiciat la caiguda i venda del Nürburgring a mans privades. No hi vam anar per res en especial, perquè en el fons tampoc hi ha gaire cosa per veure. De fet, el més interessant quasi que estava als aparcaments…
I així és com vam arribar al primer highlight del cap de setmana: la concentració, trobada, KDD o com li volgueu dir de fanàtics del BMW M3. Clar que amb ho llarga que m’ha quedat aquesta entrada, d’això pot ser en parlem un altre dia…
Colla Verglas 
Molt bona crònica. Quina enveja.