Us imagineu que el mes que ve Tom Kristensen decideix treure el cap a les 24 hores de Le Mans en el mateix Audi R18 e-tron quattro en el que l’any passat va acabar en segona posició? No parlo de arribar al circuit i fer-se quatre fotos, no. Parlo de conduir-lo des de la seu d’Audi Sport fins al circuit francés, per carretera. Doncs això és més o menys el que va passar l’estiu de 1997 quan Ray Bellm va viatjar des del Regne Unit fins a la ciutat francesa en el seu McLaren F1 GTR, xassís 012R, el mateix en el que l’any anterior havia acabat en novena posició, i el mateix també amb el que es va proclamar campió de les BPR Series la temporada 1996.
Suposo que a aquestes alçades de la pel·lícula ja sabreu que el McLaren F1 GTR va nèixer gràcies a la insistència, entre d’altres, de Ray Bellm. A can McLaren no estaven gaire per la tasca de desenvolupar una variant de competició del F1, un cotxe nascut originalment sense més aspiracions que la de ser el cotxe de carrer definitiu. Bellm va convèncer Denis i, com diuen, la resta és història: victòria a Le Mans 1995, amb quatre cotxes entre els cinc primers, i domini aplastant a les BPR Series la temporada 1996.
A les vint-i-quatre hores de 1996, no obstant, les coses no van acabar de sortir del tot bé pel fabricant britànic. Aquest cop, i tornant una mica a la normalitat, la victòria va ser un prototip: el TWR-Porsche WSC de Joest Racing (un cotxe amb una història fascinant). Tot i així, donant un cop d’ull a la classificació final trobem F1 GTRs en la 4ª, 5ª, 6ª, 8ª, 9ª i 11ª posicions. Cinc unitats en el top 10. Si això és pot qualificar de mal resultat…
Ray Bellm, qui feia equip amb James Weaver i JJ Lehto, el mateix JJ Lehto que l’any abans havia passat a la història guanyant en el F1 GTR de Ueno Clinic, no va passar de la novena posició en el F1 GTR 012R de Gulf Racing.
De cara a la temporada 1997, i ja amb les BPR Series reconvertides en el mític FIA GT, les coses van començar a canviar. Mercedes-Benz i Porsche van prostituir el campionat jugant amb la reglamentació i creant cotxes de GT que de GT no tenien pràcticament res. De la nit al dia el F1 GTR va quedar obsolet i McLaren es va veure obligat a moure fitxa amb el F1 GTR Longtail, un cotxe que ‘de carrer’ ja li quedava ben poc… per no dir res.
Amb un cotxe amb el que no podia competir, a Ray Bellm no se li va acudir millor manera de viatjar fins a Le Mans que amb la mateixa unitat que l’any abans havia acabat en la novena posició. No estem parlant d’una rèplica, ni d’un F1 amb les enganxines i l’aleró del GTR. Parlem de la mateixa unitat que tot just un any abans volava per la recta de Hunaudiéres a 350 km/h…
Amb quatre modificacions, incloent suspensions més altes i toves, i un escapament una mica menys estrident, la conversió estava feta. Van treure les barres de seguretat, van instal·lar un seient de l’acompanyant, van substituir els frens de carboni per frens ‘convencionals’, van instal·lar llums de boira i de marxa enrere, un clàxon… i pneumàtics de carrer. I ja està.
D’alguna manera, el que Ray Bellm va aconseguir amb aquell viatge va ser tancar el cercle. El McLaren F1 va nèixer com un cotxe de carrer. Res més. Si no arriba a ser per la insistència de quatre fanàtics allò no hagués passat d’allà. Però va passar, i el F1 GTR va fer història. Si alguna cosa demostrava aquell èpic viatge de 1997 és que el F1 GTR, tot i les modificacions que incorporava, aquell cotxe seguia sent essencialment un cotxe de carrer. Més sorollós, més incòmode, més dur, més salvatge — però un cotxe de carrer al cap i a la fi.
Trobareu la història original al site oficial de McLaren.
Colla Verglas 
Genial història. No la coneixia.