El viatge més èpic de la meva vida. Part 2

La setmana passava us vaig començar a parlar de la escapa que vaig fer el Nürburgring allà pel 2010. Vaig tancar aquell primer capítol amb una sessió de fotos al més pur estil paparazzi, moments abans d’agafar la carretera que va de Brünchenn al traçat de GP per assistir a la trobada de fanàtics del BMW M3 a la que s’havia apuntat el meu germà.

Oh, les trobades. I la seva fauna. Mereixerien una entrada apart.

Vam ser dels primers en arribar, i quan dic dels primers vull dir dels deu primers, en una concentració en la que hi debia haver una cinquantena d’unitats a molt comptar. Pot ser més i tot, ara no ho recordo. Poc a poc el racó del paddock on estàvem assignats es va anar omplint de maquinària d’allò més variada.

Variada en el sentit de les preparacions i l’estat de conservació dels M3 que hi prenien part, perquè allà un podia trobar-se de tot: des d’unitats completament originals, que no havien passat en sa vida per un planxista tot i falta que els hi feia, a unitats dignes del més exigent concurs d’elegància. També hi havia M3 preparadíssims que no tindríen res a envejar als d’en Ravaglia i en Soper, i d’altres més wannabe que cap altre cosa. I és que a poc que hagueu anat a alguna concentració, sigui quina sigui la marca i el model, sabreu de què parlo.

La unitat de mon germà, en aquest sentit, és una mica difícil de catalogar. Amb les Compomotive negres, els seients Recaro, l’aleró regulable — de plasticot baratu, no us penseu ara que és de fibra de la bona — i el volant Sparco de pell girada, està clar que és un M3 al que li va la gresca. No és ni molt menys un M3 “de sèrie”, ni està en perfecte estat de revista. De fet a nivell estètic queda moltíssima feina per fer, que és una forma molt maca de dir que està una mica marrano. Però ei, l’important és que camini i no es trenqui.

Podríem dir que el seu M3 entrava en el grup dels M3 “used and abused”: mecànica en ordre, petites modificacions aquí i allà, però una mica descuidat després de kilòmetres i kilòmetres a bon ritme. En aquest sentit, la merda generada durant 1.300 kilòmetres de viatge, encara escampada pel terra en forma de llaunes de Red Bull buides i embolcalls de twix i aquests gofres freds tan bons que venen a les benzineres franceses, no ajudava gaire a donar una bona imatge.

D’altres unitats, per contra, fregaven el que seria un seriós transtorn obsessiu-compulsiu: estaven tan impecablement netes que feia cosa acostar-s’hi i tot. Són les típiques unitats que només van entrar al Nordschleife per la parade lap, i fent el Karussell per fora, no fos cas que l’splitter de fibra de carboni toqués i es fes malbé. Sé que hi ha d’haver de tot en aquest món, però aquesta manera de fer no l’acabaré d’entendre mai.

D’entre la comitiva “nacional” hi havia una mica de tot. A destacar tres unitats. El primer és el BMW M3 blanc, completament original i amb tres-cents mil cantos d’en David Abad. Tenia el parabrises ple de cinta americana perquè les juntes s’havien secat i a certa velocitat feia soroll, un problema que també va afectar al GT Turbo en el viatge d’anada. Era un dels M3 més guarros — en el bon sentit de la paraula — i probablement un dels més originals, també.

L’altre M3 nacional que recordo amb especial admiració és un Sport Evo d’un noi del que no recordo el nom. M’encantava no ja pel fet de ser un Sport Evo, cosa que el fa ja de per sí especial, doncs només se’n van fabricar 500 unitats, sino perquè a diferència de la majoria de propietaris d’aquesta versió, ell el feia servir regularment en tandes i trackdays. Com ha de ser.

Finalment, el tercer M3 que mereixia menció apart era el d’en Fèlix. Aquest M3 tenia el millor dels dos mons. Per una banda tenia un motor preparat a consciència, al que s’hi ha de sumar frens, suspensió, Compomotives, etc. El millor és que a més a més de tot plegat, i de ser regularment exprimit en tandes vàries, el cotxe estava IMMACULAT. Era sens dubte un dels meus preferits.

A mesura que va anar passant el temps els cotxes van anar omplint el racó del paddock que queda més aprop del Nordschleife. Això no sé si era bo o dolent, perquè a la que el meu germà va veure els primers cotxes passar pel revolt T13 camí de Hocheichen, senyla de que el Nordschleife havia obert, automàticament va començar a posar-se nerviós. Tan nerviós, de fet, que en deu minuts ja estava a les barreres d’entrada el circuit disposat a fer la primera volta del cap de setmana.

No va ser l’únic M3 que va deixar la concentració en direcció al circuit. Després de tot estem parlant d’un cotxe que va ser dissenyat per brillar especialment en escenaris com aquell. D’altres participants a la trobada van preferir seguir fardant de motors impecablement nets al paddock del circuit. Per gustos els colors.

Aquella primera sessió de touristfahren era una sessió “curta”, d’aquelles de dues horetes de dia feiner per la tarda. Recordo que per ser una sessió curta, i per ser un divendres, hi havia molta gent. I no, no era cosa només dels M3.

Abans d’entrar al circuit, i per tal d’aprofitar el temps al màxim, tocava fer un pitstop ràpid a la benzinera. Dipósit fins a dalt de 98 i via. Pim pam. Mentre l’Ignasi pagava, un parell de fotos ràpides a una parella de 997 GT3 RS acabats en verd kermit, i a un parell de BMW M3 vermells que semblaven aparcats expresament per que pogués fotografiar-los.

I és que no oblidem que estem parlant del Nürburgring: miresis on miresis sempre hi havia alguna cosa interessant a fotografiar. Aquí un 993 GT2 grossíssim que vaig caçar sortint de la benzinera. I si no és un 993 GT2 és una Ducati 998. I si no, un BMW M5 E39.

Crec recordar que aquell dia jo no vaig fer cap volta. O pot ser sí. El que sí recordo és que el meu germà no se’n va poder estar de fer-ne un grapat. Jo vaig tenir l’honor d’acompanyar-lo en la primera, que sempre és la més lenta, per allò de ser la d’instal·laciò i de recordar com anava la cosa. Tot i que va ser una volta “relaxada”, va ser entretingut tornar a retrobar-se amb el circuit un any després tot escoltant com el motor S14 s’enfilava fins a la zona vermella…

Després jo vaig agafar el GT Turbo en direcció a Brünchenn per fer quatre fotos de rigor, intentant caçar sobretot el BMW del meu germà. Compartint pista, dos-cents Porsche i tres-cents BMW, així com l’habitual Viper ACR d’Estonia, un Aston Martin V8 Vantage donant VIP laps i l’Audi RS 2 del meu amic Thomas.

Va ser una jornada intensa i entretinguda, i un bon tast del que encara estava per venir: Spa-Francorchamps, ruta per les Ardenes, parade lap, un Golf de lloguer, touristfahrens de sol a sol. Clar que de tot plegat pot ser en parlem un altre dia…