Cada cop tinc més clar que Esperit de Montjuïc és el millor cap de setmana de l’any al Circuit

Si al calendari de curses del Circuit de Catalunya hi ha una cita que any rere any no em perdo per res del món, aquesta és l’Esperit de Montjuïc. Aquest cap de setmana s’ha celebrat la cinquena edició i, un any més, la valoració que en faig no podria ser més positiva. Digueu-me si no en quin altre cap de setmana de l’any podeu veure d’aprop un Sauber C11, un Maserati 250F o un Brabham BT49C, o entrar als box ‘como Pedro por su casa’, tot i la insistència per part algun comissari amb ganes de marcar paquet de que sense acreditació allà no s’hi podia estar…

Vaig estar saltant de tribuna en tribuna tot dissabte i bona part de diumenge i, a banda d’una tonalitat de pell tirant a gamba de Palamós, vaig tornar a casa amb moltes fotos i un molt bon regust de boca. La única espina que em va quedar clavada va ser el no poder veure el De Tomaso Pantera en el que el meu germà s’hi ha deixat les dues darreres setmanes. Després de refer el motor de dalt abaix, divendre van trencar el canvi, quedant-se així sense poder sortir durant tot el cap de setmana.

Pel que fa a la resta, per on començar?

La llista d’inscrits a la categoria ‘reina’, la del FIA Masters Historic Formula One, no estava gens malament. Si ens posem a filar prim, la majoria dels inscrits eren monoplaces nivell Force India o Marussia. Tot i així, reunir 33 unitats, entre les quals hi havia de molt ben parides, s’ha de reconèixer que no està a l’abast de tothom, més si tenim en compte que aquella mateixa tarda a la graella de sortida del Gran Premi de Bahrain no hi havia ni una vintena de cotxes…

Per mi el gran atractiu del cap de setmana eren els Grup C, on per desgràcia la llista d’inscrits no era ni molt menys tan abultada com la de la Formula 1. Entre els que es van donar cita destacaven el Sauber C11, un Porsche 962 de Leyton House, els Nissan R90CK i RC90,  i dos Jaguars: l’XJR-16 amb especificacions IMSA, i l’especular XJR-14, un sport-prototip amb una vida tan curiosa com ho va ser el seu domini al WSC de 1991 — victòries a Le Mans 1996 i 1997 incloses.

La categoria que més em va sorprendre va ser aquella en la que tan bon punt podies trobar-te un Austin Mini Cooper S i un Lotus Elan com un Ford Galaxy, un Shelby Cobra o un Jaguar E-Type. Deixant de banda la varietat, que Déu n’hi do, el que més em va agradar va ser veure’ls des de la tribuna VIP, la que hi ha a la frenada d’entrada a l’estadi. Amb les rodetes de nyigui-nyogui que duien, la majoria de pilots entrant de canto i lliscant, sino directament botant com era el cas d’algun Mini, allò va ser un autèntic festival.

A millorar? Poca cosa. Pot ser aconseguir graelles una mica més nutrides, sobretot amb material alemany. Vaig trobar a faltar algun Porsche, sobretot si tenim en compte la dilatada història de la marca en competició. Un 935, un 917, un 908. Els Ferrari ja ni els compto perquè van a la seva bola amb els seus Ferrari Days particulars…

El que sí que em va posar una mica de mala llet és aquest suposat tracte de favor que es va donar a la gent que es va acostar al circuit amb el seu Ferrari, Maserati i Aston Martin. Tenien aparcament privat amb accés restringit, amb el que la gent no podia apropar-se per veurels d’aprop. No ho dic per mi, que a mi els Ferrari moderns no m’interessen el més mínim. De fet és aquest elitisme, marcant distancia entre els seus cotxes i els de la resta de mortals, el que fa que darrerament me’ls miri amb força despreci. Però com a persona a qui de nen li fascinaven els esportius vermells, em va posar de mala llet que els nanus que es van acostar a la zona dels clàssics no els poguessin veure d’aprop…

En aquest sentit no deixa de resultar irònic que mentre la majoria d’equips no tenia problemes en que tu entressis al seu box per veure d’aprop joies com el Sauber C11, el Maserati 250F o els monoplaces de Formula 1, a l’altre cantó del paddock no et poguessis acostar a un miserable Ferrari California. No és el primer any que passa, ni serà l’últim. Vergonyós…

Ale, ja ho he dit.

Fora d’aquest petit detall que necessitava treure’m de sobre, el cap de setmana va ser rodó, amb un temps que va acompanyar en tot moment, com la meva pell torrada pot demostrar, i on la gent a qui li agrada això dels cotxes va gaudir com mai. Esperant que arribi una nova edició, us deixo la galeria on he penjat les fotos que vaig fer. Salut!