Dissabte passat vaig prendre part en el meu primer rally, entenent per rally un esdeveniments amb controls de pas, dorsal i transponder. Com ja us vaig comentar fa uns dies, es tracta de la Volta a Osona, darrera prova de regularitat de la temporada organitzada pel Clàssic Motor Club del Bages. No és un rally de velocitat com el Costa Brava, ni tampoc té el ressó d’altres proves de més nivell, però per un servidor de vostés, novell en tot això dels rallyes, la Volta a Osona va ser ben bé com prendre part al famós Rally Monte-Carlo.
Aquesta sensació es va accentuar amb les previsions meteorològiques que en Tomàs Molina i l’Eloi Cordomí van anar esbombant durant els dies previs a la prova, amb neu i temperatures dignes del cercle polar àrtic a partir de dissabte al migdia. Admetem-ho: estava una mica cagat. Una mica molt, vull dir. Perquè no em negareu que no hagués estat irònic que hagués aixafat el cotxe per culpa d’una placa de gel. Verglas frequent, que diuen en francés.
Per tal de mitigar els riscos i calmar una mica les meves cagarrines, el meu germà va decidir muntar els pneumàtics Michelin de pluja que teníem aparcats al garatge, més tous i amb més dibuix que els semi-slicks de Dunlop que fem servir habitualment (d’aquí que el cotxe aparegui amb les llandes platejades enlloc de les daurades de sempre). Al final va ser la decisió més intel·ligent que podríem haver pres.
Amb les verificacions a quarts de nou i el calibratge encara per fer (coses de deixar-ho tot per darrera hora, una disciplina en la som experts), vam sortir de La Garriga passades les set per enllestir-ho tot i evitar contratemps de darrera hora. Venint del món dels circuits, on els comissaris i verificadors són una mica torracollons (amb carinyo), passar les verificacions administratives (dir el dorsal) i tècniques (mostrar el carnet de conduir, la fitxa tècnica i la assegurança) de la Volta a Osona va ser un tràmit d’allò relaxant, una mena d’avanç del que seria la tònica general del rally.
Els qui esteu més habituats en això de la regularitat segurament ja teniu el Blunik per la mà. Per la gent a qui aquesta paraula els hi sona a sabates de tacó a preus prohibitius, aquest aparell màgic made in Catalonia podria definir-se com l’eina INDISPENSABLE per qualsevol persona que pretengui fer quelcom digne de menció en aquesta disciplina en la que el més important és mantenir la velocitat mitjana que indica la organització.
Els rallys de regularitat són proves en les que la organització planteja un recorregut dividit en seccions i trams (normalment dos o tres trams per cada secció, tot i que aquesta edició de la Volta a Osona acabava amb un tram únic de 99 kilòmetres), en la que cada tram pot dividir-se alhora en diferents mitjanes segons les zones per les que circulem. Dit d’un altre manera, podríem tenir una carretera on la velocitat mitjana estigués establerta en 49,99 km/h, i que al creuar una zona urbana aquesta baixés a 30 km/h.
Tot això s’ha de tenir en comtpe i s’ha d’introduir al Blunik si vols que aquest et sigui d’utilitat (que valent el que val ja pot ser-ho). En el nostre cas, i com a experts que som en deixar-ho tot pel darrer moment, no va ser fins l’hora d’esmorzar que no vam introduir els trams i les mitjanes en aquest aparell tan ben parit. Això va ser gràcies a una ànima caritativa que coneixia al meu germà, i a qui des d’aquestes línies li vull donar les gràcies per l’ajuda prestada.
Un cop el cotxe va estar calibrat, les dades introduïdes, els deures fets, l’estòmac ple i el roadbook recollit (5 minuts abans de la sortida), per fi va arribar l’hora de prendre la sortida. Els nervis, inèdits fins aquell moment, començaven a fer acte de presència.
En total hi havia 120 inscrits, una xifra de rècord en la que podíem trobar pràcticament de tot: des d’un Renault Fuego tal qual va sortir de fàbrica fins un Audi Quattro o un Renault 5 Turbo de rallyes força preparats. Tampoc podien faltar de cap de les maneres els dos-cents Porsches 911 i SEAT 124 habituals en aquest tipus de proves. També hi havia cotxes una mica més difícils de veure, com és el cas de la rèplica d’Abarth 1000 TC o un curiós Citroën Visa GTi que em va alegrar el dia.
Sense ànim de voler sonar presumptuós, m’atreviria a dir que l’Escrot era el cotxe més de rallyes de quants van prendre la sortida, entenent per cotxe de rallyes un cotxe simplificat al màxim en el que només hi havia el mínim imprescindible. Això pot ser un avantatge en rallyes de velocitat, però en rallyes de regularitat celebrats a finals de novembre, amb temperatures gèlides i previsió de neu, el fet de no tenir materials aïllants o un element tan simple com la calefacció és una PUTADA, com veureu a continuació.
Els rallyes de regularitat són una prova on no només es posa a prova la pericia dels pilots i la fiabilitat de les mecàniques, sino també la entesa entre pilot i copilot. En el nostre cas, tenir de copi al meu germà — qui alhora és el meu mecànic, el meu cap d’equip, el meu guia espiritual i el meu enginyer de capçalera — feia que el meu nivell d’exigència fos pràcticament nul. D’aquí que no li donés gaire importància al fet de perdre’ns pels carrers de Manlleu tot just començar el rally. Coses que passen.
Per desgràcia aquella no seria la única incidència de la nostra aventura osonenca. Al sortir del reagrupament de Sant Julià de Vilatorta ens vam tornar a perdre, això per no parlar d’aquell moment mític en el que vam programar el tram equivocat al Blunik i aquest em deia que frenés quan en realitat havia de córrer — i a l’inrevés. Tot i així, la nostra millor posició en un tram va ser P38, a Collsaplana, tot i que al final vam acabar en la posició 77 després de penalitzar a lo bèstia als trams de la primera secció (on encara ens estàvem fent a la idea de com funcionava tot plegat).
La tercera secció, amb sortida a Vic i arribada a Sant Joan de les Abadesses passant per La Trona i Alpens-Les Llosses, la va fer el meu germà. No perquè estigués cansat, que una mica sí ho estava, sino perquè també volia que ell provés això de la regularitat i jo tenia curiositat per fer de copi (tot i marejar-me amb excessiva facilitat). La pujada al primer dels dos trams va ser força entretinguda, i és que tot i que la mitjana de 49,99 km/h pugui semblar lenta, la realitat és que a les zones més revirades no era fàcil mantenir aquest ritme.
El problema va venir quan es va amagar el sol i les temperatures es van desplomar al començar el tram d’Alpens-Les Llosses. Com he dit abans, l’Escrot és un cotxe de rallyes pur, sense comoditats ni qualsevol altre element prescindible (ja sabeu, make it light and then add lightness). Això vol dir que res de calefacció, ni moquetes, ni cap mena d’aïllament acústic i/o tèrmic. Res de res. Al principi no us negaré que feia una certa de gràcia això de treure baf per la boca, però quan el fred va començar a calar de veritat ja us asseguro que no estàvem per hòsties.
Al arribar al reagrupament de Sant Joan de les Abadesses jo ja no em sentia ni els peus ni els dits de les mans, i això que portava un parell de mitjons de llana i guants. Era el moment de dir prou. La decisió la vam prendre mentre posàvem benzina abans d’arribar a Ripoll. Sabia una mica greu no poder fer trams com el Coll de Santigosa, però ni jo ni el meu germà teníem ganes de patir més. Havia estat un dia molt intens, ens havíem llevat molt d’hora i el recorregut havia cundit d’allò més. No obstant, si una cosa tenia clara és que no pensava perdre els dits de la mà per congelació.
Per sort, o no, la organització va decidir suspendre el darrer tram de la jornada, un tram-secció de 99 kilòmetres entre Sant Joan de les Abadesses i Manlleu passant pel Coll de Bracos i arribant quasi, quasi fins a Olot. La raó no era altre que el gel acumulat a la carretera, i no deixa de resultar curiós que aquest element al que jo tant temia els dies previs al rally fos al final el que em permetés acabar-lo. Suposo que per la gent que anava amb la calefacció a tota castanya aquesta decisió va ser una putada. Per nosaltres, en canvi, va ser una autèntica benedicció.
Realment va ser una jornada molt llarga i un primer contacte amb el món de la regularitat d’allò més positiu. Si us dic la veritat, mai m’hagués imaginat que això d’anar a 50 km/h podia ser tan divertit. Tot i que en general és una velocitat lenta (en la majoria de trams anava en segona, o frenant tota la estona), el fet de no tenir marge d’error i la tensió de no haver de perdre ni un segon en cap moment ho feien tot una mica més interessant.
Si algun dia repeteixo, que ja us dic ara que segurament serà que sí, la propera vegada ho faré amb un cotxe una mica més civilitzat. El BMW M3 o el Renault 5 GT Turbo (ara no sé si cumpleixem amb el requisit de la edat, però de no fer-ho poc els hi faltarà) són opcions molt més vàlides que l’Escrot, un cotxe que, sincerament, no està fet per anar a poc a poc. Amb aquest en tot cas faré alguna prova de regularitat sport o super-sport, amb mitjanes més altes i carretera tancada. O directament un rally de veritat, tot i que això ja són paraules majors. Del que no tinc cap mena de dubte és que esperaré que passi l’hivern abans d’agafar de nou el cotxe…
De regal us deixo el video que va aparèixer a Els Matins de TV3 on parlaven de la Volta a Osona. Els amics d’Osona Sport Clàssic han publicat un bon grapat de fotos de la prova: Muntanyola Classe A, Muntanyola Classe B, Tavèrnoles, Manlleu. Aquí trobareu les 19 miserables fotos que vaig fer a la sortida, ja que després pràcticament no vaig tenir temps ni de respirar.
Colla Verglas 
has de provar de fer regularitat amb una Renault 4L especialment furgoneta! Es despatarrant!!!!!!!!!!!!!!!!Per cert, naltres com a bona assistencia, portavem biodramines, etc……….un altre dia no dubteu a fer un toc a l’assistencia! Per cert, per evitar perdre’s heu de fer mes visites turistiques per la comarca d’osona!!!!!!! Apa felicitacions pel resultat!
Gràcies Sam! Mai vam arribar al punt de necessitar Biodramines, però gràcies per l’oferiment. I sobre les rutes turístiques per Osona, ja t’asseguro que en fem de tan en quan, sobretot mon germà.