Un dels avantatges de circular per carreteres secundàries és que a vegades et trobes amb coses que se t’haguessin passat per alt d’haver anat per autopista. És per això que sempre preferim anar tranquilament per carreteres de doble sentit, sense pressa, al nostre ritme. I si és creuant pobles, millor que millor.
Una d’aquestes troballes casuals va ser una concentració de clàssics i muscle cars amb la que ens vam topar a California, un petit poble de Missouri. Tot i tractar-se d’una carretera de doble sentit, la US-50 voreja molts pobles evitant d’aquesta manera que el trànsit passi pel centre. California és un d’ells, així que imagineu la sort que vam tenir al decidir sortir de la carretera principal per provar sort a veure que trobavem…
De sobte, a l’altra banda de la carretera, a l’aparcament d’un Sonic (que no és més que un McDonald’s on pot menjar sense sortir del cotxe… com a les pel·lícules dels anys 60 — no confondre amb el McAuto), un descomunal dragster “inspirat” en un Chevroley Silverado ens donava la benvinguda. Al costat, un Chevrolet Chevelle SS acabat en un cridaner color groc i amb un abultadíssim capó. Més enllà, un preciós Pontiac GTO original…
Resultava obvi que allò no ens ho podiem perdre, així que vam parar com vam poder, vaig agafar la Canon i au, a tirar fotos que això no es veu tots els dies. Capós oberts, cromats per tot arreu, colors cridaners, hot rods. La cosa prometia.
Evidentment no era un Cars and Coffee, ni una trobada com les que es van per Osona, ni molt menys. En total debia haver una quinzena de cotxes. No més. Clar que quan tot plegat t’ho trobes gràcies a un cúmul de casualitats, tampoc és que posar-te en plan exigent. Jo, com us podeu imaginar, estava on fire.
El meu problema amb els clàssics americans, muscle cars i hot rods és que em sé els bàsics… i para de comptar. En aquest sentit, i corregiu-me si m’equivoco, vaig saber identificar el Pontiac GTO, un Trans-Am, un Chevrolet Nova SS, el Chevelle SS groc… i poc més. De la resta no en tenia ni idea…
Al cap i a la fi, m’imagino que deu ser l’equivalent a que un nordamericà es passegi per casa nostra i de sobte vegi un SEAT 127. Vale, cert, és un cotxe dels anys 70, però el seu interés real, fora del purament sentimental, és pràcticament nul. M’imagino que una cosa similar deu passar amb els cotxes americans: que qualsevol cosa fabricada als seixanta ja et deu semblar un muscle car quan en realitat pot ser no és més que un bunyol amb rodes.
Sigui el que sigui, resultava força curiós veure a la gent sentada en cadires de càmping al costat dels seus trastos, orgullosos dels seus clàssics impecables. Només calia donar un cop d’ull al que s’hi amagava sota el capó: ni una gota d’oli, tot relluent com el primer dia.
D’altres deixaven entreveure que tenir molts, però que molts cavalls. Un exemple és aquest trasto groc que trobareu sobre aquestes línies. Barres de protecció, pneumàtics Hossier de dragster amb una amplada al darrera que ni us imagineu, rellotges a dojo per tot l’interior, enganxines amb “la llista de la compra”, un dorsal pintat sobre el parabrises… i un bony al capó que deixava intuir una potència molt superior a la de qualsevol super-esportiu modern d’avui en dia. 800 CV? 900 CV? Qui sap.
Admeto que amb els cotxes dels anys 40, 50 i principis dels 60 vaig una mica molt perdut, així que si algú es vol dignar a donar-me un cop de ma per identificar-los, li agrairia de tot cor.
Atenció al detall dels daus penjant del retrovissor. Tot i que eren molt vistosos, jo sempre he estat més de mantenir els clàssics quan més fidels a l’original millor…
Aquest Nova també calçava unes gomes de proporcions bíbliques al darrera…
Com es nota que aquella gent no tenia problemes amb el petroli: cotxes de més de cinc metres i amb cilindrades sovint per sobre dels 6 litres. Amb raó tot s’en va anar a la merda amb la crisi del petroli de 1973…
També hi havia lloc per cotxes dels anys 40… tot i que aquests ja m’interessen menys. D’aquest només sé que és un Ford. Algú em vol donar un cop de mà?
Clar que tampoc li faria un lleig a una pick-up com aquesta…
Els gangsters amants dels Cadillacs i Lincolns també tenien el seu lloc, tot i que eren minoria. Aquest en concret sembla tret d’una peli de Martin Scorsese…
En definitiva, aquella trobada de clàssics va ser una molt bona manera d’acabar el dia (encara quedava un sopar que no oblidaré mai). Durant els dies anterior vaig veure cosetes soltes — un Plymouth Hemi Cuda esperant a un semàfor, per exemple, o una petita trobada sota el Gateway Arch de Saint Louis, del que parlaré en la propera entrada. Veure tots aquells trastos d’aquella forma tan inesperada la veritat és que va ser una sorpresa molt agradable…
I tot per desviar-nos de la ruta convencional sempre que fos possible. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la millor forma de viatjar i la única que et permet veure coses tan autèntiques com aquesta. D’haver anat per autopista, o d’haver-nos quedat a la US-50 enlloc d’endinsar-nos dintre del poble a probar sort, no haguèssim vist res de tot això. Per desgràcia, el temps s’ens tirava a sobre i no vaig poder veure com marxaven tot disfrutant de la banda sonora dels seus V8. Pot ser en un altre ocasió…
Colla Verglas 
USA té aquestes coses… Quan fas rutes en cotxe, els dissabtes i diumenges és un festival de cotxes macos a pràcticament qualsevol població. Encara recordo el nostre últim dia a Anchorage, diumenge a la tarda, donant una volta per les afores abans d’anar a l’aeroport. Vam trobar moltíssims clàssics i hot-rods, tant en moviment com agrupats en parkings. En alguns vaig poder parar i fer quatre fotos, però la majoria els vam veure des del cotxe perquè havíem d’agafar l’avió!!! jejeje
Durant tot el viatge vaig tenir la mateixa sensació. De fet, en pobles perduts en mig de Kansas hi vaig trobar algunes cosetes al·lucinants. Per desgràcia, molts cops ni sabia ni de què es tractava… però de clàssics allà s’en veuen un munt. I a San Francisco, d’europeus, els que vulguis.