Fiat 500 TwinAir: al volant…

Divendres us vaig comentar algunes de les primeres impressions que vaig tenir al volant del Fiat 500 TwinAir que m’ha deixat Auto 88. La veritat és que després de recòrrer poc més de 50 kilòmetres des de que em van fer entrega del cotxe, quasi no vaig tenir temps de provar res. Una de les coses que més ganes tenia de comprobar, en aquest sentit, era el consum, i per això necessitava muntar una excursioneta que oferís una bona combinació de conducció per carretera i per autovia. És per això que dissabte a primera hora vam decidir enfilar la C-17 en direcció nord, en una ruta dominguera que ens va portar primer a Rupit, per acabar posteriorment a Camprodon. En total van ser prop de 200 kilòmetres – entre les parades gastronòmico-turístiques, els desviaments per fer fotos i els dos o tres cops que ens vam perdre agafant la carretera que no tocava – en els quals vaig poder comprobar de primera ma que se sent al volant del petit cincocento, com funciona el motor bicilíndric, i si el consum de 4,1 l/100 km és una simple fantasia de Fiat, o una xifra amb possibilitats de convertir-se en realitat.

Al volant del Fiat 500 TwinAir…

Al agafar l’autovia vaig tornar a donar-li voltes al tema dels recorreguts excessivament llargs del canvi, del que ja vaig fer menció divendres. La veritat és que, en general, sí que són lleugerament llargs, especialment si tenim en compte les característiques tècniques del motor. No obstant, el fet de rodar en mode Eco té bona part de culpa en aquesta percepció. Aquest, segons em va dir el comercial d’Auto 88, té per objectiu reduïr el consum de carburant a base de limitar la entrega de par… i la veritat és que ho aconsegueix. Circulant amb el mode normal el cotxe té una mica més “empenta”, però també s’ha de reconèixer que la cosa no és per tirar cohets. Després de tot, estem parlant de 85 cavalls de potència. Després tornaré al tema, però ja us avanço que no ha estat fins aquest matí, quan baixava a Barcelona per anar a treballar (i de passada, retornar el cotxe) que he acabat per entendre la raó de tot plegat: a 100 km/h en cinquena, el consum no ha pujat de 4,6 l/100 km. Bingo!

Tornant a la excursió pixapinera de dissabte passat, haig de reconèixer que vaig quedar gratament sorprés per la comoditat del cotxe a l’hora de conduïr per autovia. El cincocento no té problemes per rodar en mode Eco a velocitats entre els 100 i els 110 km/h. No obstant, si has d’accelerar una mica per passar a un camió, o si vols colar-te al carril esquerra per fer un avançament, circular a 110 km/h implica necessàriament baixar una velocitat. Són en aquestes situacions on realment s’agrairïa tenir algun cavallet adicional, tot i que també haig de dir que el motor de 0.9 litres té MOLTS més baixos del que podria semblar a primera vista. Això veritablement es va deixar notar un cop vam deixar la C-17 i ens vam endinsar a les carreteres d’Osona i la Garrotxa.

Fins i tot als trams de pujada, el cotxe no tenia problemes per moure’s en 3ª quasi tota la estona. Això va tenir certes conseqüències (negatives, desgraciadament) en el consum de benzina, clar que a la práctiva va fer de la conducció d’aquest cotxe per carretera una autèntica delicia. Evidentment, en cap moment vaig conduir el cotxe com si d’un GT Turbo es tractés, tot i que haig d’admetre que vaig posar en pràctica el concepte de “no perdre velocitat a les curves” en més d’una ocasió. No obstant, el Fiat 500 respon molt bé als canvis de direcció, amb un xasís força àgil i divertit de portar. No és un Abarth 500, però la base no desentona. M’imagino que el tamany i el pes juguen un paper decisiu en aquest sentit. La única pega, per comentar algun aspecte negatiu, és la lleugera imprecissió tant del canvi com de la direcció (en segons quines situacions). Especialment preocupant era el tema del canvi, amb un embragatge poc precís sobretot al principi, tot i que el problema es va anar solucionant parcialment després dels primers kilòmetres.

La frenada és un tema que, per raons obvies, no vaig poder “exprimir” tot el que hagués desitjat. No obstant, a la baixada que hi ha entre la zona de Rupit i la Vall d’en Bas, força llarga i revirada, el pedal va començar a defallir lleugerament cap al final, tot i que mai va arribar a ser res greu o alarmant. Com he dit, es tracta d’un motor força elàstic tenint en compte que només cubica 875 cc i que només compta amb un parell de cilindres. Si a això unim un xasis bastant àgil i divertit de conduir, tot plegat fa que la conducció del 500 per carreteres de muntanya hagi estat, possiblement, un dels aspectes que més m’ha sorprés en tot el cap de setmana. I jo que pensava que aquests trastos només estaven pensats per anar de Diagonal Mar al Pedralbes Centre…

Abans de començar a fer via cap a La Garriga, ja ben entrada la tarda, el compta-kilòmetres parcial marcava uns 140 km de recorregut, amb un consum mig de 7,4 l/100 km. No és que conduís a tota pastilla, tot i que la meva conducció tampoc es podria qualificar de “eficient”. Bàsicament, vaig conduir com condueixo sempre: tranquilament, sin prisa pero sin pausa. Els meus coneguts ja saben de que parlo, per algo em diuen Captain Slow. Es tracta d’una xifra manifestament lluny dels 4,1 que anuncia el fabricant, pel que de cara a la ruta de tornada, em vaig mentalizar per rebaixar-la de forma significativa. Aprofitant que bona part del recorregut era de baixada (el que explicaria part d’aquest consum tan elevat en el trajecte de pujada fins Camprodon), conduïnt a 100-100, a punta de gas i en cinquena, el consum mig va baixar fins a uns 6,3 l/100 km un cop vam arribar a La Garriga, una xifra molt més propera als valors que promet el fabricant.

No obstant, i encara mosca per la distància que hi havia entre les xifres reals i les “oficials” (que ben pensat, normalment tampoc és que siguin gaire reals, la veritat sigui dita), aquest matí m’he proposat anar una mica més enllà. La ruta, per diversos motius que ara no venen al cas, era La Garriga-Universitat Autònoma de Barcelona-La Garriga-Barcelona, el que implicava circular per autovia, per autopista, per ciutat, patir les habituals retencions al nus de la Trinitat, etc. El de sempre. Tot i així, he aconseguit baixar la xifra fins els 4,5 l/100 km, un consum quasi idèntic al oficial, tot i que a costa de circular a 80-90, a punta de gas i sense l’aire acondicionat. Al arribar a la UAB (molts trams de baixada), el consum era de 4,2, tal i com es pot veure a la foto. Conclusions? Doncs que el cotxe gasta ben poc, especialment si tenim en compte que es tracta d’un benzina. No obstant, per aconseguir aquestes xifres el conductor ha d’estar 100% determinar a fer-ho, prescindint d’accelerades brusques, i conduïnt sempre amb marxes llargues (d’aquí els recorreguts llargs del canvi que deia al principi) a punta de gas. De no fer-ho, estarem tranquilament al volant dels 6 l/100 km… el que, ben mirat, tampoc està tan malament per un vehicle d’aquestes característiques.

Una estètica retro amb molts bons acabats…

Sense cap mena de dubte, un dels punts forts que ofereix el Fiat 500 és la estètica. Inspirada en els Fiat 500/600 dels anys seixanta, l’utilitari italià és, per a un servidor, el disseny retromodern més encertat de tots els que s’han fet fins ara (i que inclouen el Mini i el New Beetle). Amb això no vull dir que sigui el millor, però sí el més fidel al seu antecessor. El cas del Abarth 500 no fa més que millorar les coses…

La unitat que em va cedir Auto 88, en aquest sentit, venia pintada en un color blau “barrufet” que era qualsevol cosa menys discreta. Haig d’admetre, i que no surti d’aquí, que a mesura que anava passant el temps, el color cada cop m’agradava més i més… tot i que en combinació amb el disseny del cincocento, resultava excessivament femení pel meu gust. És curiós, perquè el comercial d’Auto 88 amb el que he estat parlant aquest matí m’ha comentat que a Itàlia, les dones es decanten més per l’Smart ForTwo mentre que els homes ho fan pel 500. Italians, qui els entengui. Veritablement es tracta d’un cotxe petit. Desconec les mides exactes, però apostaria a que per tamany està més a prop d’un Smart que s’un Renault Clio, per posar només un exemple. Degut a això, aparcar es converteix en una autèntica del·licia, gràcies especialment a una direcció que és tan suau, que en parat fins i tot la podem moure amb la punta dels dits (i que quan més ràpid anem, més s’endureix).

L’interior, per la seva part, és molt més espaios del que pot semblar a primera vista. Cert és que no estem parlant d’un Audi Q7; el Fiat 500 té les seves limitacions. Però els amics que s’han pujat al darrera m’han comentat que les sensacions són molt menys claustrofòbiques del que s’esperaven en veure el cotxe des de fora. La visibilitat, no obstant, és un dels aspectes millorables, especialment pels ocupants del darrera i a través del vidre posterior. No obstant, tot queda compensat per un sostre solar de generoses proporcions que ocupa pràcticament tot l’espai davanter del sostre, i que aporta una lluninositat molt a tenir en compte. El plàstic (que sembla ferro però que segueix sent plàstic) del frontal dona un toc de color que s’agraeix, doncs fa de l’habitacle del 500 un lloc força més acollidor. En aquest sentit, l’interior blanc (volant, consola central, etc.) ajuda força en aquest sentit, i és que creieu-me si us dic que a vegades tenia la sensació de que l’interior del Fiat era força més espaios que el del Meriveyron.

La qualitat dels materials també és quelcom a destacar. El tacte del volant és quasi perfecte, amb un diàmetre molt ben trobat i un cuir de molt bona qualitat. Pot ser un detall molt intrascendent, però jo sempre em fixo en el “click” que fan els botons a l’interior dels cotxes. En aquest sentit, en el cas del Fiat 500, el tema està molt ben resolt. Es nota que s’ha buscat la qualitat per damunt de totes les coses. Després de tot, aquest cotxe no està pensat per rivalitzar amb el Seat Ibiza 1.2, sino per fer-ho amb el Mini One o el Smart ForTwo. Les úniques pegues que trobo, i això és una cosa totalment personal (dígali manies, dígali obsessió detallista), és la posició del canvi i l’absència de “rodetes” en els diferents comandaments de la radio o l’aire acondicionat. Pel que fa referència a la posició del canvi, deixeu-me dir que està molt encertada (contradictorio, oi?). No obstant, el plàstic inferior no parava d’entrar en contacte amb la meva cama (sóc un paio que tendeix a conduir “espatarrat”, ho admeto)… i a ratos em cansava una mica. Dit això, deixeu-me fer un petit apunt: el pom del canvi és preciós. Ale. Ja ho he dit.

Pel que fa a les “rodetes” de les que parlo, és una tonteria, però quan condueixo, m’agrada allargar el braç i trobar una rodeta gran amb la que pujar o baixar el volum, o donar més o menys aire al climatitzador. En el cas dels botons, costen una mica de trobar quan no estàs acostumat al cotxe, el que fa que hagis de treure els ulls de la carretera per pujar o baixar la temperatura de l’aire acondicionat. Els comandaments del volant ajuden força en aquest sentit, està clar. Un altre de les coses que em va deixar una mica fred (i torna a ser una valoració tremendament subjectiva) és el compta-kilòmetres. La raó? Hi ha massa informació. Les revolucions del motor, la velocitat, la temperatura de l’aigua, el nivell de benzina, l’ordinador d’abord, la temperatura exterior, l’hora; tot embotit en un espai que no fa ni 15 per 15.

De totes formes, aquestes cosetes entren a la categoria de tonteries o manies personals, res seriós a tenir en compte. El que em quedo és amb l’amplitut de l’interior, la sensació d’espai, la lluminositat que aporta el sostre solar (una opció que heu de marcar sí o sí) i la qualitat dels materials. Es nota que no estem parlant d’un cotxe per només anar d’A a B…

Conclusions prèvies…

Avui m’han donat el catàleg oficial del cotxe amb la llista d’opcions i preus, pel que durant els propers dies faré un “estudi de mercat” per veure si realment és una bona compra o no. Així ràpid, si em pregunteu si recomano o no el cotxe, diria que sí: el Fiat 500 TwinAir té qualitat, té disseny i el motor és força eficient. Que hi ha opcions més econòmiques? Segur. Que pel mateix preu podem comprar cotxes més grans? Segur. Ara bé: si voleu un cotxe “cuco”, un coxte “cursi”, un cotxe “de moda”… el Fiat 500 és una opció molt vàlida a tenir en compte. Jo, personalment, abans em quedo amb un Abarth 500 Esseesse…

En els propers dies penjaré una entrada a mode de conclusió final definitiva, i us anunciaré el sorteig d’un parell de regalets que m’han donat pels fans, així que estigueu atents.

Galeria de fotos a Flickr | Prova del Fiat 500 TwinAir | Auto 88