L’any 1965 els dièsels no eren ni molt menys el que són avui en dia. Agafeu per exemple el millor dièsel del moment, el BMW M550d xDrive, amb tots i cadascun dels 1.000 Nm de parell màxim que rendeix el seu motor bi-turbo, i compareu-lo amb un utilitari dièsel normalet de fa mig segle, com per exemple el Peugeot 404 Diesel, capaç d’arribar als 100 km/h després d’uns eterns 25 segons. La nit i el dia. Tot i aquesta mala fama de motors de camió que tenien llavors (i que segueixen tenint ara, no ens enganyem), Peugeot va voler convèncer a tothom de les bondats d’aquesta aleshores incipient tecnologia.
La estratègia que Mercedes-Benz va fer servir per promocionar el llançament del nou 190E, una berlina coneguda internament amb el codi W201, va ser una mica diferent al que venia sent habitual. En el record queda, per exemple, aquella cursa al renovat Nürburgring, en la que un jove Ayrton Senna es va donar a conèixer imposant-se a ex-campions del món de la talla de Lauda o Prost en una cursa on tots els pilots conduien idèntics 190E 2.3-16 de sèrie. El que pot ser no és tan conegut és el que tres unitats — també equipades amb el motor 2.3-16 de Cosworth — van aconseguir al circuit de Nardo, traçat italià en el que el fabricant alemany va establir fins a 12 rècords de velocitat i distància diferents amb el seu nou model.
Fins ara el Nürburgring era l’escenari escollit per quasi tots els fabricants per comparar-se entre sí, un fet que no deixava de resultar irònic si tenim en compte que els encarregats de cronometrar cada intent són els propis fabricants. De fet, la situació ha arribat a un punt tan surrealista que, a falta d’un organisme regulador competent, cada marca ha optat per inventar-se el seu proper rècord. I així tenim, per exemple, el rècord al cotxe elèctric de producció més ràpid pel Mercedes-Benz SLS AMG Electric Drive, tot i que Toyota hagi marcat una volta 34 segons més ràpida amb un Radical elèctric. O Gumpert (i altres fabricants) erigint-se com el cotxe més ràpid obviant el 6:48 marcat per Radical. O James Glickenhaus dient que és el seu P4/5 Competizione és el Ferrari més ràpid en rodar al Nordschleife sense haver fet mai cap intent en aquest traçat (els seus intents eren sempre en el traçat combinat amb el de GP). Històries per parar un tren.
Sense paraules, oi? Un sofà a 163 km/h. Qui ho havia de dir? En els darrers anys, especialment des de la irrupció de YouTube a les nostres vides, he vist coses veritablement estúpides (moltes d’elles protagonitzades pel meu germà al volant d’un tracció trasera): el rècord de velocitat en una segadora, que posteriorment va ser superat per un altre sonat… o aquest video surrealista protagonitzat per un sofà volador. Un what the fuck en tota regla. Doncs si heu al·lucinat amb això… espereu a veure el següent: una bateria mòbil… literalment. Rizando el rizo. De bojos.
Atenció a aquest video altament WTF que he trobat a Jalopnik. Es tracta del “transport de vaca” més ràpid fet mai al Nürburgring. Això sí, al damunt d’una Dodge RAM SRT-10, una pick-up que munta el mateix motor 8.3 V10 del Dodge Viper, amb 510 CV de potència.
Aquest cap de setmana s’ha disputat la enèssima edició de la Pikes Peak International Hill Climb. L’edició d’enguany, no obstant, no passarà a la història com una edició més. No. Aquest any, el pilot japonés Nobuhiro “Monster” Takima, al volant del Suzuki SX4 Pikes Peak Special, ha trencat la barrera dels 10 minuts a la mítica prova nordamericana. No es tracta d’una fita sense importància, més aviat al contrari: en els darres quatre anys, aquest ha estat l’objectiu real dels participants. Guanyar amb un temps superior als 10 minuts ja no era suficient. I en Monster Takima ha estat el primer en aconseguir-ho…
Nobuhiro “Monster” Tajima va participar a la Pikes Peak per primera vegada l’any 1988. Des de l’edició que es va disputar l’any 2006, el pilot japonés ha encadenat sis victòries seguides, incloent l’anterior rècord de a prova, establert l’any 2007 en 10:01.408. Des de llavors, baixar dels 10 minuts ha estat la única obsessió pel pilot japonés… i la veritat és que quan per fi ho ha aconseguit, ho ha fet a lo bèstia: millorant la seva millor marca personal en pràcticament 10 segons: 9:51.278. Quasi res. No obstant, i sense voler desmerèixer la marca del pilot japonés, aquest any els metres d’asfalt havien augmentat de forma significativa respecte d’edicions anteriors. (Cal dir, també, que Tajima ha estat l’únic en baixar dels 10 minuts.)
Mercedes-Benz i AMG s’han proposat batre un rècord tant curiós com surrealista: fer el màxim número de kilòmetres amb el cotxe de canto. Sí, he dit de canto. I sí, he dit kilòmetres. Concretament tres. TRES!! L’actual plusmarca està situada en els 2,44 metres, tot i que els d’Stuttgart pensen superar-la amb escreix. No obstant, el cotxe amb el que pensen batre la marca encara no s’ha fet públic: o bé és el E63 AMG de 510 CV… o bé el C63 AMG de 470 CV (con el de la imatge). Tan se val, la qüestió és treure fum. En lloc on es realitzarà la prova està situat a Surrey, al Regne Unit, i consta d’un traçat circular on el pilot escollit haurà de donar unes 12 voltes a una velocitat mitja de 88 km/h. Encara està per veure si els pneumàtics podran aguantar una tunda així…
Quan un pensa en la Illa de Man, és quasi impossible no pensar també en el Tourist Trophy i en motos creuan poblets a 250 km/h. Bàsicament, aquest ha estat el principal reclam de la illa des de temps immemorials. Avui, no obstant, no parlarem de Guy Martin i companyia… sino que ho farem de cotxes. Concretament, del nou rècord de volta que ha establert Mark Higgins al volant d’un Subaru WRX STi, a una velocitat mitja de 181 km/h. Repeteixo: cent vuitanta-un kilòmetres per hora de VELOCITAT MITJA!!
Els organitzadors de la Tourist Trophy van fer un forat a la agenda per permetre aquesta volta, la única que va poder realitzar el pilot britànic als 60,8 kilòmetres que té el traçat. Amb el circuit tancat per ell solet, i al volant d’un Subaru WRX STi de sèrie (només tenia la suspensió lleugerament retocada per poder digerir bé els constants rassants que té el circuit), Higgins va marcar un temps de 19:56,7 – un crono dos minuts inferior a l’anterior marca, establerta fa 21 anys per Tony Pond amb un Rover Vitesse. Si els 181 km/h de mitja espanten, espereu a llegir els 260 km/h de màxima que va agafar a la zona més ràpida. Impressionant…
Clar que anar a aquestes velocitats implica assumir un cert nivell de riscos, i si no, als dos vídeos de Road & Track em remeto. En ells veiem a Higgins vivint “el moment de la seva vida” a pocs metres de començar la volta:
Per comparació, i només perquè us pogueu fer una idea, el rècord de volta absolut a la Illa de Man està en mans de John McGuinness amb una Honda CBR1000RR Fireblade, qui va marcar un 17:12,3 a una mitja de 210,8 km/h.
Si hagués de fer un Top 5 dels millors circuits del món, Bathurst seria, probablement, un d’ells. Desgraciadament, el fet de que estigui a l’altre punta del planeta, i de que l’única cursa decent que es fa al cap de l’any siguin les V8 Supercar Series, ha fet que pràcticament sigui un desconegut per la majoria de la gent. Sort en tenim de blogs com aquest (modèstia apart)…
El fet és que fa uns dies, a poques hores de que comenci una nova temporada de Formula 1, l’equip McLaren es va desplaçar al traçat del Mount Panorama per fer un dels seus habituals roadshows. El pilot encarregat de rodar per circuit australià va ser el campió de 2009, Jenson Button, i el temps que va fer, anant a mig gas, va ser de 1:48.
Perquè us feu una idea de la diferència que hi ha entre un Formula 1 i qualsevol altre cosa amb rodes, el rècord oficial de la pista, aconseguit per Craig Lowndes l’any passat amb un dels V8 Supercar dissenyats quasi a consciència per brillar en aquest traçat, va ser de 2:06.8. Quasi 19 segons més lent, que es diu aviat. El propi Lowndes va tenir la oportunitat de canviar el seu habitual Vodafone Ford Falcon pel McLaren de Button, marcant un temps 1 segon més lent que el del pilot britànic.
Pregunta simple: quanta gent dirieu que cap en un Mini Cooper? No és un cotxe gaire gran, però oficialment pot encabir cinc ocupants. Sis si els del darrera s’apreten una mica. I si molt m’apures, set o vuit si seiem algun nen petit a la falda d’algú, prescindint així de la cadireta corresponent. Encara que sembli mentida, l’anterior rècord Guiness estaba en 21 persones… però fa cosa d’un mes, uns britànics el van superar encabint fins a vint-i-sis persones a dintre!!! Les condicions necesàries per a que es consideri rècord són que tothom tingui 18 anys com a mínim, i una alçada de 1,525 metres. Imagineu la de gent que podria entrar en un dels nous Contryman…
L’any 1965 els dièsels no eren ni molt menys el que són avui en dia. Agafeu per exemple el millor dièsel del moment, el BMW M550d xDrive, amb tots i cadascun dels 1.000 Nm de parell màxim que rendeix el seu motor bi-turbo, i compareu-lo amb un utilitari dièsel normalet de fa mig segle, com per exemple el Peugeot 404 Diesel, capaç d’arribar als 100 km/h després d’uns eterns 25 segons. La nit i el dia. Tot i aquesta mala fama de motors de camió que tenien llavors (i que segueixen tenint ara, no ens enganyem), Peugeot va voler convèncer a tothom de les bondats d’aquesta aleshores incipient tecnologia.![Mercedes-190E-Nardo-Records-4[2]](https://collaverglas.files.wordpress.com/2013/08/mercedes-190e-nardo-records-42.jpg)
Colla Verglas 