Admeto que, tot i agradar-me, mai he entrat de ple en el fascinant món dels Alfa Romeo clàssics. La raó no és altre que la mandra que em fa haver d’aprendre’m totes les denominacions de tots els models que hi ha hagut entre principis dels 60 i finals dels 70, que a la pràctica és la única etapa interessant del fabricant italià. De fet diria que només me’n sé tres, que són de fet els que més m’agraden: el preciós i únic i espectacular Tipo 33 Stradale, el Giulia i el Giulia GT.
Suposo que a aquestes alçades de la pel·lícula no cal que us digui que el Porsche 911 2.7 Carrera RS és un dels meus cotxes predilectes. Fa uns dies Petrolicious li va dedicar un dels seus particulars i perfectament executats videos, que us acompanyo sota aquestes línies.
Ferrari va fabricar 39 unitats del Ferrari 250 GTO entre 1962 i 1965, una xifra que quedava molt per sota de les 100 a que obligava la FIA. D’aquestes, només 3 van sortir de Maranello amb la evolució de 1964, coneguda com a Series II o 250 GTO/64. Una d’aquestes és la que aquesta setmana ens porta Petrolicious en un altre video per guardar a preferits.
Cada cop que veig un Porsche 356 Speedster em ve al cap una frase que fa uns anys em va dir un amic — “si veus un Speedster, segurament es tracti d’una rèplica”. Tenint en compte que en l’actualitat és un dels models més cotitzats de Porsche, no li faltava raó. I és curiós, perquè allà per 1956 aquest model era, de fet, el més asequible de la gama del fabricant alemany. Una mena de Peugeot 205 Rallye però sense sostre i amb el motor al lloc equivocat.
Fa unes setmanes compartia amb vosaltres el nou Eagle Low Drag GT, una impressionant recreació del Low Drag Coupe de 1964 amb el que Jaguar va voler rememorar els èxits dels C i D-Type a les 24 hores de Le Mans. Aquell cotxe únic partia de l’E-Type Lightweight, una versió de competició amb carrosseria d’alumini de la que només es van fabricar una quinzena d’unitats. El cotxe que aquesta setmana ens porta Petrolicious no és una d’elles, però poc li falta. Es tracta d’un E-Type Coupe de 1964 modificat a consciència pel seu amo amb l’objectiu de fer-lo més i més ràpid. I no segueixo amb els adjectius perquè digui el que digui tinc la certesa que m’acabaré quedant curt.
Un Escarbat aixafat. Així és com Donato Maniscalco descriu el seu preciós i immaculat Porsche 911 T de 1968, el protagonista de la entrega d’aquesta setmana de Petrolicious. Equipat amb un 2.0 litres de només 110 CV, aquesta versió probablement no sigui una de les més cotitzades, i tot i així la seva simplicitat és el que per mi la fa tan atractiva. Lluny de ser una unitat d’aquestes que quasi mai veu la llum del dia, al seu propietari li encanta treure’l a passejar sempre que pot per carreteres italianes, un paisatge on la carrosseria platejada d’aquest 911 encaixa a les mil meravelles.
Hi ha moltes maneres d’entendre el món dels clàssics. Hi ha gent que els vol per gaudir-los en estàtic, treient-los a passejar en comptadíssimes ocasions i guardant-los la major part de l’any sota una funda protectora no fos cas que una mosca se’ls hi cagués a sobre. Tot i que no comparteixo aquesta visió, la puc arribar a entendre (jo col·lecciono miniatures a 1:43, i això vindria a ser el mateix però en escala 1:1). Personalment jo sóc més de fer-los servir. De fer-los servir molt, tot el que pugui i el que la meva economia domèstica em permeti. Tot i així, la primera reacció que he tingut al veure el cotxe que aquesta setmana ens porta Petrolicious ha estat una mica a l’estil Mourinho. Ja sabeu. Per què?
Tot i la meva (probablement injusta) aversió general cap a la marca Alfa Romeo després d’una molt mala experiència amb un 147 Selespeed, hi ha un cotxe que em té bojament enamorat: el GTV — per citar només una de les tres-centes variants que es van fer amb aquesta carrosseria. Si fa uns dies us parlava d’un Giulia Sprint GTA japonés en companyia d’un Sprinter Trueno, avui la cosa va d’un GTV de 1974 que fa uns mesos va aparèixer a Petrolicious i que per alguna extranya raó em va passar per alt.
Avui en dia Maranello és una mena de parc temàtic pels tifosi de la marca: que si la Galleria Ferrari, que si el túnel de vent, que si la dotzena llarga de botigues de souvenirs i memorabilia. Amb una mica de sort fins i tot pots arribar a veure algun cotxe de proves carregat de camuflatge perquè no el puguis identificar. Fa un quart de segle, però, les coses eren lleugerament diferents, tal i com es pot veure en una sèrie de fotos d’època que Markus Haub ha publicat via Petrolicious. Era una època molt molt més propera que la actual, en la que et podies trobar un Ferrari F40 fent proves pels carrers del poble o escoltar els monoplaces de la Scuderia rodant pel traçat de Fiorano. Sense secretismes.
El Porsche 911 2.7 Carrera RS és el protagonista indiscutible del video de Petrolcious d’aquesta setmana. Com molt bé diu el seu propietari, un arquitecte de nom Jonathan Segal (res a veure amb l’actor, tot i que els pantalons puguin deixar entreveure el contrari), el 911 2.7 Carrera RS no és ni el cotxe més maco ni el més exclusiu. Fins i tot ni tan sols és el més ràpid. Tot i així, aquesta versió nascuda per la competició és una de les més excitants de quantes s’han fet gràcies a ser una suma de moltes petites coses: una carrosseria alleugerada amb la xapa més prima, un motor 100% de competició amb un so que posa els pèls de punta, etc. Jo si tingués diners infinits no m’ho pensaria dues vegades.
Colla Verglas 