Garatge Verglas: preparant el Mazda pel Nürburgring

“Un MX-5 per no preocupar-me gaire ni complicar-me la vida”

Això és el que vaig dir el 27 de març de 2017, tot just 10 dies després de comprar-lo. Ho deia convençut, amb la idea de fer quatre modificacions, posar-lo al dia i poca cosa més. Keep it simple. Flash forward a octubre de 2018 i em trobo, a una setmana justa de marxar cap al Nürburgring, amb el cotxe al taller. Res greu, per sort. Només li estan muntant barres, suspensions, estabilitzadores i coses que ni tan sols sabia que existien 15 mesos enrere. Definitivament se m’ha escapat de les mans.

Garatge Verglas: així estan les coses (de parades)

Podria resumir la entrada que vull escriure avui amb una frase del tipus “tinc 4 cotxes i cap d’ells funciona” però estaria mentint. A mitges. La realitat, no obstant, és que dos tenen el motor fora, un tercer està a l’elevador amb coses a mig muntar, i després està el quart, que acabem de deixar al taller perquè li canviin les suspensions.

Garatge Verglas: així estan les coses

Aprofitant que estem a dia 1 i que darrerament hi ha hagut novetats — menys dels que m’agradaria, però tampoc està la cosa com per tirar coets –, crec que és un bon moment per repassar com està la situació al Garatge Verglas.

De ruta amb l’MX-5: entre la Garrotxa i França

Si hi ha una cosa que ens agrada fer a la meva senyora i a mi és fer ruta en cotxe i perdre’ns per carreteres comarcals. Quan més remotes i recòndites, millor. En aquest cas la excusa bé s’ho mereixia, doncs celebràvem el nostre cinqué aniversari de noces, que es diu aviat. Vam endollar el nen als avis, vam agafar el Mazda i dissabte a primera hora ja estàvem enfilant la C-17 en direcció a Vidrà, punt de partida d’una ruta que ens va portar de la Garrotxa a l’Empordà passant per França.

La primera part de la ruta la vaig descobrir gràcies a NacióMotor, tot i que en part ja la coneixia: a la Volta Osona 2014, aquella edició en la que ens vam inscriure amb l’Escrot i en la que quasi morim d’hipotèrmia, aquell era el tram que en un principi havia de tancar el ral·li.

M’he comprat un Mazda MX-5

Doncs sí. M’he comprat un MX-5. Un dels originals, de la primera generació, un NA amb el motor 1.6 16V de 115 cavalls i els fars que s’aixequen. És un cotxe que sempre m’ha agradat. Pot ser no al nivell quasi-obssessiu de cotxes com el Porsche 911, el BWM M3 CSL o el Reault 5 Turbo, peró sí com a clàssic modern, fiable, asequible i disfrutable tots els dies de l’any, especialment ara que ve la primavera.

Fabricat l’estiu de 1993, tampoc és que sigui l’MX-5 perfecte. No té aire acondicionat, ni control de velocitat. Tampoc té autoblocant, opcional en les primeres versions de l’MX-5. Li falla la antena, té un bony al paracops davanter i els motors dels elevallunes elèctrics tenen menys força que el pet d’una monja. A més a més passa dels 200.000 kilòmetres i venia sense sostre dur.

Amb aquest panorama, per què cony me l’he comprat? Doncs perquè també té coses positives. Algunes. Espero.

Per començar està al dia de revisions i mecànica, cosa important tenint en compte que passa de la vintena. De fet va passar la itevé el mateix dia que me’l vaig endur a casa, sense faltes. Tampoc està gaire remenat ni té modificacions japan tuning. La capota es va canviar ara no fa ni dos anys, està repintat i el color, anomenat Silver Stone Metallic, m’encanta. No és d’origen perquè aquesta tonalitat va deixar de comercialitzar-se el 1992, però la veritat és que m’importa poc i, de fet, crec que a cada dia que passa m’agrada més.

Després està el preu, tirant a barat en relació a d’altres MX-5 amb característiques similars, i a molt barat, quasi meitat de preu, si el comparem amb els dos o tres anuncis més exorbitants. Menció especial mereix aquest MX-5 1.8 16V nou a estrenar per vint-i-cinc mil euros.

No sé si va ser el fet que cada cop hi havia menys anuncis, el que aquests fossin cada cop més cars, o una barreja de totes dues, que també, el fet és que quan el vaig veure no m’ho vaig pensar dues vegades: no era perfecte ni encaixava 100% amb el que tenia en ment, però era un bon punt de partida.

Perquè si una cosa tinc clara és que no em cal tenir el millor MX-5, ni el més ben conservat, ni el més original. Vull un MX-5 per fer-li cosetes (més d’això en properes entrades). Per gaudir a Can Padró, al Nürburgring, a Collsaplana o de camí a la feina. Un MX-5 per no preocupar-me gaire ni complicar-me la vida. I en aquestes estem, més feliç que un tornavís, amb moltes ganes d’estrenar-lo com cal, i d’anar explicant per aquí què tal va.