Fa uns dies Sergio Marchionne va anunciar la fi de la marca Lancia tal i com la coneixem. A partir d’ara el fabricant italià es centrarà en el petit Ypsilon, un model que passarà a comercialitzar-se únicament al mercat italià ja que aquest és l’únic que segueix comprant productes de la marca. Més que una mort en el sentit estricte de la paraula, el que ha fet Marchionne és induir Lancia al coma, com molt bé explica Autoblog en aquest article.
Si volem comprar un Lancia Stratos tenim dues opcions: hipotecar la nostra casa a 40 anys, o adquirir una de les moltes rèpliques que hi ha al mercat. Quan parlo de rèpliques no em refereixo a les recreacions cutremanguis de Ferrari sobre la base d’un Peugeot 406 Coupe o un Pontiac Fiero. Parlo de rèpliques quasi idèntiques al disseny de Bertone, que caminen tant o més que el model original, i que costen una fracció del que valen aquests. Fa uns dies la revista britànica Autocar ha publicat una video-prova del Lister Bell STR, una rèplica quasi exacte del cotxe que tantes tardes de glòria va donar a pilots com Sandro Munari o Bjorn Waldegard.
El declivi de Lancia s’hauria d’estudiar a les escoles de negoci. Una marca que a finals dels 80 i principis dels 90 encara gaudia d’una certa reputació gràcies als èxits en competició, i que en qüestió de pocs anys va acabar convertida en una ombra del que havia estat, amb una gama de models amb pretensions premium que despertaven menys interés que un congrés de filatèlia.
Quasi em cremo les cames i les mans quan vaig fer allò. Accionava l’accelerador a mà. Sortia fum dels meus guants pel que havia de canviar de mà constantment. Però no em volia rendir, per més mal que em fes.
Juha Kankkunen, després de veure com es trencava el cable de l’accelerador en mig d’un tram al 1000 Llacs, el seu rally “de casa”. Corria la temporada 1990 i tot i aquest incident el pilot finlandés va aconseguir finalitzar en una més que decent cinquena posició scratch. El guanyador? Un tal Carlos Sainz amb el Toyota Celica ST165.
Avui, en un nou capítol de “coses que no entendré mai”, una petita sel·lecció de cotxes abandonats pels que més d’un i de dos que em conec donarien el seu ronyó esquerra. En serio. Com m’expliqueu si no com pot ser que un Lancia 037 aparentment “perfecte” acumuli un parell de dits de pols en un garatge abandonat de ves a saber on? O que un preciós Alpina A220 (un dels cotxes més macos que han participat mai a les 24 hores de Le Mans) estigui mig destrossat sota muntanyes de merda? O que una persona amb la síndrome de Diògenes acumuli tones d’escombraries sobre un Bugatti dels anys 30?
Podria tirar-me hores i hores parlant de Lancia, una marca que allà pels anys 80 era un autèntica referència de l’automobilisme mundial, però que des de llavors no ha fet altre cosa que petar-se tota la bona imatge acumulada en tots aquells anys per acabar oferint cotxes mediocres que, de fet, ni tan sols són seus. Serveixi aquest video per recordar el que un dia va ser el fabricant italià — i de passada, el mundial de rallyes: cotxes que es movien, que sonaven com havien de sonar, i pilots que veritablement s’havien de barallar amb el cotxe per marcar un bon crono. Ah, i tot plegat “with pure engine sounds”. Es pot demanar més?
Imagino que estarem tots d’acord en que el Lancia Stratos és un dels cotxes més extravagants que mai han participat al mundial de rallyes. Reconec que mai l’he trobat especialment maco, com a mínim en el mateix sentit que el Lamborghini Miura, i tot i així sempre he sentit una certa fascinació per aquest petit esportiu italià. Serà el motor Ferrari que amaga sota el capó? Serà aquesta imatge tan purposeful, com diuen els anglesos i que mai he trobat traducció al català? Seran els èxits mundialistes amb Sandro Munari al capdavant? La darrera entrega de Petrolicious gira entorn d’aquest petita obra d’art de Marcello Gandini, així que ja sabeu: prepareu el pitet i a gaudir.
Pot ser pel nom no us sonarà, però Harry Metcalfe és l’amo de la revista evo. A la seva particular (i exquisita, afegiria) col·lecció de joies italiana — entre les quals hi ha un Lamborghini Countach, un Espada i un Lotus Elan — el britànic acaba d’afegir una nova joguina: un Lancia Delta Integrale Evo II, la darrera evolució del model (el Delta Evo III mai va rebre la llum verda) i de la que només es van fabricar 220 unitats. Equipa un dos litres turbo amb 215 CV de potència, una xifra que avui en dia superen cotxes com el Renault Clio RS, però que a principis dels 90 era més que suficient per passar-s’ho d’allò més bé al volant (si no es trencava, clar). A mi personalment m’agrada més el Delta Integrale 16V, però s’ha de reconèixer que per muscle i virilitat, pocs cotxes marquen paquet igual de bé que el mític Deltona.
Llegint l’article que la revista evo li ha dedicat al Lancia Delta Integrale Evo 3 no puc evitar sentir un punt de nostàlgia per una època que mai més tornarà. I no, ni parlo del cotxe en sí (que m’agrada, però això no ve al cas) ni dels èxits que va aconseguir al mundial de rallyes. Parlo d’una època en la que els fabricants estaven obligats a fabricar un determinat nombre d’unitats de carrer per tal de poder homologar la corresponent versió de competició. I no només això: si la marca volia evolucionar el cotxe no li quedava un altre que fabricar una nova tanda de cotxes amb les pertinents millores.
El cas d’aquest Integrale Evo 3 va una mica per aquí. O quasi. Tot i que Lancia va abandonar el mundial de rallyes l’any 1991 (encara guanyarien el títol de constructors l’any 1992 amb l’equip Jolly Club i el patrocini de Martini Racing), el preparador Maggiora — qui ja s’havia encarregat del desenvolupament del Evo 2 — va presentar-se a les oficines del fabricant italià amb la tercera i darrera evolució del Integrale. El problema és que estem parlant de 1994, quan el programa de rallyes de Lancia estava mort i enterrat. Obviament, la resposta va ser “no”.
I això és precisament el que trobo tant a faltar avui en dia: fabricants evolucionant cotxes de carrer per així poder evolucionar els cotxes de competició, oferint petites millores en cotxes cada cop més ràpids i exclusius (els 190E 2.5-16 Evolution II, els M3 Sport Evolution, els Sierra RS500 Cosworth). L’exemple més clar de tot plegat el tenim amb el Mitsubishi Lancer Evo, un cotxe dissenyat amb els rallyes en ment que ja va per la desena evolució.
Ni és el primer cop que parlo d’això al blog ni serà la última, però no puc evitar sentir una certa fascinació (i no en el bon sentit de la paraula) per la estúpida reglamentació que tenim avui en dia i per la manera en la que Citroën no ha sabut rendibilitzar els èxits de Sebastien Loeb amb versions de carrer amb cara i ulls (un Xsara VTS de 230 CV i tracció integral, un C4 VTS-R amb 300 CV — us ho imagineu?). Després de tot, quan un veu aquest Lancia Delta Integrale Evo 3 és impossible no pensar en els èxits de Kankkunen, d’Auriol o en els colors de Martini Racing. Per contra, quan veig un C4 VTS pel carrer definitivament no penso en el campió francès. I això és molt trist. Ho sento, però això és així.
Colla Verglas 
