Una de les coses que més m’agrada del 911 és la seva versatilitat. Tan bon punt te’l pots trobar participant al Ral·li Monte-Carlo com dominant la categoria GTE a les 24 hores de Le Mans. El que ja no és tan normal és que una mateixa unitat hagi brillat en totes dues especialitats alhora. Aquest és el cas del 911 S de 1969 que avui ens ocupa, una de les sis unitats ‘oficials’ que Porsche va preparar per competir en ral·lis.
Coincidireu amb mi en que avui en dia hi ha tres cotxes que sobresurten per sobre de la resta. Parlo del Porsche 918 Spyder, del McLaren P1 i del Ferrari LaFerrari. Escollir-ne un abans que un altre va a gustos, ja que tot i arribar-hi per vies diferents, a la pràctica tots ofereixen més o menys el mateix. El Porsche pot ser és el que més destaca en el dia a dia, com molt bé va demostrar /DRIVE fa unes setmanes creuant Manhattan de punta a punta sense gastar ni un cèntim en benzina. Per contra, el P1 i el LaFerrari sembla que hagin sacrificat part d’aquesta ‘eficiència’ a canvi d’oferir sensacions una mica més salvatges.
Quan col·laborava per Motor.cat i em deixaven un coxte de premsa, encara que fos un birriós SEAT Mii, recordo que el cuidava com si fos el-millor-cotxe-del-món. Sé que hi ha assegurances que cubreixen tots els riscos, però mai se sap. En Jethro Bovington, que d’això de provar cotxes de premsa en sap molt més que jo, ho té una mica més per la mà. Ho té tan per la mà, de fet, que si li deixen un Ferrari 458 Speciale Aperta un dia que plou no té cap mena d’inconvenient per abaixar la capota i gaudir-lo com si estigués fent un sol radiant.
Per ser sincers, haig d’admetre que mai m’havia prés seriosament a Morgan fins que els britànics van treure al mercat el 3-Wheeler, un invent senzillament genial que sembla haver robat el cor tant de la premsa especialitzada com del públic en general. I això té mèrit. Aquest any a més a més estan de celebració: ni més ni menys que 100 anys fabricant Morgans a les instal·lacions de Pickersleigh Road. Per celebrar-ho, els britànics han decidit treure al mercat un altre esportiu ‘icònic’ al que han batejat com a Morgan Plus 8 Speedster.
Mai he entés quin sentit tenen les berlines amb més de 500 CV. Que consti que m’agraden, i molt, però per més que me les miro mai els hi he acabat de trobar la raó de ser. No entenc, per exemple, que equipin motors amb més cavallatge que qualsevol Ferrari modern però que, en canvi, els enginyers no hagin aconseguit baixar de les dues tones de pes. Sempre he pensat que cotxes com el BMW M5 o l’Audi RS 6 volen ser massa coses alhora, un cotxe de circuits i una berlina amb la que anar de vacances amb la familia, però que a l’hora de la veritat no fan bé ni una cosa ni l’altre.
En el darrer número de la revista evo — a la que recentment m’he tornat a subscriure — hi havia un article que destacava per sobre de la resta: un viatge amb un Ferrari F40 a través dels Alps suïssos. Si teniu la oportunitat de llegir-lo no us ho penseu dues vegades: les fotos de Dean Smith són del millor que he vist en molt de temps, i el text de Henry Catchpole tampoc se li queda enrere.
Fa unes setmanes vaig escriure un article sobre les 10 carreteres que un ha fer abans de morir. Era un article una mica tòpic, ho admeto, i de fet estic segur que la majoria de carreteres ja les coneixieu. Aquests dies la revista evo m’ha recordat una carretera que vaig fer fa cinc anys, que em va fascinar, i que per alguna raó — per no ser una carretera ‘icònica’, probablement — no vaig incloure a l’article que obre aquesta entrada. Per ser justos no només parlo d’una carretera, sino del conjunt de carreteres que hi ha a la Serra de Tramuntana, a la illa de Mallorca.
Ahir poc abans de la mitjanit es va aixecar l’embargo i revistes com Evo o Autocar per fi van poder publicar les respectives proves del Ferrari LaFerrari, hereu espiritual de mites com l’F40 o l’Enzo. Si un mitjà les publicava abans d’hora s’arriscava a rebre una multa estratosfèrica, així que, com comprendreu, les expectatives estaven pels núvols. Admeto que com a fanboy del 918 Spyder i persona a qui el McLaren P1 li va deixar d’alló més satisfet, tenia molta curiositat per veure què podia donar de si el nou monstre pseudo-híbrid de 950 CV made in Maranello.
Tot i que els Ferraris moderns no em diuen gran cosa, haig de reconèixer que hi ha una petita gama de models que em té el cor robat. Parlo del 360 Challenge Stradale, del 430 Scuderia i del més recent 458 Speciale, el darrer membre en entrar en aquest petit comité. Si fa uns dies parlàvem del video publicat per Autocar, avui toca fer tres quarts del mateix amb el de la revista Evo, on Jethro Bovington no només ens explica les meravelles del nou producte de la factoria italiana, sino que a més a més el posa en perspectiva respecte al 458 Italia “convencional” i el model al que justament substitueix.
La setmana passada la revista Evo va escollir el millor cotxe de l’any en circuit. No obstant la espectacularitat del video, haver de triar entre un Radical, un BAC Mono i un McLaren 12C GT Can-Am que no pots fer servir ni pel carrer ni en una competició no té gaire sentit en el món real. El plat fort, doncs, estava per arribar. I així és com fa uns dies la revista britànica per fi ha publicar el video del cotxe de l’any en majúscules, amb una sel·lecció de les millors que recordo entre els que hi ha el Ferrari F12berlinetta, el Porsche 991 GT3, el nou Cayman, l’Alfa Romeo 4C, el SLS AMG Black Series de Mercedes-Benz, l’Audi R8 V10 Plus, l’Aston Martin V12 Vantage S o el MINI Cooper S JCW GP. L’escenari no podia ser altre que la Route Napoleon, carretera fetitxe de la revista i on Chris Harris ja va estar fent de les seves no fa molt amb el 512 TR. And the winner is…
Colla Verglas 