És la comparativa que tothom estava esperant. El McLaren F1 contra el McLaren P1. El cotxe que va revolucionar-ho tot a principis dels 90 contra el cotxe que ho ha revolucionat tot no fa ni dos dies, amb permís, això sí, del 919 Hybrid i del LaFerrari.
Tot i ser porschista convençut, haig de confessar que quan parlem de Le Mans pocs cotxes em fascinen més que l’Audi R18 e-tron quattro. No és perquè m’agradi apostar a cavall guanyador, ni tampoc és perquè senti especial devoció pels dièsels, ans al contrari. És difícil d’explicar, com una mena de plaer culpable.
Hi ha dos maneres de entendre el cotxe esportiu. Una és la que ens vol vendre la gran majoria de marques més o menys generalistes. La dels frens de sis pistons, les llandes de 19″ i els motors de 500 CV. L’altre és la que han seguit fabricants com Caterham o Morgan amb el Seven 160 i el 3 Wheeler. Aquestes dues joguines són la demostració de que a vegades pensar ‘en petit’ pot ser igual de excitant que fer-ho ‘a lo grande’. Són la prova de que el bigger no sempre is better, i de que amb un plantejament reduit a la mínima expressió es poden aconseguir grans coses.
La setmana passada la revista Evo va escollir el millor cotxe de l’any en circuit. No obstant la espectacularitat del video, haver de triar entre un Radical, un BAC Mono i un McLaren 12C GT Can-Am que no pots fer servir ni pel carrer ni en una competició no té gaire sentit en el món real. El plat fort, doncs, estava per arribar. I així és com fa uns dies la revista britànica per fi ha publicar el video del cotxe de l’any en majúscules, amb una sel·lecció de les millors que recordo entre els que hi ha el Ferrari F12berlinetta, el Porsche 991 GT3, el nou Cayman, l’Alfa Romeo 4C, el SLS AMG Black Series de Mercedes-Benz, l’Audi R8 V10 Plus, l’Aston Martin V12 Vantage S o el MINI Cooper S JCW GP. L’escenari no podia ser altre que la Route Napoleon, carretera fetitxe de la revista i on Chris Harris ja va estar fent de les seves no fa molt amb el 512 TR. And the winner is…
Un any més, la revista Evo s’ha entestat en decidir quin és el millor track car de l’any, aquell cotxe que més i millors sensacions és capaç de transmetre en circuit. La llista de candidats és d’alló més variada, i en ella tenim des de propostes tan “civilitzades” com el Mini Cooper S JCW GP, el nou Porsche Cayman S o un Subaru BRZ preparat per Litchfield, fins a anades de castanya tan bestials com el BAC Mono, el Caterham Seven 620R, el Radical RXC o el McLaren 12C GT Can-Am. Obviament aquí el de menys és el temps de volta o la velocitat màxima a final de recta, doncs el Mini poca cosa podria fer. Qui serà el guanyador? Ho descobrireu al final del video…
Pilotar un Ferrari de Formula 1 està a l’abast de molt poca gent. Deixant de banda els pilots oficials, per poder sentar-te en un monoplaça de la Scuderia has de ser o bé obscenament ric, o bé tenir molt bons contactes. Richard Meaden, editor de la revista evo, pertany a aquest segon grup d’afortunats. Prova d’això és que fa uns dies va tenir la oportunitat de pilotar el Ferrari F300 que Michael Schumacher i Eddie Irvine van fer servir com a muleto durant la temporada 1998. Imagineu-vos poder emular al pilot alemany, sentir com empeny el motor V10 de 3.0 litres i 800 CV de potència. No sé vosaltres, però jo estaria cagat.
La única cosa que no entenc és per què li van muntar pneumàtics de pluja quan la pista estava totalment seca. Tot i així, i en paraules del propi Meaden, en les poques voltes que va poder donar ni tan sols va arribar a explorar un 10% del potencial del monoplaça dissenyat per Rory Byrne, així que no crec que uns slicks amb cap i peus haguessin marcat la diferència. Jo no sé vosaltres, però amb un joguet que costa més d’un milió d’euros i amb un motor capaç de rendir una potència al voltant dels 800 CV, jo tampoc les tindria totes a l’hora de prèmer l’accelerador a fons.
No és el primer cop que Dickie Meaden es puja a un monoplaça d’aquests que podriem qualificar d’històrics. Fa uns mesos va tenir la sort de pujar-se en un dels primers monoplaces de la història en equipar un motor turbo: el Renault RS01 de 1977. Digue’m que el terme “afortunat” es queda molt curt a l’hora de definir al periodista britànic.
Fa uns mesos vaig publicar un video on Chris Harris conduïa el seu Porsche 997 GT3 RS 4.0 per darrera vegada abans de guardar-lo sota cobert durant els mesos d’hivern. Avui toca fer el contrari, parlar de la primera excursió motoritzada ara que ja ha arribat la primavera. En aquesta ocasió, però, Harris i el RS 4.0 han cedit el seu lloc a Harry Metcalfe — editor i “amo” de la revista EVO Magazine — i al seu petit, sublim i encantador Lotus Elan Sprint de 1972.
Abans de sortir a rodar, però, el britànic ens fa una dissertació ràpida de tot allò que ha fet del Lotus Elan el que és: una referència en termes de conducció i sensacions al seu volant durant els 50 anys que fa que es va posar al mercat. Uns números ràpids: 126 CV de potència, poc més de 700 kilos de pes, llandes de 13″ i pneumàtics en mida 155, un 0 a 100 km/h en sis segons i poc més de 200 km/h de velocitat màxima. No cal més.
Fa un parell de dies us parlava de les fotos que Porsche havia publicat del “nou” 918 Spyder. Es tracta d’una tendència cada cop més extesa entre els diferents fabricants, i consisteix de mostrar el cotxe abans d’hora, quan aquest encara es troba en ple procés de desenvolupament, amb l’únic objectiu — dedueixo — de mantenir el hype i que la gent segueixi parlant del cotxe en qüestió. Doncs pel que es veu, Porsche no es va limitar a publicar les imatges, sino que va convidar a diferents mitjans per un primer contacte amb el seu nou super-esportiu. Entre aquest hi havia Harry Metcalfe, l’amo de la revista Evo.
En el video que obre aquesta entrada veureu tots els secrets de la nova creació de Porsche, que no són pocs. Un motor elèctric al davant, un altre al darrera i, just al mig, un V8 de 3.4 litres com el que portava el RS Spyder LMP2. Tot i que m’encanta la simplicitat del Porsche Carrera GT (recordeu que només es va oferir amb un canvi manual), no negaré que aquest invent en el que Porsche està treballant de valent em fascina… i molt. No m’extranyaria que l’any 2013, quan és de suposar que serà presentat el nou Porsche 918 Spyder, super-esportius com el Lamborghini Aventador LP700-4 quedin completament obsolets d’un dia per un altre. El principi d’una nova era? Qui sap.
Via Evo Magazine
M’encanta Caterham. Molt. I m’agrada per moltes raons: la simplicitat dels seus esportius, la filosofia que sempre ha acompanyat els seus productes, etc. En definitiva: lleugeresa per davant de tot. De fet, dubto que hi hagi cotxes amb els que es pugui anar d’un punt A a un punt B en menys temps i d’una forma més entretinguda que amb un Superlight o un Supersport. L’únic inconvenient, però, és que la seva simplicitat sovint es pot convertir en un problema: només cal una mica de fred o de pluja per convertir el biplaça britànic en un malson. O no.
Henry Catchpole, editor de la revista Evo, ha decidit demostrar en un video d’aquests que et deixen sense paraules que tenir un Caterham no implica necessàriament haver de renunciar a conduir-lo durant els mesos d’hivern. La primera meitat del video ens mostra al britànic circulant per una carretera francesa amb una adherència, digue’m-ne, bastant reduïda. Per si això no fos suficient, a la segona meitat les coses passen a converir-se en ÈPIQUES. Doneu-li al play i veureu per què…
El cotxe és un Caterham Supersport, la versió de carrer del cotxe amb el que es disputa la copa monomarca que es celebra al Regne Unit. Entre les millores que incorpora respecte a la resta de models hi figuren un canvi amb relació tancada, un volant d’inèrcia alleugerit, un diferencial autoblocant i una suspensió posada a punt de cara a la conducció en circuit. El motor és un quatre cilindres de 1.6 litres capaç d’oferir 140 CV. Poc? Si tenim en compte que aquest joguet només pesa 520 kilos pot ser no tant…
Via Autoblog
Colla Verglas 
