El declivi de Lancia s’hauria d’estudiar a les escoles de negoci. Una marca que a finals dels 80 i principis dels 90 encara gaudia d’una certa reputació gràcies als èxits en competició, i que en qüestió de pocs anys va acabar convertida en una ombra del que havia estat, amb una gama de models amb pretensions premium que despertaven menys interés que un congrés de filatèlia.
Quasi em cremo les cames i les mans quan vaig fer allò. Accionava l’accelerador a mà. Sortia fum dels meus guants pel que havia de canviar de mà constantment. Però no em volia rendir, per més mal que em fes.
Juha Kankkunen, després de veure com es trencava el cable de l’accelerador en mig d’un tram al 1000 Llacs, el seu rally “de casa”. Corria la temporada 1990 i tot i aquest incident el pilot finlandés va aconseguir finalitzar en una més que decent cinquena posició scratch. El guanyador? Un tal Carlos Sainz amb el Toyota Celica ST165.
Podria tirar-me hores i hores parlant de Lancia, una marca que allà pels anys 80 era un autèntica referència de l’automobilisme mundial, però que des de llavors no ha fet altre cosa que petar-se tota la bona imatge acumulada en tots aquells anys per acabar oferint cotxes mediocres que, de fet, ni tan sols són seus. Serveixi aquest video per recordar el que un dia va ser el fabricant italià — i de passada, el mundial de rallyes: cotxes que es movien, que sonaven com havien de sonar, i pilots que veritablement s’havien de barallar amb el cotxe per marcar un bon crono. Ah, i tot plegat “with pure engine sounds”. Es pot demanar més?
Pot ser pel nom no us sonarà, però Harry Metcalfe és l’amo de la revista evo. A la seva particular (i exquisita, afegiria) col·lecció de joies italiana — entre les quals hi ha un Lamborghini Countach, un Espada i un Lotus Elan — el britànic acaba d’afegir una nova joguina: un Lancia Delta Integrale Evo II, la darrera evolució del model (el Delta Evo III mai va rebre la llum verda) i de la que només es van fabricar 220 unitats. Equipa un dos litres turbo amb 215 CV de potència, una xifra que avui en dia superen cotxes com el Renault Clio RS, però que a principis dels 90 era més que suficient per passar-s’ho d’allò més bé al volant (si no es trencava, clar). A mi personalment m’agrada més el Delta Integrale 16V, però s’ha de reconèixer que per muscle i virilitat, pocs cotxes marquen paquet igual de bé que el mític Deltona.
Colla Verglas 