Cinc cotxes americans que em compraria si visqués a Amèrica

Per més que es parli d’un mon globalitzat, resulta obvi que el que agrada a la Xina no té per què coincidir amb el que ens agrada a nosaltres o el que agrada als Estats Units. Els cotxes són un molt bon exemple d’això que dic: mentre que aquí el que es busca és un cotxe barat que gasti poc (el mes passat el vehicle més venut a Espanya va ser el Dacia Sandero, no diré més), als Estats Units les pick-up i els motors “grans” estan a la ordre del dia. Coses de tenir la benzina barata (que no regalada), imagino. Alguns pensareu que probablement estigui generalitzant una mica massa i tirant d’estereotips, i no us falta raó. Després de tot, les dues marques que més venen als Estats Units són Honda i Toyota… i no ho fan precisament gràcies a les seves pick-up amb motors de 6.0 litres. És per això que em disculpareu si en aquesta entrada em deixo portar per un moment per aquesta idea mig-mitològica de que als Estats Units tots els cotxes amaguen un V8 sota el capó. I want to believe.

Yellow cabs!

Ara que ja estic al día després de les mini vacances offline que he fet a Nova York, toca començar a actualitzar Colla Verglas… que falta fa. I quina millor forma de fer-ho que amb un recull d’algunes de les fotos que vaig fer per Manhattan. Des d’un punt de vista de friki dels cotxes i car hunter en potencia, haig de dir que NYC em va decepcionar una mica: algún Quattroporte, alguns AMG, un parell de 911 (!!), un parell de Panameras, dos o tres Rolls Royce Phantoms… i para de comptar. Bé, si… vaig veure un Ford GT en la distància que em va alegrar el dia… i un Porsche Boxster Spyder vermell, espectacular. Però fora d’aquestes dues petites excepcions, la veritat és que la cosa va ser més aviat decepcionant. Repeteixo: des del punt de vista d’un car hunter potencial.

Com que de coses maques i exòtiques hi van haver més aviat poques, vaig centrar el meu objectiu (fotogràfic, mai millor dit) en els taxis, que abundaven… i molt. Sé que us importa un pito macareno el que posi fotos de taxis, que el que voleu són Ferraris, Lamborghinis i Paganis… però s’ha de reconèixer que són fotogènics, i que m’ho vaig passar bastant bé tirant fotos com un tonto…

Per si no ho sabieu, els Yellow Cabs neoyorkins són tot un exemple d’eficiència: amb un motor 4.6 V8 i un canvi automàtic de quatre relacions… ronden (segons em va dir uns amics d’allà, membres de TheAutoUnion amb els que vàrem quedar per sopar) els 30 litres/100 km… unes 8 milles per galó.

Per sort, cada cop és més normal veure Toyota Prius híbrids i d’altres trastos similars portant a gent amunt i avall. Clar que els “altres trastos” poden ser des de monovolums grans fins a tot-terrenys, com el que vam agafar una nit per tornar al hotel. És que aquesta gent no sap que un Seat Toledo fa menys de 5 litres cada 100 km?! Si pensem en la desmesurada quantitat de kilòmetres que un taxi recorre al cap del dia, l’estalvi en cèntims és prou motivador com per tenir això en compte… dic jo. Que no se n’adonen? Clar que un tot-terreny, per poc que baixi dels 20 l/100 km, ja representa tot un avanç en comparació amb els vells Ford Corwn Victoria i els seus 30 l/100 km!!