A poc que hagueu estat una mica atents als comptes de Twitter i Instagram sabreu que fa unes setmanes vaig estar passant uns dies al Japó amb la meva dona. És un país que m’encanta i que em fascina per molts motius: la gent, el menjar, la cultura, els paisatges, els barris, etc. Sovint penso que acabaria abans dient el que no m’agrada…
A mi m’agrada molt el car spotting. Barcelona no és que sigui una ciutat que doni gaire joc en aquest sentit, però d’altres com París, Londres i sobretot Monte-Carlo són una autèntica mina. Gent com Alex Penfold es fan un fart de veure Veyrons, LaFerraris, McLarens P1 o Porsches 959 pels carrers de Londres. Jo mateix m’ho he passat com un nen petit pels carrers de Monte-Carlo. Allà no cal ni que els busquis: només t’has de quedar plantat a un lloc i deixar que vagin desfilant davant teu.
Hi ha tres tipus de persones que compren Ferraris. Per una banda hi ha la gent que l’únic que vol és deixar-se veure i fardar de cotxe. No els hi preguntis qui és Enzo Ferrari o si algun cop han sentit parlar del F40. Tant se’ls hi en fot. Després hi ha la gent que sempre ha volgut tenir un Ferrari i que, després d’estalviar durant dècades i/o hipotecar-se fins a les celles, per fi ha pogut fer realitat el seu somni. Són clarament identificables perquè sempre van vestits amb merchandising de la marca. Finalment hi ha un tercer grup format per la gent a qui un 458 Italia senzillament li sap a poc. Són els incondicionals més exigents, pilots amateurs en la majoria dels casos que l’únic que volen és un cotxe de carrer capaç de brindar sensacions similars a les que es viuen en un cockpit de competició.
Si hi ha una cosa que em va quedar pendent a les passades 24 hores de Le Mans, aquesta és la fer una mica de car spotting pels aparcaments del circuit francés. Pels qui no sàpiguen de què parlo — que segurament hi ha més d’un –, el car spotting és l’art de fotografiar cotxes ‘pel carrer’, una mena de safari fotogràfic on enlloc de anar a la caça de guepards i zebres, el que es busca són Porsches i Ferraris. Són, per així dir-ho, els altres cotxes de les 24 hores de Le Mans.
Fa uns dies us vaig mostrar les fotos que vaig fer a l’Eifel Rally de 2008 i que havia tingut oblidades durant tot aquest temps. Un dels avantatges que ofereix aquesta prova és que es disputa a escasos 30 kilòmetres del Nürburgring, així que amb el rally finalitzant dissabte al vespre i l’avió sortint diumenge cap al tard, la idea de passar el dia al Nürburgring era massa temptadora com per deixar-la passar per alt. Si us voleu estalviar la parrafada sapigueu que teniu les fotos penjades en aquesta galeria de Flickr.
Com ja vaig comentar en el seu dia, durant el pont del primer de maig hem estat per terres alemanyes gaudint una mica del Nürburgring. Per desgràcia, a l’Infern Verd les coses no sempre surten com un voldria. Tranquils, que el Golf i el Swift estan bé. El problema, aquest cop, va ser 1) el temps i 2) un problema tècnic irresoluple. Anem per parts.
Aquest cap de setmana el Circuit de Catalunya ha estat l’escenari d’una nova edició de l’Esperit de Montjuïc. D’entre tots els cotxes que s’han deixat veure dins i fora de la pista hi ha un que s’endú la palma, i de quina manera. La meva senyora no entenia per què cada cop que passaven pel davant m’aturava a fer-li un parell de fotos. Doncs perquè aquests cotxes són tan difícils de veure com un unicorni rosa, li deia. I és que si veure un Ferrari 288 GTO ja és de per sí un aconteixement en sí mateix, veure’n pintat de blanc és una d’aquestes coses que només et passen un cop a la vida.
L’altre dia, mentre posava al dia el disc dur, em vaig adonar que encara no havia publicat les fotos que vaig fer al Nürburgring el passat mes de juny. Vaig parlar de moltes coses, del Swift Sport, del Porsche Museum, vaig publicar alguns videos onboard — però dels “altres” cotxes res de res. Com que mai és tard si la dita és bona, aquí va un “petit” recull de les fotos que vaig fer. La majoria van ser fetes a Metzgesfeld, la doble a esquerres que hi ha després d’Adenauer Forst, un racó al que mai havíem estat i que de ben segur repetirem en el futur.
Ahir vam anar a treure el cap al Circuit de Catalunya per veure la cursa de la Clio Cup. Avantatges de viure a només 10 minuts del circuit, que et permet anar a veure només les curses que vols. El fet és que va ser una cosa tan improvitzada que ni tan sols vaig agafar la càmera de fotos. I clar, la llei de Murphy és implacable. Perquè allà, mig oblidat en un racó de l’aparcament que queda sota la tribuna VIP, hi havia un McLaren F1. Un puto McLaren F1. Un cotxe que no es veu tots els dies.
Si algun dia us decidiu a visitar el Porsche Museum, un dels racons que no podeu deixar passar per alt és l’aparcament soterrani. Fa un parell d’anys quasi em va donar un infart quan al sortir del cotxe vaig veure un 911 SC de rallyes aparcat com si res al costat del 997 GT3 RS amb el que Chris Harris havia competit a les 24 hores del Nürburgring. I és precisament per això pel que aquest any també vaig treure el cap, no fos cas.
Colla Verglas 
