Tot i que feia el que se suposava que havia de fer, el Audi Sport Quattro era rematadament lleig.
Peter Birtwhistle – dissenyador del Audi Sport Quattro de 1984…
Aquesta discusió la he tingut amb la meva parella en més d’una ocasió. A mi m’encanten els cotxes dels anys 80: al garatge de casa tinc un Renault 5 GT Turbo, i el meu germà té un BMW M3. I si tingués calers, a aquests hi afegiria un Renault 5 Turbo 2, un Lancia Delta HF Integrale Evo i un Ford Sierra RS Cosworth Saphine. La meva parella, així com ma mare, tenen visions completament diferents: elles no es tallen un pel per descriure el M3 del meu germà com a un cotxe “de gitanos”. De fet, i que quedi entre nosaltres, un dia la meva parella va veure Diego El Cigala a la tele i automàticament va pensar en el M3 blanc de l’Ignasi. El que són les coses. El fet és que el tuning ha fet molt de mal al “gremi”. En serio. Un cotxe amb aleró és un cotxe tuning. Aquesta és la dura realitat.
El que elles no saben és que el BMW M3 va ser la resposta de BMW a la nova reglamentació Grup A de la FIA. És un cotxe de curses “disfressat”, una forma de donar la volta al reglament, un homologation special com diuen els anglesos. D’aquesta forma, no calia homologar peces i més peces per fer del Serie 3 un cotxe competitiu. Només calia homologar un cotxe que ja incorporés totes les millores… i llestos.
I això és precissament el que va fer Audi l’any 1984 amb el Sport Quattro. Va ser la resposta dels d’Ingolstad contra els mes lleugers Lancia 037 i Peugeot 205 Turbo 16, uns rivals que, de la nit al dia, van convertir el revolucionari Audi UrQuattro E2 (el Quattro “llarg”) en tota una reliquia de museu. El Sport Quattro, per contra, comptava amb una carroceria sensiblement més curta (uns 30 centímetres!) que el feia sensiblement més àgil. En total, només es van construir poc més de 200 unitats, cosa que ha fet que en l’actualitat, cadascún d’aquests Quattros valguin una fortuna.
Era la època gloriosa del form follows funcion, que ve a voler dir algo així com que “el disseny ha d’estar condicionat per la funcionalitat”. Si el cotxe havia de ser lleig per ser competitiu – lleig seria. Així de simple. Mentre que al BMW M3 no el definiria com un cotxe “poc agraciat”, el Sport Quattro d’Audi sí que ho era. Lleig a rabiar. La carroceria curta feia que tot el cotxe semblés desproporcionat. Però tot i així, m’encanta.
No se si és pels èxits en competició (que tampoc van ser gaires, la veritat sigui dita), si és per la brutal tracció o per la impressionant banda sonora del 2.1 I5 turbo que amagava sota el capó. Pot ser és pel fet que només s’hagin fabricat unes 200 unitats. Qui sap. El fet és que el Audi Sport Quattro, tot i ser un dels trastos més lletjos dels anys 80, bloody ugly en paraules del propi dissenyador – és alhora un dels que més m’agradaria tenir al garatge de casa.
Via Autocar.
Colla Verglas 