Aquest cap de setmana s’ha disputat el Rally del Regne Unit, antigament conegut com a RAC Rally. Amb el campionat decidit en favor de Sebastan Ogier i el Volkswagen Polo R WRC des de fa setmanes, el resultat és una mica el de menys. És per això que si els Ogier, Sordo, Kubica i Latvala t’han deixat una mica fred, que és el més probable, aquí hi ha un video dedicat als nostàlgics: una onboard de Juha Kankkunen en el Toyota Celica ST185 GT-Four Grup A. Impressionant.
Si tot va com espero, d’aquí unes setmanes aniré a treure el cap al Monte-Carlo. Un any més, per rememorar vells temps. Per anar calentant motors aquí va un video que he trobat per Facebook, corresponent a la edició de 1993… on hi havia fins i tot trams de terra!!! WTF?! El guanyador va ser Didier Auriol amb el Toyota Celica Turbo 4WD ST185. Segon va quedar François Delecour i completant el podi estava Miki Biasion, tots dos en el no menys espectacular Ford Escort RS Cosworth. És fascinant la quantitat de gens que s’apilotonava a peu de tram!
Hi ha dues coses del video que trobareu més avall que m’agraden. Bé. Millor que siguin tres. Primer està el circuit: el vell Hockenheim, amb les seves interminables rectes, les seves chicanes tancades, els pianos alts, els cons. Des de que el traçat alemany va patir el Síndrome Tilke, una enfermetat terrible que converteix circuits espectaculars en avorrits scalextrics, les coses ja no han tornat a ser el mateix.
Si el escenari és ja de per sí espectacular, què es pot dir dels cotxe? El Porsche 964 Carrera RS és un dels meus 911 preferits, sino el que més. La seva simplicitat era (i és) el que el fa tan especial, un cotxe de curses homologat per anar pel carrer. Aquest era el cotxe que es feia servir a la Porsche Cup de 1993, un cotxe molt més simple que els espectaculars 997 GT3 Cup d’avui en dia, amb aerodinàmica regulable i canvi seqüencial, tot i que no per això menys espectacular. Al video em remeto.
Finalment està la conducció en sí. Una mica guarra, pot ser. Bé, MOLT guarra, de fet. Per què negar-ho? El senyor Uwe Alzen i el senyor Altfried Heger no estàn per punyetes: si s’ha de tallar la chicane es talla, si s’ha de passar per la gespa es passa, si s’ha de saltar el piano es salta. Si a això li sumem uns cotxes que sembla que no s’aguantin — comparat amb els actuals GT3 Cup — tenim la recepta perfecte per una batalla èpica.
Si teniu més ganes de Porsche Cup de 1993, fa uns mesos vaig publicar un altre video.
Sempre he dit que si algun dia em toca el premi gros de l’Euromillones, una de les coses que faria seria comprar un parell de Porsche 997 GT3 Cup per disputar la Porsche Supercup (amb l’altre disputaria les VLN Series — ja ho veieu, està tot planejat). Fa uns anys, però, aquest campionat no tenia la sofisticació que tenen els cotxes d’avui en dia: no hi havia canvis seqüencials, els cotxes no tenien ni 300 CV i a dures penes els podies diferenciar de les versions de carrer en les que estaven basades. Parlo de la època dels Porsche 964 Carrera RS amb els que es va disputar el campionat a principis dels 90.
En el video que obre aquesta entrada veureu la cursa de Norisring corresponent a la Porsche Supercup de 1993. Comparat amb els 997 GT3 Cup actuals, aquells trastos a dures penes es diferenciaven dels 964 Carrera RS de carrer en els que estaven basats (raó per la qual és un dels meus 911 preferits, tot sigui dit de passada). Entre els pilots hi reconec a un tal Uwe Alzen, un paio que va disputar la Supercup durant molts anys (si és que encara ho fa) i que encara a dia d’avui es deixa veure per les VLN Series.
Via Jalopnik
La temporada 1993 va ser la darrera en la que Ayrton Senna va còrrer per McLaren. Tot i aconseguir cinc victòries, el seu arxi-enemic Alain Prost va fer-se amb el campionat al volant dels rapidíssims Williams-Renault. La frustració era obvia. A tot això s’ha de sumar el fet que, aleshores, McLaren comptava amb motors Ford-Cosworth V8 “client”, mentre que Benetton tenia el privilegi de ser l’equip Ford “oficial”. Vist el panorama, el brasiler havia de prendre una decisió. (L’any anterior, Senna va estar trastejant amb la idea de donar el salt a la Indycar. Recordeu?)
El mes setembre de 1993, quan faltaven poques curses per arribar a la fi del mundial, els de Woking van començar a considerar alternatives per la temporada següent. La primera d’elles va venir de la ma de Chrysler, aleshores propietària de Lamborghini. McLaren va modificar el xasís del MP4/8 per encabir el petit V12 italià – els Ford, recordem, eren V8. Senna i Hakkinen van probar-lo en uns entrenaments privats a porta tancada, aconseguint millorar en fins a un segon els temps aconseguits amb el motor Ford. Era obvi, doncs, que si volien millorar havien de canviar els motors Ford-Cosworth privats pel V12 de Lamborghini.
No obstant, Ron Denis no ho veia tant clar, negant-se a estrenar el motor al Gran Premi del Japó, tal i com va implorar Senna. El resultat és el que tots coneixem: Lamborghini i Chrysler van sortir escaldats de tot plegat i Senna va acabar fart de l’equip britànic, signant amb Williams – curiosament, l’equip amb el que va fer els seus primers tests a Formula 1 l’any 1984 – tan bon punt Prost va anunciar que es retirava de la Formula 1.
Què hagués passat si Senna s’hagués quedat a McLaren i aquests haguèssin optat pels motors V12 italians enlloc d’acabar signant amb Peugeot? Mai se sabrà. Pel record queda, doncs, la imatge del casc del pilot brasiler al volant d’un McLaren completament despullat dels colors blanc i vermell de Marlboro.
Via Motorsportretro | Imatges: Sutton Images
Colla Verglas 
