A poc que hagueu estat una mica atents als comptes de Twitter i Instagram sabreu que fa unes setmanes vaig estar passant uns dies al Japó amb la meva dona. És un país que m’encanta i que em fascina per molts motius: la gent, el menjar, la cultura, els paisatges, els barris, etc. Sovint penso que acabaria abans dient el que no m’agrada…
Ho admeto: sempre he tingut un no-se-què pels familiars ràpids. No em pregunteu per què: la practicitat, les prestacions, la possibilitat d’anar de vacances amb la familia i de passada fer un sub-8 al Nürburgring. Coses. En el fons crec que a ningú se li escapa que ni són bones opcions pel dia a dia, per allò de gastar 15 litres cada 100 kilòmetres, ni tampoc grans esportius per rodar en circuit. Però ei, a qui coi li importa?
Diumenge per la tarda. No tens res a fer. Agafes l’ordinador i saltant d’enllaç en enllaç et trobes amb un preciós vídeo d’un Audi RS2 amb la habitual qualitat amb la que ens tenen acostumats la gent de Petrolicious. De sobre recordes que, no fa tant, aquests cotxes es podien trobar per uns raonables 15 mil. Obres Coches.net, omples els buits corresponents, especifiques la versió i esperes a que apareixin els resultats. Quan ho fan, boom. Microinfart.
Després d’haver anat durant uns quants anys al Rallye Automobile de Monte-Carlo, el mundialista, fa un parell de setmanes vaig poder tancar el cercle anant a la versió reservada als clàssics: el Rallye Monte-Carlo Historique. Era una d’aquestes coses que tenia pendent des de feia segles, de la que et parlen meravelles, però que per pe o per pa sempre acabes deixant de banda. Aquest any, però, les coses anaven a ser diferents.
Aprofitant que estem a dia 1 i que darrerament hi ha hagut novetats — menys dels que m’agradaria, però tampoc està la cosa com per tirar coets –, crec que és un bon moment per repassar com està la situació al Garatge Verglas.
A poc que em seguiu per les xarxes socials sabreu que fa cosa d’un mes vaig debutar en el meravellós món dels ral·lis. Si per contra sou dels que no teniu ni twitters, ni facebooks ni instagrams no us amoineu que ara us en faig cinc cèntims.
Fa uns anys, molt abans de que internet ens canviés la vida i bona part dels hàbits, un servidor estava subscrit a la revista Autopista, comprava cada mes la revista Automóvil i no passava setmana sense fer-se amb un exemplar de la AUTOhebdo. Fast forward quinze anys endavant i el panorama no podria ser més diferent: les proves que abans llegia a Autopista ara les veig a Coches.net, els reportatges de la revista Automóvil ara els llegeixo a Diariomotor, i tota la info que em donava la AUTOhebdo ara la trobo a Twitter en temps real.
En la era de les tablets i els mòbils, i amb el paper relegat cada cop més a la marginalitat, comprar o estar subscrit a revistes tradicionals s’ha convertit en un acte reservat per als més nostàlgics. I jo, com a bon nostàlgic que sóc, no vaig desaprofitar una escapada que vaig fer fa un parell de setmanes a Londres, tornant a casa amb dos números de la revista Classic & Sports Cars, un de la Retro Ford, un especial de MotorSport dedicat als 20 millors pilots del mundial de ral·lis, una GT Porsche, una evo, una Ultimate Porsche i una Total 911.
A aquestes hem de sumar la Octane que vaig rebre a principis de setmana, i a la que estic subscrit, la Motor Clásico que em vaig comprar per llegir a la anada, i dos números de la nova Turini: el 4 que ha sortit fa poc, imprescindible pel reportatge que li dediquen a Pep Bassas, i el 3, que l’he demanat per correu aprofitant de passada per subscriure’m. Tinc material per avorrir-me.
Per més que tot es pugui trobar amb una simple cerca a Google, per més que Twitter sigui cada dia una font inesgotable de fotos i videos, rebre una revista a la bústia i fullejar-la per primer cop per mi encara té quelcom d’especial. Sóc l’únic a qui li passa?
Si hi ha una cosa que ens agrada fer a la meva senyora i a mi és fer ruta en cotxe i perdre’ns per carreteres comarcals. Quan més remotes i recòndites, millor. En aquest cas la excusa bé s’ho mereixia, doncs celebràvem el nostre cinqué aniversari de noces, que es diu aviat. Vam endollar el nen als avis, vam agafar el Mazda i dissabte a primera hora ja estàvem enfilant la C-17 en direcció a Vidrà, punt de partida d’una ruta que ens va portar de la Garrotxa a l’Empordà passant per França.
La primera part de la ruta la vaig descobrir gràcies a NacióMotor, tot i que en part ja la coneixia: a la Volta Osona 2014, aquella edició en la que ens vam inscriure amb l’Escrot i en la que quasi morim d’hipotèrmia, aquell era el tram que en un principi havia de tancar el ral·li. Continua llegint
Doncs sí. M’he comprat un MX-5. Un dels originals, de la primera generació, un NA amb el motor 1.6 16V de 115 cavalls i els fars que s’aixequen. És un cotxe que sempre m’ha agradat. Pot ser no al nivell quasi-obssessiu de cotxes com el Porsche 911, el BWM M3 CSL o el Reault 5 Turbo, peró sí com a clàssic modern, fiable, asequible i disfrutable tots els dies de l’any, especialment ara que ve la primavera.
Fabricat l’estiu de 1993, tampoc és que sigui l’MX-5 perfecte. No té aire acondicionat, ni control de velocitat. Tampoc té autoblocant, opcional en les primeres versions de l’MX-5. Li falla la antena, té un bony al paracops davanter i els motors dels elevallunes elèctrics tenen menys força que el pet d’una monja. A més a més passa dels 200.000 kilòmetres i venia sense sostre dur.
Amb aquest panorama, per què cony me l’he comprat? Doncs perquè també té coses positives. Algunes. Espero.
Per començar està al dia de revisions i mecànica, cosa important tenint en compte que passa de la vintena. De fet va passar la itevé el mateix dia que me’l vaig endur a casa, sense faltes. Tampoc està gaire remenat ni té modificacions japan tuning. La capota es va canviar ara no fa ni dos anys, està repintat i el color, anomenat Silver Stone Metallic, m’encanta. No és d’origen perquè aquesta tonalitat va deixar de comercialitzar-se el 1992, però la veritat és que m’importa poc i, de fet, crec que a cada dia que passa m’agrada més.
Després està el preu, tirant a barat en relació a d’altres MX-5 amb característiques similars, i a molt barat, quasi meitat de preu, si el comparem amb els dos o tres anuncis més exorbitants. Menció especial mereix aquest MX-5 1.8 16V nou a estrenar per vint-i-cinc mil euros.
No sé si va ser el fet que cada cop hi havia menys anuncis, el que aquests fossin cada cop més cars, o una barreja de totes dues, que també, el fet és que quan el vaig veure no m’ho vaig pensar dues vegades: no era perfecte ni encaixava 100% amb el que tenia en ment, però era un bon punt de partida.
Perquè si una cosa tinc clara és que no em cal tenir el millor MX-5, ni el més ben conservat, ni el més original. Vull un MX-5 per fer-li cosetes (més d’això en properes entrades). Per gaudir a Can Padró, al Nürburgring, a Collsaplana o de camí a la feina. Un MX-5 per no preocupar-me gaire ni complicar-me la vida. I en aquestes estem, més feliç que un tornavís, amb moltes ganes d’estrenar-lo com cal, i d’anar explicant per aquí què tal va.
Aquest cap de setmana el Circuit de Catalunya ha estat l’escenari del Trofeo Targa Iberia, una mena de succedani del que fins l’any passat es coneixia com a Esperit de Montjuïc. Per desgràcia les similituts entre l’un i l’altre són més aviat escasses. I és que mentre a l’Esperit de Montjuïc vam poder gaudir de la F1 històrica, dels GTs i fins i tot d’alguns Grup C de molt, molt nivell, a la Targa Iberia la presència de clàssics estava limitada als del campionat nacional que organitza en Francesc Gutiérrez.
Colla Verglas 