El veritable problema de la bombolla

Diumenge per la tarda. No tens res a fer. Agafes l’ordinador i saltant d’enllaç en enllaç et trobes amb un preciós vídeo d’un Audi RS2 amb la habitual qualitat amb la que ens tenen acostumats la gent de Petrolicious. De sobre recordes que, no fa tant, aquests cotxes es podien trobar per uns raonables 15 mil. Obres Coches.net, omples els buits corresponents, especifiques la versió i esperes a que apareixin els resultats. Quan ho fan, boom. Microinfart.

Revistes

Fa uns anys, molt abans de que internet ens canviés la vida i bona part dels hàbits, un servidor estava subscrit a la revista Autopista, comprava cada mes la revista Automóvil i no passava setmana sense fer-se amb un exemplar de la AUTOhebdo. Fast forward quinze anys endavant i el panorama no podria ser més diferent: les proves que abans llegia a Autopista ara les veig a Coches.net, els reportatges de la revista Automóvil ara els llegeixo a Diariomotor, i tota la info que em donava la AUTOhebdo ara la trobo a Twitter en temps real.

En la era de les tablets i els mòbils, i amb el paper relegat cada cop més a la marginalitat, comprar o estar subscrit a revistes tradicionals s’ha convertit en un acte reservat per als més nostàlgics. I jo, com a bon nostàlgic que sóc, no vaig desaprofitar una escapada que vaig fer fa un parell de setmanes a Londres, tornant a casa amb dos números de la revista Classic & Sports Cars, un de la Retro Ford, un especial de MotorSport dedicat als 20 millors pilots del mundial de ral·lis, una GT Porsche, una evo, una Ultimate Porsche i una Total 911.

A aquestes hem de sumar la Octane que vaig rebre a principis de setmana, i a la que estic subscrit, la Motor Clásico que em vaig comprar per llegir a la anada, i dos números de la nova Turini: el 4 que ha sortit fa poc, imprescindible pel reportatge que li dediquen a Pep Bassas, i el 3, que l’he demanat per correu aprofitant de passada per subscriure’m. Tinc material per avorrir-me.

Per més que tot es pugui trobar amb una simple cerca a Google, per més que Twitter sigui cada dia una font inesgotable de fotos i videos, rebre una revista a la bústia i fullejar-la per primer cop per mi encara té quelcom d’especial. Sóc l’únic a qui li passa?

De com el Nürburgring pot acabar carregant-se els cotxes que més ens agraden…

Fa uns dies vaig llegir un article a Piston Heads sobre ‘la mort dels hot hatches’ — que és com els anglesos anomenen els utilitaris i compactes esportius — amb el que no podria estar més d’acord. La idea principal és que la recepta màgica ha canviat al llarg dels darrers anys: si abans tot estava centrat en les ‘sensacions’ que un tenia rere el volant, avui en dia el que més compta és el temps de volta al Nürburgring. I clar, això està molt bé quan parlem d’un GT3 RS o d’un M3 CSL, però no tant quan ho fem d’un Clio Sport o d’un Ibiza Cupra. M’explico.

Volkswagen presenta un Golf de 400 CV. Hem perdut definitivament el nord?

Volkswagen acaba de presentar al saló de Beijing un Golf R amb 400 CV de potència. D’entrada haig d’admetre que la idea em sembla d’allò més seductora, però al llegir sobre un Golf de 400 CV no he pogut evitar pensar en si realment hem perdut el nord amb totes aquestes versions hiper-vitaminades. Si es tractés d’un concept com el Volkswagen Golf GTI W12 650 no diria res, ja que en aquell cas estava clar que la cosa no passaria d’allà. No obstant, la proposta que Volkswagen ha presentat a Beijing té tots els números d’acabar convertit en una realitat, i és llavors quan et preguntes: realment cal un Golf amb 400 CV?

El món al revés.

La imatge que teniu sobre aquestes línies, amb un conill una mica estrany acompanyat del lema “aquets és el motiu pel qual no tenim cotxes de tracció davantera”, va ser una molt ocurrent campanya publicitària que BMW va utilitzar fa uns anys als Estats Units. Era una manera molt gràfica d’il·lustrar un dels principis més sacrosants de la marca, la tracció al darrere, i alhora riure-se’n dels cotxes de la competència amb tracció davantera.

Un parell d’idees per fer de la Formula 1 un esport més atractiu.

La Formula 1 és un esport on competeixen 22 pilots i on sempre guanya Sebastian Vettel. Això és així. Podem buscar mil excuses però, en general, la Formula 1 és un esport avorrit. De cara a la temporada que ve la FIA ha orquestrat una sèrie de mesures enfocades a donar una mica més d’espectacle a una disciplina a vegades soporífera: límits pressupostaris per frenar els equips grans, curses que valen doble, dorsals únics per cada pilot al llarg de la seva carrera esportiva. Tot i el canvi de reglament, molt em temo que el 2014 tot seguirà igual. I això és una llàstima.

Per què no ens hem de creure els “rècords” de volta al Nürburgring

Ho admeto. Jo també caic en el parany cada que un fabricant anuncia un nou rècord al Nürburgring. Tots en parlem, tots els hi fem publicitat gratuïta, a tots s’ens cau la babeta veient els videos onboard i molt pocs qüestionen el com i sota quines condicions s’ha aconseguit la volta. Acceptem l’anunci oficial com a veritat absoluta i aquí no ha passat res. La darrera marca en “publicitar” un nou rècord de volta al Nürburgring a estat Nissan amb el tot-poderós GT-R NISMO. El problema ve quan un es pregunta quines especificacions tenia el cotxe que va aconseguir el 7:08, i llavors és quan apareixen els interrogants.

L’Alfa Romeo 4C es converteix en l’Alfa Romeo 4C més ràpid al Nürburgring

Avui Alfa Romeo ha confirmat el que des de fa unes setmanes estava en boca de tothom: el nou 4C ha aconseguit marcar un temps al Nürburgring de 8:04. I això està molt bé, perquè el situa al mateix nivell que l’Audi R8 4.2 FSI i el Porsche Cayman S, i per davant de cotxes com el BMW M3 E92. El problema arriba quan es creiexen i comencen a publicar titulars grandiloqüents — la marca o la premsa, tan se val — com per exemple que “el nou 4C aconsegueix el rècord per a cotxes de menys de 250 CV”. Perquè sense un organisme que ho reguli de manera més o menys oficial, afirmacions com aquestes tenen molts números de no ser veritat.

Audi A5 DTM Champion, i altres formes de retre homenatge a un campió

Fa un parell de setmanes Mike Rockenfeller es va proclamar campió del DTM amb un Audi A5. Per celebrar aquest merescudíssim títol, els d’Ingolstadt han pensat en fer una edició especial del seu elegant coupé limitant-la a només 300 unitats. Sona bé. El problema és que el producte resultant no és ni de bon tros el que un aficionat als cotxes i al DTM podria esperar, sino una merda d’edició “especial” on d’especial no hi ha pràcticament res: llandes de 20″, un horrible aleró fix al darrere, i uns adhesius a banda i banda amb el dorsal i les lletres ROC que el pilot alemany llueix al DTM. I encara gràcies.

I el premi al cotxe més lleig del saló de Frankfurt és per…

Encara queden uns dies perquè el saló de Frankfurt obri les portes d’una edició que promet ser memorable. Tot i així jo ja m’atreveixo a pronosticar quin serà el model més horrible, lleig i vomitiu de quants es mostraran a la fira alemanya: el nou Lexus LF-NX, un concept que avança com podria ser el nou SUV de la marca i que pel bé de la humanitat desitjo que arxivin el més aviat possible.