Singer m’agrada pràcticament des del primer dia. Primer per la simple idea d’actualitzar un clàssic i posar-lo al dia — sobretot quan el clàssic en qüestió no és altre que el Porsche 911. I, segon, per com ho han ressolt: un cotxe preciós, amb una atenció al detall quasi obssessiva, i un acabat fins i tot millor del que tenien els esportius alemanys al sortir de la factoria de Zuffenhausen.
A no ser que visqueu en una cova sabreu que Porsche va estar la setmana passada rodant al Nürburgring amb el Porsche 919 Hybrid Evo. Se’n va parlar molt, moltíssim. Sense estar subjecte a cap reglamentació, doncs Porsche es va retirar de la categoria LMP1 al final de la passada temporada, el 919 Hybrid Evo vindria a ser una mena de 919 desfermat sense cap tipus de limitació ni mecànica ni aerodinàmica.
Si teniu previst fer un viatge llarg en un clàssic heu d’assumir que les coses se’n poden anar a la merda en qualsevol moment. Ni tan sols coneixent el cotxe i tenint-lo en perfecte estat de revista evitareu una potencial trencadissa: jo mateix vaig haver de patir en primera persona el trencament del cable del embragatge quan tornava del Nürburgring en el GT Turbo. I això que el cotxe anava com un rellotge!! Coses que passen. Clar que pitjor panorama tenim si el cotxe en qüestió és un complet desconegut, cosa que passa sovint quan comprem clàssics de segona mà.
El Porsche 914 és un cotxe que no deixa a ningú indiferent. O t’agrada molt, com és el meu cas, o no t’agrada gens. No hi ha terme mig. D’entre totes les versions, algunes de molt bones i d’altres que mai tindrem prou lluny, s’ha de destacar el 914/6 GT, la variant amb especificacions Grup 4 que, entre d’altres coses, va quedar en la sisena posició absoluta i primera de classe a les 24 hores de Le Mans de 1970. Quasi res.
Normalment no parlo gaire de cotxes de producció. Quan ho faig, això sí, és perquè el cotxe m’agrada, i aquest és el cas del Porsche Cayman GT4. Els alemanys l’han presentat aquesta nit donant així resposta al que molts porschistes portàvem anys reclamant: una variant hardcore del ‘petit’ de la casa. Imagino que Porsche no volia fer-li ombra al 911, cosa que tampoc acabo d’entendre, sobretot quan parlem de la mateixa marca. No obstant, alguna cosa deu haver canviat en els darrers mesos perquè el fabricant alemany hagi donat llum verda a aquest projecte.
Una de les coses que més m’agrada del 911 és la seva versatilitat. Tan bon punt te’l pots trobar participant al Ral·li Monte-Carlo com dominant la categoria GTE a les 24 hores de Le Mans. El que ja no és tan normal és que una mateixa unitat hagi brillat en totes dues especialitats alhora. Aquest és el cas del 911 S de 1969 que avui ens ocupa, una de les sis unitats ‘oficials’ que Porsche va preparar per competir en ral·lis.
Normalment no sóc gaire amant dels museus de cotxes, per la senzilla raó de que prefereixo veure’ls en moviment. Si heu anat al museu que hi ha a Encamp entendreu de que parlo. Dit això, també us diré que quan parlem de museus de cotxes pocs arriben al nivell d’excel·lència del Porsche Museum. És, senzillament, el millor museu de cotxes que he vist mai. De fet crec que no hi ha cap altre museu al món amb tal concentració de cotxes històrics per metre quadrat. No obstant, abans de la seva inauguració a finals de gener de 2009 les coses eren una mica diferents…
Si donem un cup a una llista d’inscrits qualsevol d’un rally mundialista qualsevol d’ara ja fa uns anys, el més probable és que trobem joies com el Lancia Stratos, l’Alpine A110, el Porsche 911 o el Ferrari 308 GTB. Flashforward a 2015 i què tenim? Un Ford Fiesta, un Volkswagen Polo i un Citroën DS3. Veieu per on vaig? En el fons és una decisió que puc arribar a entendre: les marques estan als rallyes per vendre cotxes, i els que més es venen són precisament els més petits. No obstant, una cosa és que ho comprengui i un altre molt diferent que m’agradi…
La història del Jaguar XJR-14 és fascinant per moltes raons. És fascinant perquè va ser dissenyat per un tal Ross Brawn, amb unes solucions tècniques mai vistes fins llavors. També és fascinant per comptar amb un monocasc de fibra de carboni — va ser el segon sport-prototip en fer-ho — i per muntar un motor Ford HB V8 amb unes especificacions similars a les dels motors de F1. Era tan descaradament ràpid que a Suzuka va ser dos segons i mig més ràpid que la competència, assegurant-se d’aquesta manera el mundial de 1991. Per desgràcia mai va guanyar la cursa més important, la que més comptava — Le Mans. I és aquí on comença la història interessant…
El ganxo ‘mediàtic’ de la edició d’enguany del Rally Monte-Carlo és el retorn de Sébastien Loeb amb un DS3. La cosa pinta interessant, tot i que dubto molt que l’alsacià pugui plantar cara als Volkswagen en general i a Ogier en particular. Qui sap. A Macau va quedar clar que tot i la distància, el francés encara la toca. L’altre focus d’atenció del primer rally de la temporada mundialista estarà una mica més avall, entre els Porsche 911 R-GT de Romain Dumas, François Delecour i Marc Duez.
Colla Verglas 