Fa un parell de setmanes /DRIVE va publicar un video on entrevistaven a Davide Testi, provador oficial de Pagani. Escoltant les seves vivències a les ordres d’Horacio Pagani era impossible no pensar en la història del que probablement sigui el pilot-provador més famós de tots els temps: Valentino Balboni. Tot i pertànyer a èpoques diferents, totes dues històries tenen en comú que van començar des d’avall, escombrant el terra i fent feinetes de mecànic ras, per anar escalant poc a poc dins de l’organigrama tècnic de la marca.
Des de que Pagani va presentar el Huayra ara farà un parell d’anys, la darrera creació d’Horacio Pagani mai m’ha dit absolutament res. Ni em va agradar quan el van presentar ni m’agrada ara. Sento pura indiferència. I és curiós, perquè estic segur que és un gran cotxe. Però no — ni el trobo maco, ni m’agrada que hagin canviat el V12 atmosfèric del Zonda per un motor bi-turbo. Per contra, el vell Zonda em desperta sentiments completament oposats: trobo que és un dels darrers exponents de la Modena més artesanal, un cotxe analògic sense gaire electrònica i amb un disseny senzillament espectacular. Això per no parlar d’un motor que sona a glòria.
Segons diu la rumorologia popular, el Nissan GT-R en la seva darrera evolució pot accelerar de 0 a 100 km/h en dos segons clavats. Per fer-ho només cal activar el Launch Control i prèmer l’accelerador a fons, que la màgia de la electrònica ja s’encarregarà de la resta. En la mateixa línia, James May va demostrar que per anar a més de 400 km/h en un Bugatti Veyron no cal cap habilitat especial.
Arribar a segons quins kilometratges en segons quins cotxes no és gaire habitual. Un taxi o una furgoneta de repartiment segurament no tindran gaires problemes per arribar al mig milió de kilòmetres. Alguns, amb molta sort i molts, molts anys de feina, podrien arribar fins i tot al milió. Més enllà d’això ja són paraules majors. Aquest Zonda que veieu a la imatge és un dels pocs escollits en haver superat el milió de kilòmetres. Sí, un milió. I sí, un Pagani Zonda per increïble que això pugui arribar a semblar (de fet al compta-kilòmetres es pot llegir 1.1 milions de kilòmetres).
Imagineu-vos que teniu un parell de milions d’euros a la butxaca (és molt imaginar) i esteu pensant en comprar-vos un cotxe nou. Deixant de banda el mercat dels clàssics o esportius com el Ferrari F40 (perquè si jo tingués dos milions d’euros aquest seria el primer de la llista), podriem dir que les opcions es redueixen a dos: el Bugatti Veyron i el Pagani Huayra. Cert és que pel que val un Veyron jo abans em comprava un Porsche 991 GT3, un 991 Turbo S, un Cayman S, un 991 Carrera Cabrio i un Panamera híbrid (i encara em sobrarien diners per un 964 Carrera RS, per exemple), però això és un altre tema. Avui toca parlar d’aquests dos: Huayra versus Veyron, Veyron versus Huayra.
Espero que el darrer video de Chris Harris, on no arriba a obrir la boca en cap moment, sigui només un avanç del que ens espera la setmana que ve, perquè després de veure aquests dos minuts de música celestial és difícil no quedar-se amb ganes de més. En ell tenim un Pagani Zonda S, el qual ja comença a acusar el pas dels anys (sobretot si el comparem amb els més recents McLaren P1 i Ferrari LaFerrari), al costat del nou Huayra (un cotxe que a mi encara no m’ha convençut del tot). Lluny de ser dos Paganis més, aquestes dues unitats són el Huayra i el Zonda personals d’un tal Horacio Pagani.
Un any després de presentar-se, encara no li he trobat la gràcia al Pagani Huayra. No dubto que sigui tecnològicament més avançat que el Zonda al que substitueix, ni més ràpid. Tampoc dubto que els acabats hagin millorat o que el nou motor V12 bi-turbo empenyi més que l’atmosfèric del model anterior. Simplement li falta algo: la màgia del Zonda, la espectacular simplicitat del Aventador LP700-4. No sé. Algo.
Una cosa no treu l’altre. Que no m’agradi no vol dir que no se li hagi de reconèixer el mérit de ser una obra d’art amb rodes. Una mica sobrecarregada, sí. Però una obra d’art, en definitiva. A les fotos que trobareu més avall es veu clarament el per què: cada peça, per petita que sigui, podria estar exposat tranquilament en una exposició d’art. Per convertir-se en una realitat, el nou Pagani Huayra ha necessitat 5 anys des del primer moment en el que Horacio Pagani va agafar un llapis per dibuixar com podria ser el substitut del Zonda.
En el video que el fabricant italià ha publicat recentment es pot veure tot aquest procés, tant pel que fa a la creativitat com al propi procés de fabricació tant del cotxe com dels elements que el conformen. Només per veure com s’han fet els escapaments de titani ja val la pena veure’l. No obstant, per impressionant que sigui tot plegat, a mi encara no m’han convençut. Qui sap si amb l’arribada de versión més prestacionals (els equivalents del Zonda F, el Zonda R i el Zonda Cinque) canvio d’opinió. Ara per ara, si tingués mig milió d’euros que dilapidar en un cotxe — i hagués de comprar necessàriament un cotxe modern — probablement acabaria optant pel Lamborghini Aventador LP700-4.
El trunying — o, dit d’un altre manera, el tuning portat a l’extrem del mal gust — no distingeix classes, ni pressupostos, ni categories. Afecta per igual als esportius més reputats així com a les propostes més bàsiques. I com a mostra, un botó. Per començar tenim aquest Pagani Zonda S, el qual es va deixar veure per l’stand Forgiato al Osaka Auto Messe. Realment s’ha de tenir mal gust i baixa moral per agafar tot un Zonda S i muntar-li difussors, aleróns i taloneres amb la intenció — imagino — d’apropar-lo una mica al Cinque, la versió més prestacional i evolucionada del Zonda (exceptuant el Zonda R de circuits). Per no salvar-se, no se salven ni les llandes.
La veritat és que em recorda una mica al Anliker McLaren SLR 999 Red Gold Dream, tot i no arribar als excessos d’aquesta horterada valorada en 8 milions d’euros. A l’altre extrem de l’espectre trunyós tenim un Honda Civic que volia ser Bugatti Veyron. Un cop vistes les fotos la veritat és que queda poc a afegir: més que un esportiu, el resultat és més digne d’un capítol de la sèrie Los Autos Locos que cap altre cosa. De vergonya aliena.
No sé si sóc jo, si és el recent viatge que he fet al Nürburgring, si és cosa de la cursa de 24 hores que s’ha disputat aquest cap de setmana… o si aquesta és l’època de l’any on quasi tots els fabricants decideixen publicar les seves voltes ràpides/rècords alhora; però el fet és que des de fa un parell de setmanes no he parat de trobar voltes al mític circuit alemany, siguin aquestes des d’un Caterham privat, des d’un Corvette de fàbrica… o des d’una Ford Transit.
Comencem, per exemple, amb el video que obre aquesta entrada, i on trobem el Caterham R300 Superlight de Bridge to Gantry fent de les seves en un dia de touristfahren. No és una mala forma de començar…
El Pagani Zonda F Clubsport és un dels cotxes que millor sona, d’això no hi ha cap dubte. Sense anar més lluny, el video que acompanya aquesta entrada és un molt bon exemple. El paio que l’ha publicat deu tenir molt bones “connexions” (especialment a un país com Brasil) perquè no és l’únic que ha editat: donant un cop d’ull a la entrada de TheAutoUnion, també hi trobareu clips del…
Aquest últim és, curiosament, el que més m’agrada. Ara bé! La pregunta del milió és: quin és el que millor sona? quin és el que compta amb una millor banda sonora? el que us posa els pèls de punta?
Colla Verglas 