En els prop de vuit anys que fa que escric en aquest blog he conegut gent collonuda, he accedit a esdeveniments als que pensava que no podria accedir mai, i he viscut coses que pensava que mai podria arribar a viure. Fa dos diumenges va ser un d’aquests dies per guardar a la memòria: per fi vaig poder conèixer Castellolí de la mà d’un gran paio i en el millor cotxe possible. Es pot demanar més? Ja us ho dic jo: no.
Jo sóc dels que opina, i crec que ho he dit en més d’una ocasió, que alguns clàssics haurien de ser el més fidel a l’original que sigui possible. En aquest sentit, aquest Lotus Cortina, retratat amb la mestria de sempre per Paddy McGrath, té tots els ingredients per agradar-me. Té les mateixes llandes que feien servir els turismes de la època, els mateixos bàcquets, té un preciós volant de fusta, un interior en el que no desentona absolutament res, etc. La única “pega” que hi trobo, per dir-ho d’alguna manera, és el motor que s’amaga sota el capó.
Sven Kueenle és un esquiador alemany que un dia va decidir comprar-se un Lotus Elise. Ja sabeu — la velocitat, la puresa, les sensacions i totes aquestes coses. Com faria el 95% de la gent, sobretot després d’unes quantes partides al Forza Motorsport i al Gran Turismo, el primer que va fer va ser muntar-li uns pneumàtics Toyo semi-slicks i unes suspensions Bilstein-Eibach d’alló més dures. Després de tot, per anar ràpid això és el que cal, oi? Sven Kueenle no és un pilot experimentat, ni molt menys. És un paio jove al que li agrada la velocitat. I això sempre és perillós, no ja per acabar estampats contra el primer arbre, sino perquè aquesta cerca de la velocitat pura a vegades ens fa prendre decisions equivocades.
L’any 1962 Colin Chapman va revolucionar la Formula 1 amb el Lotus 25, el primer monoplaça en fer servir un monocasc d’alumini, un fet que li va permetre oferir tres vegades la rigidesa torsional del seu predecessor amb només la meitat del pes. Jim Clark va ser l’home encarregat de posar-lo en pista, quedant segon l’any 1962 i proclamant-se campió mundial la temporada següent. David Coulthard va tenir fa unes setmanes la oportunitat de posar-se al volant d’aquesta joia emulant d’aquesta manera a un altre escocès il·lustre, ídol de la infància del seu pare. Es tracta d’una petita i exquisita peça produïda per la BBC i la revista britànica Motor Sport, amb entrevistes a alguns dels mecànics que en el seu dia van treballar pel Team Lotus, i amb imatges evocadores del pilot escocès.
Admeto que darrerament he estat molt desconectat de Fifth Gear, i això que quan era jove no em perdia cap video d’en Tiff, la Vicky Buttler-Henderson o en Jason Plato. No obstant, i pel que es pot veure en el següent video, queda clar que no han perdut pistonada. El protagonista és el Ford Lotus Cortina, un dels meus cotxets preferits pel que és i pel que representa: va ser la base sobre la que es va fonamentar la llegenda del Escrot, estava posat a punt per Lotus i en ell van còrrer pilots de la talla de Jim Clark.
Via The Chicane
La Formula 1 mai ha acabat de calar als Estats Units (com a mínim de la manera a la que a Bernie Ecclestone li hagués agradat). I tot i així, l‘any passat el Circuit of the Americas va ser l’escenari d’una de les millors curses del mundial de Formula 1. D’entre tots els circuits moderns de Formula 1 a mi és un dels que més m’agraden, sobretot per la pujada que hi ha a final de recta i els desnivells que hi ha per tot el traçat. En el video que obre aquesta entrada el podeu veure des del seient d’un Lotus 49 de 1967, el monoplaça que en el seu dia van portar pilots com Jim Clark o Graham Hill. En aquest cas qui està darrere el volant és Alexander Rossi, l’únic pilot nordamericà que aquest any “corre” la Formula 1 (és probador de Caterham F1). Déu n’hi do la diferència que hi ha entre un monoplaça modern i aquell joguet dels anys seixanta, sense aerodinàmica ni DRS ni KERS ni canvi seqüencial…
Via Jalopnik
Fa uns mesos vaig publicar un video on Chris Harris conduïa el seu Porsche 997 GT3 RS 4.0 per darrera vegada abans de guardar-lo sota cobert durant els mesos d’hivern. Avui toca fer el contrari, parlar de la primera excursió motoritzada ara que ja ha arribat la primavera. En aquesta ocasió, però, Harris i el RS 4.0 han cedit el seu lloc a Harry Metcalfe — editor i “amo” de la revista EVO Magazine — i al seu petit, sublim i encantador Lotus Elan Sprint de 1972.
Abans de sortir a rodar, però, el britànic ens fa una dissertació ràpida de tot allò que ha fet del Lotus Elan el que és: una referència en termes de conducció i sensacions al seu volant durant els 50 anys que fa que es va posar al mercat. Uns números ràpids: 126 CV de potència, poc més de 700 kilos de pes, llandes de 13″ i pneumàtics en mida 155, un 0 a 100 km/h en sis segons i poc més de 200 km/h de velocitat màxima. No cal més.
Quan la teva carta de presentació és una relació pes-potència un 50% millor que la del Bugatti Veyron, la cosa promet. Si a això li sumem un pes que es queda en els 975 kilos, un ample de vies augmentat en 23 cm respecte al model en el que està basat i una potència de 680 CV tot i conservar la cilindrada original de 1.8 litres, la cosa ja es per posar acollonir-se.
Segons els seu amo, aquest Lotus Exige és capaç d’accelerar de 0 a 100 km/h en menys de 2 segons. Creure-s’ho o no ja és un acte de fe, però donats als antecedents, la veritat és que no m’extranyaria gens. La configuració mecànica és similar a la del Lancia Delta S4 Grup B, és a dir, compressor volumétric i turbo. D’aquesta manera s’aconsegueix reduir significativament el turbo lag. I és que quan estem parlant d’un turbo de la mida d’una ensaimada de Mallorca, tota ajuda és poca.
El que em resulta més curiós de tot plegat és que estem parlant d’un projecte fet als Estats Units, un país que si és conegut per alguna cosa — automobilísticament parlant — és pels seus cotxes amb cilindrades… diguem-ne… generoses. Aquest Exige és precisament el contrari: poc pes, molta potència… i una estètica força fidel al model de sèrie. No se a vosaltres però a mi m’encanta.
Via DRIVE
Actualitzada — Com era d’esperar, SPEED HUNTERS també ha volgut fer el seu petit homenatge a aquest super-Exige. També hi acompanya una secció amb fons de pantalla, per a qui li interessi.
No sé que tenen els japonesos, però això de les concentracions i els dies dedicats a tal o qual fabricant se’ls hi dona molt i molt bé. D’exemples en tenim molts, com el NISMO Festival al que m’encantaria anar-hi algun dia. Avui, no obstant, toca parlar de Lotus i del Japan Lotus Day 2011. Bàsicament, es tracta d’una concentració de Lotus on no només es van presentar esportius de Hethel, sino també algun que altre Caterham i un parell de monoplaces de Formula 1.
Per variar, Speed Hunters ha fet una cobertura excepcional de l’esdeveniment, dividint-la en tres parts (aquí, aquí i aquí) i on ens mostra absolutament tot el que va passar al circuit Fuji Speedway. La guinda al pastís la posa un video d’aquests que jo anomeno “qualitat Vimeo”, grabat amb una càmera rèflex, i que recomano disfrutar a pantalla completa. No sé vosaltres, però jo em quedo amb el Lotus Europa amb carrosseria de fibra de carboni…
Okidokyo: Japan Lotus Day 2011 at Fuji Speedway from Remi Schouten on Vimeo.
Via Speed Hunters
Tants anys criticant els escapaments laterals que munten un bon grapat de Renault 5 GT Turbo… i va i Lotus-Renault decideix instal·lar el mateix sistema per la Formula 1. Durant la pre-temporada va ser una de les coses que més em va cridar l’atenció, ja que, bàsicament, era algo que no havia vist fins ara. No obstant, mai els havia vist en funcionament d’una forma tan clara com en el video que obre aquesta entrada, robat durant la passada cursa a Aquadiver Montreal.
Colla Verglas 
