El dia que el Ferrari 288 GTO va tenyir de rosso corsa el Circuit de Catalunya

Fa unes setmanes 8000vueltas va publicar un completíssim article sobre al Ferrari 288 GTO. És el típic article al que ens té habituats Ramon Roca, amb sobredosi dades i informació. Donant un cop d’ull a les fotos que il·lustren la entrada, m’ha fet gràcia trobar-ne una de meva: la que vaig fer a la trobada que es va organitzar al Circuit de Catalunya per celebrar el vint-i-cinqué aniversari de l’esportiu italià. La foto té la seva història: els participants van fer un grapat voltes al traçat i, en una d’elles, un suís va perdre el control del seu GTO a la frenada d’entrada a l’estadi. Dos centímetres més a la dreta i tenim trinxada popular a la putanesca…

The Panelbeater, o quan la restauració d’un cotxe es converteix en un art

No sé a vosaltres però a mi la paraula ‘carrozzeria’ em teletransporta automàticament a una època en la que els cotxes es fabricaven d’una manera diferent. Aquest cop no diré allò de que ‘temps passats van ser millors’. El que sí és veritat és que mentre avui en dia aquesta tasca està totalment industrialitzada, la feina dels carrossers segueix sent un art tal i com ho era a mitjans dels anys 50. En aquella època els tallers més famosos eren els de Carrozzeria Scaglietti, a Modena. Empresa vinculada a Ferrari de tota la vida, fins al punt de que avui en dia en forma part, va ser un viver de talents com el de Egidio Brandoli, qui l’any 1980 va decidir provar sort creant la seva pròpia firma — Carrozzeria Brandoli Egidio.

En memòria de les BPR Global GT Series: Ferrari F40 LM contra McLaren F1 GTR a Zhuhai

No és el primer cop que em passa. Estic mirant fotos a Tumblr, de Formula 1, de rallyes, de clàssics, quan de sobte em topo amb una que em crida la atenció d’una manera especial. Té mèrit, perquè en general el que em vaig trobant per Tumblr no és que em deixi precisament indiferent. Aquesta foto en qüestió, no obstant, té quelcom que la fa diferent: la història que hi al darrere, un record que et ve al cap. No sé. La foto de la que us volia parlar avui és la que obre aquesta entrada: un Ferrari F40 LM lluitant amb un McLaren F1 GTR a les 3 hores de Zhuhai de 1995.

Chris Harris torna, i ho fa amb una comparativa de les bones: 458 Speciale vs 991 GT3

Chris Harris és un periodista amb el cul inquiet. En els darrers anys l’hem pogut veure a les revistes evo i Autocar, escrivint per Piston Heads o publicant videos a /DRIVE, un canal de YouTube que a finals d’estiu va convertir-se en un canal de pagament. Imagino que aquest canvi, motivat perquè els números senzillament no sortien, no va acabar de convèncer al britànic, ja que poc després anunciava via Twitter que tocava el dos a la recerca de nous reptes.

Què faries si et deixessin un Ferrari 458 Speciale Aperta descapotable just el dia que plou?

Quan col·laborava per Motor.cat i em deixaven un coxte de premsa, encara que fos un birriós SEAT Mii, recordo que el cuidava com si fos el-millor-cotxe-del-món. Sé que hi ha assegurances que cubreixen tots els riscos, però mai se sap. En Jethro Bovington, que d’això de provar cotxes de premsa en sap molt més que jo, ho té una mica més per la mà. Ho té tan per la mà, de fet, que si li deixen un Ferrari 458 Speciale Aperta un dia que plou no té cap mena d’inconvenient per abaixar la capota i gaudir-lo com si estigués fent un sol radiant.

458 Speciale versus 991 GT3

Hi ha tres tipus de persones que compren Ferraris. Per una banda hi ha la gent que l’únic que vol és deixar-se veure i fardar de cotxe. No els hi preguntis qui és Enzo Ferrari o si algun cop han sentit parlar del F40. Tant se’ls hi en fot. Després hi ha la gent que sempre ha volgut tenir un Ferrari i que, després d’estalviar durant dècades i/o hipotecar-se fins a les celles, per fi ha pogut fer realitat el seu somni. Són clarament identificables perquè sempre van vestits amb merchandising de la marca. Finalment hi ha un tercer grup format per la gent a qui un 458 Italia senzillament li sap a poc. Són els incondicionals més exigents, pilots amateurs en la majoria dels casos que l’únic que volen és un cotxe de carrer capaç de brindar sensacions similars a les que es viuen en un cockpit de competició.

Un Ferrari F40 i un Porsche Carrera GT com a definició del que hauria de ser un esportiu analògic

La indústria de l’automòbil ha canviat molt en els darrers dos o tres anys. Ha estat una revolució transversal que ha afectat per igual a utilitaris pel dia a dia i a super-cotxes de preus prohibitius i prestacions estratosfèriques. No se’n salven ni les 24 hores de Le Mans ni la pròpia Formula 1. Cotxes com el McLaren P1 o el Porsche 918 Spyder són infinitament més ràpids que els seus predecessors, però això no necessàriament vol dir que siguin més ‘divertits’ o transmetin més i millors emocions. Tot és relatiu en aquest món, i més encara ho són les sensacions.

Ferrari presenta la versio ‘aperta’ del 458 Scuderia

Avui Ferrari ha presentat la versió descapotable del 458 Speciale. A grans trets podríem dir que té tots els ingredients que un fanàtic de la casa italiana busca en un esportiu de Maranello: molts cavalls, una molt bona banda sonora i una estètica que faci girar caps. A mi no m’agrada, però això poc importa. Per a gustos hi ha els colors. El que sí m’agrada, i molt, és el nom: Ferrari 458 Speciale A. Amb A de ‘aperta’, o descapotable en italià.

Un Ferrari F40 als Alps.

En el darrer número de la revista evo — a la que recentment m’he tornat a subscriure — hi havia un article que destacava per sobre de la resta: un viatge amb un Ferrari F40 a través dels Alps suïssos. Si teniu la oportunitat de llegir-lo no us ho penseu dues vegades: les fotos de Dean Smith són del millor que he vist en molt de temps, i el text de Henry Catchpole tampoc se li queda enrere.

Ja estan aquí les primeres proves del Ferrari LaFerrari.

Ahir poc abans de la mitjanit es va aixecar l’embargo i revistes com Evo o Autocar per fi van poder publicar les respectives proves del Ferrari LaFerrari, hereu espiritual de mites com l’F40 o l’Enzo. Si un mitjà les publicava abans d’hora s’arriscava a rebre una multa estratosfèrica, així que, com comprendreu, les expectatives estaven pels núvols. Admeto que com a fanboy del 918 Spyder i persona a qui el McLaren P1 li va deixar d’alló més satisfet, tenia molta curiositat per veure què podia donar de si el nou monstre pseudo-híbrid de 950 CV made in Maranello.