Admeto que, tot i agradar-me, mai he entrat de ple en el fascinant món dels Alfa Romeo clàssics. La raó no és altre que la mandra que em fa haver d’aprendre’m totes les denominacions de tots els models que hi ha hagut entre principis dels 60 i finals dels 70, que a la pràctica és la única etapa interessant del fabricant italià. De fet diria que només me’n sé tres, que són de fet els que més m’agraden: el preciós i únic i espectacular Tipo 33 Stradale, el Giulia i el Giulia GT.
El nou BMW M3 està molt bé, amb el seu motor de 430 CV, les seves llandes descomunals i la seva estètica agressiva. Al seu costat, l’Alfa Romeo Giulia Super de 1972 és una iogurtera rodant, amb un motor que es trenca només mirar-lo, unes prestacions tirant a lentes i una estètica més quadrada que la nevera que tenim a casa. Tot i així, veient aquestes fotos que he trobat per Tumblr, no em podreu negar que la iogurtera italiana no té molt més encant del que el M3 arribarà a tenir mai. M’encanta. En vull un.
Sí. Ho admeto. Estic una mica obsessionat. Però és que no és per menys. Només cal que el miureu. És perfecte. Elegant a la par que esportiu.
Tot i la meva (probablement injusta) aversió general cap a la marca Alfa Romeo després d’una molt mala experiència amb un 147 Selespeed, hi ha un cotxe que em té bojament enamorat: el GTV — per citar només una de les tres-centes variants que es van fer amb aquesta carrosseria. Si fa uns dies us parlava d’un Giulia Sprint GTA japonés en companyia d’un Sprinter Trueno, avui la cosa va d’un GTV de 1974 que fa uns mesos va aparèixer a Petrolicious i que per alguna extranya raó em va passar per alt.
Les dos fotos que trobareu en aquesta entrada són les úniques que he trobat d’una sèrie de la que m’agradaria veure més material. Perquè l’Alfa Romeo Giulia Sprint GTA m’agrada, perquè el Toyota Corolla AE86 Sprinter Trueno m’agrada, i perquè aquesta estètica tan japonesa també m’agrada. I és que no sé que tenen les fotos fetes en aquest racó del món, que tenen un ganxo especial. O pot ser és el fet de que m’agradi tant aquest país i la seva cultura automobilística. Qui sap. El fet és que si en trobeu/teniu més, us agrairia m’ho féssiu saber. Gràcies per endavant.
Avui Alfa Romeo ha confirmat el que des de fa unes setmanes estava en boca de tothom: el nou 4C ha aconseguit marcar un temps al Nürburgring de 8:04. I això està molt bé, perquè el situa al mateix nivell que l’Audi R8 4.2 FSI i el Porsche Cayman S, i per davant de cotxes com el BMW M3 E92. El problema arriba quan es creiexen i comencen a publicar titulars grandiloqüents — la marca o la premsa, tan se val — com per exemple que “el nou 4C aconsegueix el rècord per a cotxes de menys de 250 CV”. Perquè sense un organisme que ho reguli de manera més o menys oficial, afirmacions com aquestes tenen molts números de no ser veritat.
Si no coneixeu Bring a trailer no sé a què espereu a donar-hi un cop d’ull. Bàsicament es tracta d’una web on recullen cotxes en venda que es van trobant per la xarxa. Hi ha de tot: des de cotxes amb un interés proper a zero fins a petites perles com aquest Alfa Romeo GTAm de 1972. No és un original, perquè d’aquests hi ha molt pocs i a preus exorbitants, però poc li falta: basat en un 2000 GT Veloce, com els originals, compta amb aletes ribetejades, llandes daurades rèpliques de les originals, un motor de 2.0 litres amb 240 CV de potència i un pes de tan sols 760 kilos. Això per no parlar d’una atenció al detall que frega el ridícol. El preu de 54.000 euros (aprox.) pot ser és una mica alt, però tractant-se d’una restauració tan detallada i ben acabada com aquesta, jo si tingués calers de sobres no m’ho pensaria dues vegades.
BaT — Wide Hips: 1972 Alfa Romeo GTAm Recreation | Exagon Classics
Nova York és una ciutat molt especial. Fa uns tres anys hi vaig anar amb la meva parella i, aprofitant el marc incomparable que ofereix l’Empire State, amb les vistes a Central Park de fons, vaig preguntar-li si es volia casar amb mi. La pobre va dir que si i, contra tot pronòstic, avui en dia encara ens parlem. Tot i aquesta vessant romàntica, Nova York també té el seu cantó hostil, sobretot si tens cotxe: quasi no hi ha lloc per aparcar, els pocs aparcaments que hi ha són prohibitius, l’asfalt deixa molt que desitjar i la gent condueix com el cul. I tot i així hi ha gent a la que li agrada moure’s en cotxe per Manhattan o Brooklyn. El capítol de Petrolicious d’avui és, en aquest sentit, un petit tribut a la ciutat de Nova York, un recull de tres històries amb tres cotxes que poc o res tenen a veure entre sí: un Porsche 911 S dels anys 70 (preciós amb els fars Cibie al capó), un Alfa Romeo GTV6 i un Volkswagen Beetle de tot menys normal.
Tot i que l’any 1982 les finances d’Alfa Romeo no estaven en el seu millor moment, pels italians això de competir en el mundial de rallyes sota la nova reglamentació Grup B era molt temptador. Inspirant-se amb els èxits del Renault 5 Turbo i del Lancia 037, a Alfa Romeo van tirar pel dret i van encarregar a Autodelta un prototip al que acabarien denominant Sprint 6C. Muntava un motor 2.5 V6 en posició central, el mateix que el del GTV6, i comptava amb tracció només a les rodes del darrere. Per desgràcia, de les 200 unitats que la FIA requeria per homologar el cotxe de rallyes, Alfa Romeo en va fabricar només… dos.
Actualment les marques es guarden moltíssim de mostrar un proper model abans de la presentació oficial. Tots els tests es fan amb unitats travestides amb aparatosos camuflatges i uns vinils d’allò més vistosos, amb l’únic objectiu de disimular les seves corbes o la tecnologia que amaguen allà on no arriba la vista. En part és la conseqüència de viure en un món on tothom porta un mòbil a la butxaca equipat amb una càmera de trope-mil terapíxels i video FullHD. Abans, però, totes aquestes preocupacions no existien, i si no a aquestes imatges em remeto: en elles veiem un Alfa Romeo Tipo 33 Stradale fent tests aerodinàmics amb tot de cordes enganxades a la carrosseria per veure com li afecten els fluxos d’aire (en aquella època els túnels de vent eren ciència ficció). Eren altres temps…
Colla Verglas 