No sé si ho recordareu, però fa uns anys el meu germà va disputar alguns rallyes amb un BMW 320is E30. Era un cotxe molt divertit, amb mecànica de M3 i una perillosa tendència a posar-se de canto a les primeres de canvi. Va ser el cotxe en el que ell i en Lluís Comas van disputar el seu primer rally, un Rallysprint de Sant Julià de ja no recordo quan. Encara avui en dia recordo la desesperació de l’Ignasi quan se li va parar a la C-17 el dia abans de la prova…
Aquest article va ser publicat a MotorFULL el 13 d’octubre de 2011. Com que el blog d’Hipertextual està a punt de tancar la paradeta, he decidit publicar la entrada íntegra al blog (tal qual, és a dir, en castellà) abans de que no es perdi per sempre. Les fotos corresponen a unes tandes a Can Padró del 18 de desembre de 2011 a les que hi vam anar amb la Sabine.
Correr en circuito se ha convertido en una de las pocas alternativas que nos quedan a los aficionados al motor, si lo que queremos es exprimir al máximo nuestros coches. Hace una semana hicimos una pequeña introducción sobre el tema, en la que básicamente hablamos sobre las cosas más importantes que debíamos tener en cuenta a la hora de meter nuestro coche en un circuito. Éstas podían resumirse en tres aspectos básicos: frenos, suspensiones y neumáticos. Hoy, sin embargo, me gustaría centrarme en lo que realmente importa: la conducción. Y es que de poco sirve tener un coche super efectivo si no sabemos como sacar de él el máximo partido.
Aquest article va ser publicat a MotorFULL el 5 d’octubre de 2011. Com que el blog d’Hipertextual està a punt de tancar la paradeta, he decidit publicar la entrada íntegra al blog (tal qual, és a dir, en castellà) abans de que no es perdi per sempre. Les fotos corresponen a unes tandes al Circuit de Catalunya a las que hi vaig anar l’1 de maig de 2011 i que per alguna màgica raó mai vaig acabar publicant al blog (tot i el AE86!).
Desde hace unos cuantos años, el número de radares y de coches patrulla en nuestro país no ha parado de crecer de forma exponencial, hasta el punto que, a día de hoy, salir a dar una vuelta con el coche se ha convertido prácticamente en un deporte de riesgo… de riesgo a ser multado con 300€ y a que te retiren un buen puñado de puntos del carnet de conducir. Visto el panorama, pues, no es de extrañar que el número de circuitos en nuestro país no haya hecho más que aumentar, de la misma forma que lo hecho el de empresas organizadores de eventos en los mismos.
El passat cap de setmana es va disputar el Ral·li Sprint Sant Julià, prova inaugural de la temporada — tot i que no puntuable per cap campionat — en la que el meu germà va participar amb la Sabine co-pilotat, com sempre, per l’il·lustríssim Lluís Comas. En aquesta ocasió, el nivell de la competència i alguna que altre errada van fer que l’Ignasi s’hagués de conformar amb la cinquena posició del Grup 7, després de perdre el quart lloc en el darrer tram quan un guarda-rail es va creuar en el seu camí.
Durant el rally, el meu germà es va dedicar a provar nous angles amb la GoPro, i aquest és el primer resultat. El tema és que la organització només permet portar càmeras subjectes a les barres de protecció, el que limita força les opcions a l’hora de triar l’angle òptim. De totes formes, el seu co-pilot encara m’ha de passar els videos onboard convencionals, així que tan bon punt els tingui els publicaré per aquí.
En Roger, gran seguidor d’aquest blog, bon amic i millor persona, ha publicat algunes fotos espectaculars. Jo amb una mica de sort les tindré enllestides demà, tot i que tampoc espereu gran cosa: en proves com aquesta estic més pendent de fer de relacions públiques de mon germà — i una mica de vida social també, per què negar-ho? — que no pas de tirar fotos, així que ha sortit el que ha sortit…
Per a qui li interessi, aquí està el video de l’intercanvi d’opinions entre l’Ignasi i el guarda-rail a la tercera (i darrera) passada del tram de Collsaplana. Només cal una mica de sorra a l’entrada del revolt i arribar un pèl massa ràpid per acabar de liar-la. Amb una mica de sort només haurà estat això que es veu al final del clip: un capó abonyegat i un far trencat. Aquesta tarda ho descobrirem, creuem els dits. Sobre la edició, ho sé, és patètica…
Diumenge passat, el meu germà em va convidar a probar la Sabine en una mena de tandes-entrenaments que es va celebrar a Can Padró. Cotxe nou i circuit nou no sol ser una bona combinació, i pitjor encara és que el cotxe sigui un tracció trasera de 200 CV, equipat amb pneumàtics Triangle Talon Sport de merda, que la temperatura a dures penes arribi als 2ºC i que el circuit es caracteritzi per la total i manifesta absència d’escapatòries. Com deia l’Ignasi – amb il·lusió!
M’imagino que a aquestes alçades tothom coneix Can Padró. Més que un circuit, Can Padró es podria considerar com un tram de rallyes tancat: compta amb un traçat molt revirat on no es troba a faltar cap dels elements que caracteritzen una especial del mundial de rallyes: grava, pedres, un asfalt que llisca més que la pista de gel de Plaça Catalunya, poques escapatòries, marge d’error tirant a nul. En fi – diversió assegurada.
Pel que fa a la Sabine, estava tal i com va finalitzar el Rally Osona. Mateix pneumàtics, mateixos frens… i això que en total van ser prop de 500 km, 200 km dels quals cronometrats, quasi res. Com que en aquella ocasió el meu germà va decidir anar en plan Drifter Superstar, al darrera hi muntava uns Triangle Talon Sport més durs que una pedra. Literalment. Mentre tothom tornava al paddock amb les gomes trinxades després de mitja dotzena de voltes, nosaltres no paraven de donar voltes i voltes i voltes. I això que d’anar recte, més aviat poc.
Els organitzadors van decidir dividir el traçat en dues parts: una de revirada que incloïa la pista lliscant, i un altre amb la part més ràpida del circuit – la que queda més aprop de Montserrat. Desgraciadament, d’entrenos aquelles tandes tenien més aviat poc: a grans trets es tractava d’una jornada destroyer on la penya principalment es dedicava a destrossar els seus BMW (opció majoritària aquell dia) anant de canto – i al tall – el máxim temps possible. Nosaltres ens vam prendre les coses una mica més en serio, una cosa que va quedar clara després de dinar quan vam decidir muntar les gomes semi-slicks al darrera per anar a fer voltes ràpides enlloc d’anar a buscar el canto.
Com he dit, el dia va començar amb un fred siberià i amb una pista pràcticament glaçada. L’Ignasi va ser l’encarregat d’engrassar la màquina, fent unes primeres voltes que em van servir per aprendre’m el circuit (la meva única experiència prèvia a Can Padró va ser una volta de copi en el Festival Passats de Canto de… 2002?). El cotxe semblava molt noble i en un no res el tenies atravessat – la cosa pintava bé. Llavors va arribar l’hora de la veritat, el moment de posar-me al volant – el meu “bateig de cantos”. No obstant, aquella primera tanda va ser de tot menys agradable.
No va ser-ho per tres raons: massa cotxes a pista, pneumátics massa durs i pista massa freda. Definitivament, aquesta no era la millor manera de fer-me amb el cotxe i amb una especialitat – el drifting – de la que era un complet principiant. A més a més, les meves primeres voltes van ser el que podriem anomenar “fulgurants”, anant una mica massa ràpid des del primer revolt i intentant fer cantos tot i no tenir-ne ni idea. El resultat? Estrés – i acollone màxim del meu germà. I poques ganes de tornar a pujar-me al cotxe. Clar que tampoc era plan de tirar la tovallola a les primeres de canvi, no?
Fer cantos sembla fàcil. Però no ho és. Sobretot per un paio habituat a anar recte com el servidor que subscriu aquestes línies. El principal problema, sense cap mena de dubte, era “controlar el volant”, saber on estava el centre i quantes voltes portaves quan el cotxe s’atravessava. La cosa no va arribar a començar a funcionar fins que no vaig canviar el xip: enlloc de “buscar el canto”, vaig preferir anar ràpid, a “fer temps”, buscant la volta ràpida. Aquí va ser on vaig començar a animar-me i a passar-m’ho d’allò més bé. Conduint així, els cantos sempre estaven sota control, de mitja volta a una volta de volant com a molt, res que un fàcil joc de mans no pugui solucionar – tot i que tampoc em vaig salvar de fer virolles i emportar-me algun que altre cono.
Un cop havent dinat, els organitzadors van decidir unificar els dos traçats en un de sol, el qual incloïa la pista lliscant i unes variants que el feien molt més entretingut. Allò ja va ser el despelote més absolut: cantos a dojo, voltes ràpides i bon ritme, sobretot gràcies a que l’Ignasi va decidir muntar els semi-slicks de Toyo enlloc dels Triangle Talon Sport. La Sabine? De meravella: tenia patada, entrava bé, sortia bé, marxava quan havia de marxar, no quan el cotxe volia.. Mai em va donar cap ensurt “gros” (de petits, la tira), cosa que s’agraeix quan un “comença”.
Al final del dia, la veritat és que vaig marxar satisfet. Primer de tot perquè la Sabine va tornar d’una sola peça; segon perquè ara sé que se sent al volant d’un cotxe amb tracció trasera i unes ganes de marxar que espanten; i tercer perquè, vist ho difícil que es anar de canto de forma segura i controlada, ara respecto als pilots de rally en general, i a l’Ignasi en particular, molt més del que ho feia abans. Quan tornem, Ignasi?
Les fotos són un trunyo perquè A) Can Padró és una merda en quant a fotos, a no ser que aconsegueixis un “peto” (que no va ser el cas), i B) estrenava càmara i encara haig de fer-me als controls.
… per on començo….
si! per un debat que vaig tenir, primer amb en Llluis i després amb el Dani, sobre la possiblitat de muntar rodes de merda darrera amb la finalitat de passarnos-ho bé anant de canto, ja que el nivell de la nostra classe (ibizas kitcar, Golf kitcar, clios R3, ibizas GrA, ZX Gr.A…..), tocant de peus a terra, era vastant bó.
El·lecció feta i pneumatics Toyo davant (usats, clar!) i Triangle talon sport (ojo la marca) al darrera. SI, MARXA MOLT EL CUL !
Atenció a final de recta, clavant el mític scandinavian flick. Llàstima de la virolla cap al final. La segona passada la penjaré quan l’Ignasi es digni a penjar-la al YouTube.
La primera part del tram, aquella on hi ha una paret de pedra a l’esquerra i una caiguda lliure de 30 metres a la dreta, fa molta por, tot i que el millor no arriba fins el minut 1:52, a la mítica paella de Les Basures, on a part de liar-la molt… el paio va i saluda a la concurrència. Unbilivivol!
Em perdonareu el spam familiar que estic fent darrerament, però és que el Ral·li Osona del passat cap de setmana va donar molt de sí. Als dos videos onboard que obren aquesta entrada (a quin millor) hi haig de sumar aquest que trobareu en aquest enllaç (minut 1:52), que és exactament la passada que apareix en el segn video, la de La Trona, a la mítica curva de Les Basures. Es-pec-ta-cu-lar!
Al BMW M3 que venia darrera no li va sortir tan bé la cosa…
Com ja sabeu, el passat cap de setmana l’Ignasi i en Lluís la van liar bastant al Ral·li Osona. El resultat és el de menys, doncs l’objectiu era bàsicament (i sense que serveixi de precedent) passar-s’ho d’allò més bé fotent cantos a tot arreu. Aquí va aquesta foto que he trobat via Facebook, on surt la Sabine de canto a no-sé-quina-curva, amb l’Ignasi i en Lluís saludant a la concurrència. És la imatge zen del dia.
Foto: Daniel Macias del Cabo
Dissabte es va disputar el Ral·li Osona 2011, amb un resultat força discret per part de l’equip Costa Rica Competició (clar que quan un decideix substituir els rapidíssims Toyo per uns Sumitomo de merda per anar de canto tota l’estona, és el que hi ha). La veritat és que no sé en quina posició van acabar l’Ignasi i el Lluís. Com he dit, això era el de menys. El que sí sé és que s’ho van passar com mai, i van donar MOLT espectacle allà per on van passar (la primera passada per “Les Basures”, saludant al públic, no té preu). Durant els propers dies aniré posant fotos, videos… i quan el meu germà es digni a escriure-la, una crònica del rally com la que ja vaig compartir amb vosaltres després del Critèrium Berguedà. De moment, us deixo amb un parell de videos (minut 6:26 el primer i 7:32 el segon) per a que aneu obrint boca…
El cap de setmana passat es va disputar la 40ª edició del Criterium del Berguedà… i allí estava l’Ignasi, en Lluís i la Sabine preparats per donar una mica de guerra a la concurrència. La prova va anar de més a menys, amb uns temps força bons a les dues passades de Graugés… i encara millors a la primera passada a Alpens, on es va posar 12º, 1º de la F2000 i 2º del grup 7. A partir d’aquí, la pluja i el vaho van començar a donar una mica pel cul… clar que qui millor per explicar-ho que el propi Ignasi:
Colla Verglas 
