Japó i els cotxes

A poc que hagueu estat una mica atents als comptes de Twitter i Instagram sabreu que fa unes setmanes vaig estar passant uns dies al Japó amb la meva dona. És un país que m’encanta i que em fascina per molts motius: la gent, el menjar, la cultura, els paisatges, els barris, etc. Sovint penso que acabaria abans dient el que no m’agrada…

Llavors és quan us parlo de les passejades per Omotesando, dels racons perduts per Daikanyama, de ho bé que es menja a Dotonbori, de la bogeria que és Shibuya o de la màgia de Gion. No obstant, com que sé que si seguiu aquest blog no és per les recomanacions turístiques sino per la afició a les quatre rodes, crec que el millor serà que vagi al gra.

Japó i els cotxes. Un món apart.

No sé quina imatge mental teniu de Tokyo els qui no hi heu estat mai, però ja us asseguro que no tot és producte domèstic. Hi ha molt Skyline, molt Subaru, molt GT-R, molt Type R. Però al costat d’aquests sempre hi ha quelcom diferent i, en molts casos, sorprenent.

Parlo de clàssics europeus de segona i tercera fila, cotxes que en els que ni tan sols ens hi fixaríem si els veièssim pels carrers de Barcelona. Parlo de tuners com AC Schnitzer o Alpina, de superesportius, de hot-rods, de clàssics americans dels anys 30.

Si hagués de definir en una sola paraula el que he vist aquests dies per Tokyo, Kyoto i Osaka, aquesta seria “varietat”. On si no pots trobar un Lotus Elan aparcat en mig d’un carrer qualsevol? O un Mercedes-Benz 300CE 6.0 AMG, altrament conegut com a The Hammer? Que tal un Lotus Europa, un Fiat 850 Coupe o un Peugeot 205 que ni era Rallye ni GTI?

Doncs vaig veure tots aquests, i més. I això tenint present que no vaig anar a cap cars and coffee, ni a cap museu, ni a cap exposició, ni a cap circuit. Simplement passejava pels carrers, càmera — o més aviat mòbil — en mà i me’ls trobava.

Obviament és més fàcil creuar-te amb un Ferrari a la Avinguda Pearson de Barcelona que no pas a Nou Barris, i Japó en aquest sentit no és gaire diferent. D’aquí que quan passejava amb la dona per Omotesando sempre estava més pendent de la calçada que no pas dels aparadors.

Ginza és un altre bon exemple, amb el showroom de Nissan com a punt de partida ideal.

No obstant, veure el darrer Ferrari o el Porsche de moda no és tan difícil si saps moure’t una mica. A mi el que em fascinava era perdre’ns per un carrer — és com viatgem la meva dona i jo: escollim un barri i comencem a agafar carrers a l’atzar, ara cap aquí, ara cap allà — i de sobte tronar-te amb un immaculat Lotus Elan dels seixanta. Encara estic en xoc.

I qui diu un Lotus Elan diu un Lotus Europa. Tot i que d’aquest cas concret m’agradaria parlar en un altre article del tipus “llocs que no ets pots perdre a Tokyo si t’agraden els cotxes”.

No molt lluny de l’Europa vaig topar-me amb el que probablement sigui un dels cotxes que més em va sorprendre de tot el viatge: el Mercedes-Benz 300CE 6.0 AMG, altrament conegut com a The Hammer. Parlem d’un dels primers models d’AMG, quan aquest encara era un tuner semi-independent del fabricant alemany…

Un altre dels trets curiosos del Japó, sobretot quan parlem de cotxes alemanys en particular, és la gran quantitat de tuners que hi ha. Alpina, Brabus, AC Schnitzer — n’he vist més aquests dies que en els darrera 5 anys a casa nostra.

Més coses que em van sorprendre: la afició que els japonesos senten pels fabricants italians, sobretot Maserati i Alfa Romeo. I em sorprén perquè són marques que, fora d’Itàlia, quasi sempre estan eclipsades per rivals alemanys.

Obviament, i tractant-se d’un país amb una indústria del motor tan potent, els cotxes japonesos van ocupar bona part del protagonisme. Sobre aquestes línies teniu un Integra Type amb el JDM starter pack al complet: seient Bride, cinturons Takata, etc.

Hi havien de modificats, cosa que després de tants videos de Best Motoring i Hot Version no hauria de sorprendre a ningú, però també d’originals en perfecte estat de revista, com aquest NSX de la primera fornada…

És sorprenent, i una mica indignant, la quantitat de versions ben parides que ens perdem fora del mercat japonés. Clama al cel especialment el cas de Subaru, amb versions STI del Legacy o el nou Levord que farien les delicies dels enamorats dels familiars prestacionals…

Els Minis, sobretot els originals, també tenien el seu espai. I és que en un país on el metre quadrat es paga a preu d’or cada centímetre compta!

En un país amb marques com Honda, Yahama o Kawasaki, no és d’estranyar que el tema motos també tingui el seu ganxo. A destacar la indecent quantitat de motos de dos temps que vaig veure. No en sé gaire però 2 temps i 400 centímetres cúbics sona bastant terrorífic…

Menció apart mereix la Honda Motocompo que vaig trobar a un Autobacs — la versió nipona del que aquí seria el Norauto — de Daikanyama. Es tracta d’una moto plegable que es venia com a opció amb l’Honda City allà per principis dels 80s. Un cop plegada tenia la mida exacta per encabir-se al maleter.

La cosa més bizarra que vaig veure? Probablement aquest hot-rod, caçat als voltants d’Omotesando.

En fi. Les fotos parlen per sí soles. Si esteu pensant en anar-hi no us ho penseu dues vegades, que no us decepcionarà. I si ja teniu coll avall que hi aneu, doncs no us limiteu a els típics barris de Shibuya, Shinjuku i Asakusa. Perdeu-vos pels barris, agafeu carrers a l’atzar, que mai se sap: pot ser hi ha alguna sorpresa amagada rere la següent cantonada…