Ho admeto: sempre he tingut un no-se-què pels familiars ràpids. No em pregunteu per què: la practicitat, les prestacions, la possibilitat d’anar de vacances amb la familia i de passada fer un sub-8 al Nürburgring. Coses. En el fons crec que a ningú se li escapa que ni són bones opcions pel dia a dia, per allò de gastar 15 litres cada 100 kilòmetres, ni tampoc grans esportius per rodar en circuit. Però ei, a qui coi li importa?
Tot i que abans de l’arribada de l’Audi RS2 hi van haver alguns intents de barrejar potència i habitabilitat més o menys destacables, com el Mercedes-Benz “The Hammer” de 1987, una bogeria equipada amb un V8 de 6.0 litres que ben bé mereix capítol a banda, el d’Ingolstadt és qui va marcar el tret de sortida d’una cursa que ens ha portat a que avui en dia poguem veure, per exemple, un RS 6 amb més de 600 cavalls. Sis-cents. Quasi tants com el McLaren F1.
La història ja la sabeu: a Porsche li sobrava capacitat productiva i com a solució no se’ls hi va acudir millor idea que rellogar un parell de línies de muntatge a condició de que els cotxes que allí es fabriquèssin no fossin rivals directes dels seus models. En una es va fabricar el Mercedes-Benz E500. En l’altre, un familiar amb capacitat per a cinc ocupants, maleter, tracció total i un motor de cinc cilindres en línia i turbo amb la que probablement sigui la millor banda sonora que ha donat mai aquesta tecnologia.
La col·laboració dels d’Stuttgart-Zuffenhausen es va notar, i de quina manera. Estem parlant de menys de 5 segons per arribar als 100 km/h (4.8 per ser exactes) i només 1.5 segons per arribar als 50 des de parat, xifra que millorava els registres d’un tal McLaren F1. I això per no parlar dels 260 km/h de velocitat màxima, una xifra que avui en dia aconsegueix qualsevol León Cupra o Golf R, però que a principis dels 90 estava reservada a un petit i sel·lecte grup d’escollits.
Basat en l’Audi 80 Avant, l’RS 2 comptava amb diferents elements que no tan sols el feien molt més atractiu que aquest, sino que a més a més contribuien també a fer-lo més efectiu. Parlo de les pinces signades per Porsche, de 4 pistons, o les impressionants llantes Cup en 17″. Això per no parlar del que s’amagava sota el capó: cinc cilindres en línia, 2.2 litres i 315 CV de pura excel·lència alemanya.
Ai, l’RS 2. Encara recordo quan els podies trobar pes poc més de 10 mil euros. De fet, quan vaig tenir clar que m’anava a vendre l’Alfa Romeo 147, després de tot el reguitzell de problemes que em va donar, l’RS 2 va ser un dels cotxes que vaig considerar. Era molt temptador.Massa.
Malauradament — perquè amb el temps i com han anat les coses és per arrepentir-se — un amic que aleshores es movia amb un Audi B5 S4 m’ho va treure del cap tot dient que pel dia a dia era un bunyol, que gastava massa i que no sé què. Fer-li cas va ser un dels grans errors de la meva vida, com també ho va ser comprar un Opel Meriva dièsel un parell de mesos després. En serio us dic que a vegades m’agradaria trobar-me amb el Dani de 2003 i partir-li la cara.
Fa uns dies el vaig mencionar de passada l’RS 2 en la entrada que vaig escriure sobre els efectes secundaris de la bombolla especulativa. El per què? Un excel·lent video de Petrolicious.
Si després de veure el video encara teniu ganes de més, aquí va aquest article de Classic Driver protagonitzat per una preciosa unitats acabada en blau Nogaro. Les fotos, de Peter Aylward, són sensacionals.
Trobo curiós que tot i l’èxit que Audi va tenir amb l’RS 2 i els RS 4 i RS 6 que el van succeïr, BMW mai es decidís a fer variants familiars dels M3 i M5. Del segon encara es van aminar amb el E34 de sis cilindres i l’E60 de deu, però amb el primer mai van anar més enllà. I és una pena, perquè estic segur que la batalla hagués estat èpica.
Colla Verglas 