Després d’haver anat durant uns quants anys al Rallye Automobile de Monte-Carlo, el mundialista, fa un parell de setmanes vaig poder tancar el cercle anant a la versió reservada als clàssics: el Rallye Monte-Carlo Historique. Era una d’aquestes coses que tenia pendent des de feia segles, de la que et parlen meravelles, però que per pe o per pa sempre acabes deixant de banda. Aquest any, però, les coses anaven a ser diferents.
Tot va començar un matí qualsevol al grup de whatsapp de la Colla: entre foto de senyora ensenyant mamella i video estúpid de rigor, una cosa va dur a l’altra i en menys de dues hores ja tenia company de viatge i mitja de transport. El primer, en Roger. El segon, el Mazda.
Cert és que un descapotable no és ni de bon tros la millor opció per anar a conquerir les muntanyes nevades d’Isère i l’Ardéche. Però que coi, era ara o mai. La idea ja la vaig comentar a la darrera entrada, i passava per comprar un joc de rodes de neu — a la pràctica imprescindibles — i muntar un autoblocant.
La primera va ser fàcil, no així la segona: a menys de 24 hores de sortir cap a Carcassone un palier no va voler desenganxar-se de la mangueta i, a risc de carregar-me aquesta i quedar-nos sense poder anar amb el MX-5, vaig optar per la opció conservadora i deixar-ho tot com estava.
Un altre dels al·licients per anar-hi també va ser la presència d’en Carles Jiménez, referent de la regularitat a casa nostra i simpatitzant de la Colla, en un dels SEAT oficials. Concretament, en Carles feia parella amb en Joan Dalmau, qui ha escrit aquest tros d’article sobre la seva experiència en aquesta prova al volant d’un veterà FU 1430. És un article tan ben escrit que no sé per què seguiu llegint aquest bunyol que estic escrivint…
En fi. Seguim. Fets els preliminars, passem a relatar els fets.
Quan un es planteja seguir el Monte-Carlo Historique ho pot fer de dues maneres. Per un costat tenim la versió fàcil: tirar pel dret fins als trams de dissabte. Punt. Els aficionats més hardcore poden optar per la variant intensa, seguint als participants des de la sortida de Barcelona fins al reagrupament, conduint tota la nit sense dormir. Dissabte vam trobar-nos amb un parell de catalans que ho havien fet — però seguint la ruta des de la sortida de Monte-Carlo — i la seva cara era tot un poema.
Nosaltres, com a persones cabals que som, vam optar per la primera, però parant al control de pas de Carcassone, magistralment ubicat davant de la entrada de la Cité medieval. L’ambient era molt bo però tampoc hi havia gaire temps per perdre, que tampoc era qüestió d’arribar a quarts de quinze a l’hotel. Una whooper i quatre interminables hores de cotxe després, en Roger i un servidor per fi vam arribar a Grenoble, on havíem de passar la nit a tot just 20 minuts de la sortida del primer tram del ral·li.
A aquestes alçades de la pel·lícula m’imagino que ja sabreu que el Monte-Carlo Historique és una prova de regularitat. Allò d’anar sempre a 50 km/h, sigui una recta que es perd a l’horitzó o una carretera nevada amb tantes paelles per kilòmetre com al Col de Braus.
Això, com tot en la vida, té coses bones i coses dolentes. La dolenta és que d’acció, el que es diu acció, no n’hi ha gaire. Hi ha cotxes molt macos, d’altres que no ho són tant, però tots passen si fa o no fa a la mateixa velocitat. Ha d’estar molt malament la cosa — neu, gel — com per veure una mica de moviment.
La cosa bona, molt bona, sobretot si t’agrada la fotografia, és que al ser una prova de regularitat en carreterea oberta, moure’t de lloc no és gent complicat. Que no t’agrada el revolt? Doncs agafes el cotxe… i fins que trobis un de millor. Que vols fer fotos en mig del bosc? Fet. Que prefereixes una foto de postal amb els participants creuant un poblet nevat? També. El resultat? Fotos d’un sol tram fetes des de 5 o 6 localitzacions diferents.
Com que es tracta d’una prova amb més de 300 inscrits, els quals surten un cada minut, estem parlant d’entre 5 i 6 hores de clàssics sense parar. Per avorrir-se. En el nostre cas vam veure els 20 primers al Col de l’Arzelier, tot just començar el primer tram, i els 20 darrers al Col de Pennes, darrer coll del segon (i últim) tram del dia.
Entre mig, 150 kilòmetres de trams i enllaços que van ser una autèntica delicia. Alguns amb neu, com el Col de Grimone, un enllaç ràpid, ample, en baixada i amb dos dits de neu dura; d’altres amb gel, com el ja citat i delicadíssim Col de Pennes; i d’altres senzillament espectaculars, com les Gorges des Gats.
I és que el Rallye Monte-Carlo Historique en el fons és això: la excusa perfecte per fer una ruta per les millors carreteres que ofereix la regió dels Rhône-Alpes, amb els cotxes clàssics com a fil conductor. Només t’has de limitar a seguir-los. Es pot demanar més?
Diumenge hi havia plat fort amb dos trams mítics: Antraigues i la Burzet. Nosaltres vam optar per sacrificar el primer per anar directament al control de pas que hi havia tot just al final, al mític bar/restaurant/museu/botiga de souvenirs La Remise. És un lloc curiosíssim ple de records i història: des de monos de pilots del nivell de Didier Auriol o Sébastien Ogier a plaques de centenars de ral·lis, retalls de diaris i fotografies. Parada obligada si us agrada això dels ral·lis.
Per desgràcia — segons es miri — aquell dia no servien les famoses tartes aux pommes. Per no servir no servien ni cafés. I dic segons es miri perquè, per sort, enlloc de trobar-nos una cateferia on poder esmorzar ens vam trobar un local buit on un senyor gran passava la estona signant fotografies — dedicatòria inclosa.
Monsieur Ragnotti, geni i figura. Sempre m’havien parlat molt bé d’aquest senyor, i no només pel que fa a les seves mans al volant d’un Maxi Turbo o un Clio Grup A. Veure’l parlant amb tothom, fent-se fotos amb tothom, un servidor no podia evitar tenir la sensació d’estar davant d’una llegenda.
Quan un comença el dia fent-se una foto amb en Jean Ragnotti, el dia només poc anar a pitjor. El control de La Remise va ser entretingut i, a estones, també intens. D’allò que no saps on mirar, que fas fotos a un 911 Grup 4 i t’arriba un Stratos. Estrés. Vam esperar que passés el 1430 d’en Joan i en Carles, dorsal 56, i d’allà directes a Lachamps-Raphaël, punt més elevat del tram de la Burzet. Objectiu: trobar neu.
I déu n’hi do si en vam trobar, de neu. Després de seguir la previsió meteorològica durant tota la setmana, donava per fet que els trams de diumenge serien sobre sec. Sort que no va ser així. Abans, però, un café au lait i un parell de croissants en una mena de pensió amb vistes al tram, tot just veient com passaven els primers dorsals. Un altre dels avantatges de tenir 6 hores de clàssics per davant, que no hi ha presa.
Quatre fotos al poble, cotxe i cap al següent revolt: una paella en baixada on la gent havia tirat (molta) neu. Normalment no aprovo aquest tipus de comportament, però quan ho fa un grupet la mitja d’edat del qual no baixa dels 65 anys, no sé, et sap menys greu. Menys greu, fins que veus un A310 que per mig pam no se’n va muntanya abaix…
Quatre fotos, cotxe i cap al següent revolt. I així, fins que es va acabar el tram, i torna a començar, que això de que el tram comenci i acabi a la Burzet d’ha d’aprofitar. Per la tarda el ral·li seguia amb dos especials més. Per desgràcia, acabat el tram de la Burzet nosaltres ja vam haver de fer via cap a casa, que no era qüestió d’arribar de matinada.
Va ser un petit tast de quatre trams que, ja us ho ben asseguro, ens va deixar amb ganes de més. Si et pares a pensar, el que vam viure en un parell de dies tot just era l’aperitiu del que encara els hi quedava per davant: dos etapes amb trams tan mitiquíssims com el Turini.
Per acabar una mica aquesta parrafada, només un apunt: el Rallye Monte-Carlo Historique és un molt bon tribut als Monte-Carlo d’abans, amb etapes maratonianes, enllaços eterns i assistències remotes. Tan igual i tan diferent alhora de la prova mundialista que es va disputar per les mateixes carreteres tot just la setmana abans.
Em van dir que m’agradaria i no van fallar. Repetirem, no en tinc cap dubte.
Colla Verglas 