Els ral·lis són una merda, però una merda molt adictiva

A poc que em seguiu per les xarxes socials sabreu que fa cosa d’un mes vaig debutar en el meravellós món dels ral·lis. Si per contra sou dels que no teniu ni twitters, ni facebooks ni instagrams no us amoineu que ara us en faig cinc cèntims.

Va ser amb motiu del Rally Legend Les Corbes – Memorial Eduard Carreres, prova que d’alguna tanca la temporada catalana de ral·lis, i en la que podem trobar-nos cotxes com el BMW M3, el Lancia Delta o el Ford Escort MK2. Si sou una mica avispats veureu que el denominador comú de tots ells és que es tracta de cotxes amb una certa història: grups A, grups N, kit-cars, algun grup B fent de cotxe escombra…

Per mi va ser, més que res, una presa de contacte. I de fet aquesta era la idea: veure com era això de fer un ral·li, veure si m’hi sentia còmode, de cara a fer-ne més aquest 2018. És per això que li vaig pispar el copi — en Lluís Comas, gran amic i millor persona — al meu germà, perquè buscava algú amb experiència que em pogués guiar espiritualment en el tema dels ral·lis.

📸 Amador GV

I és que si ens parem a repassar els meus antecedents previs a la prova que avui ens ocupa, veureu que aquests són pràcticament inexistents: mai havia pres notes, mai havia fet reconeixements i, tret d’una Chronodriver al Farell, tampoc havia rodat mai en carretera tancada. De fet tampoc he estat mai una persona d’aquestes d’agafar el cotxe i anar a fer trams.

Per acabar-ho d’adobar, un petit recordatori: jo sempre he competit en circuits. Ja sabeu, aquella disciplina amb asfalt immaculat, escapatòries kilomètriques i pianos a l’interior de les curves. Per tant, trobar-me de sobte amb arbres, guarda-rails i interiors plens de terra i pedres no era una cosa que d’entrada m’inspirés gaire seguretat.

Al disputar-se a primers de desembre hi havia molts números de que les condicions siguessin tirant a fredes, però segurament pocs esperaven trobar-se amb el que ens vam trobar: un front polar de fred i neu que va deixar Sant Hilari amb mig pam de neu i que va obligar a fer canvis de darrera hora — alguns menors, com canviar la ubicació del parc tancat previ a la prova, i d’altres de més importància, com susprendre les dues passades que s’havien de disputar a Osor.

No entraré gaire en detalls, doncs tampoc hi ha gaire a explicar. El ral·li va anar bé. Molts nervis, com era d’esperar, alguns errors més o menys intensos aquí i allà, i unes condicions raonables als dos trams del matí però una mica més complicades a les dues passades a Cladells, ja de nit. Però vam acabar, que d’això es tractava.

Quina conclusió en trec de tot plegat? Doncs que els ral·lis són una merda, però una merda tremendament adictiva. I per què són una merda? Doncs perquè per 10 minuts de tram a fons tens una hora d’enllaços, perquè no tens temps ni de respirar, perquè fer un ral·li al desembre sense calefacció al cotxe és un infern, perquè quasi no vaig poder xerrar amb els amics que em van venir a veure…

Mai oblidaré el fred que vaig passar, posant-me i treient-me capes i capes de roba cada cop que pujava o baixava del cotxe; ni els dubtes que vaig tenir sobre si disputar o no la darrera passada a Cladells, tenint en compte que començava a nevar de nou i un servidor anava amb Toyos. Tampoc oblidaré la pallissa que és haver de prendre notes. Dia i mig per fer quatre miserables trams.

📸 Amador GV

 

Definitivament els ral·lis no estan fets per tothom. És molt millor el circuit, que entre sessió i sessió pots parlar amb els amics, anar a la grada a veure les altres categories o senzillament tocar-te els ous sense fer res fins que et torni a tocar pujar al cotxe.

Clar que, per un altra banda, la sensació que vaig tenir al acabar la primera passada de Romanyà no es pot pagar amb diners. O arribar a la primera paella de Sant Grau i veure una cincuantena de persones esperant que tivés de fre de mà. O la sensació de pujar al podi de sortida. O la pujada d’adrenalina que tens amb el tres, dos, u al començar cada un dels trams. O les “dreta cinc més per esquerra sis” que fas a fons. O el fet de fer un tram de nit. O fins i tot una cosa tan simple com calentar rodes i frens.

En fi. Que per cada argument que em recorda que els ral·lis són una p*** merda hi ha dos-cents que em recorden per què aquesta disciplina és tan maca i fa tants anys que la segueixo. Tota una experiència que de ben segur repetirem aquest 2018.