Si hi ha una cosa que ens agrada fer a la meva senyora i a mi és fer ruta en cotxe i perdre’ns per carreteres comarcals. Quan més remotes i recòndites, millor. En aquest cas la excusa bé s’ho mereixia, doncs celebràvem el nostre cinqué aniversari de noces, que es diu aviat. Vam endollar el nen als avis, vam agafar el Mazda i dissabte a primera hora ja estàvem enfilant la C-17 en direcció a Vidrà, punt de partida d’una ruta que ens va portar de la Garrotxa a l’Empordà passant per França.
La primera part de la ruta la vaig descobrir gràcies a NacióMotor, tot i que en part ja la coneixia: a la Volta Osona 2014, aquella edició en la que ens vam inscriure amb l’Escrot i en la que quasi morim d’hipotèrmia, aquell era el tram que en un principi havia de tancar el ral·li.
A diferència de la que proposa el diari online, però, aquell tram no començava a Vidrà sino més amunt, a la N-260a, la carretera que va de Ripoll a Olot passant per Vallfogona del Ripollès. Sobre el paper passava per Llaés, Santa Maria de Besora i acabava a Sant Privat d’en Bas, des d’un se suposava que havia de tornar a la comarca d’Osona pel Coll de Bracons. Dic “se suposava”, en condicional, perquè aquell tram de regularitat mai va arribar a disputar-se. El fred i el glaç podríen haver provocat una trinxada popular, aixi que la organització, amb molt bon criteri, va decidir plegar abans d’hora. No us imagineu el que vam arribar a agrair aquella decisió, anant com anàvem amb un cotxe sense calefacció.
Fets els comentaris preliminars, ara toca anar directament a la casella de sortida: Vidrà. S’hi arriba des de Sant Quirze de Besora per una carretera comarcal — la BV-5227 — en força bon estat. A partir de Vidrà, però, que la cosa s’anima, i el que abans era una carretera de dos carril es converteix de sobte en una pista asfaltada on a dures penes poden creuar-se dos cotxes.
Per què us feu una idea, és una carretera tan remota que Google Maps ni tan sols la té en compte si li fas anar de Vidrà a Olot, recomanant-te en el seu lloc baixar fins a Vic per agafar els túnels de Bracons o enfilar-te fins Ripoll per anar per la nacional. Irrellevància viària en estat pur.
Per sort juraria que, en els poc més de 23 kilòmetres que té aquesta carretera, no ens vam creuar amb més de tres cotxes. Tot i així no és ni de bon tros una carretera per anar a fer cronos: tanta estretor no dona gaire marge ni temps de reacció en cas de trobar-te de cara amb un tot-terremy o amb una vaca. Que li preguntin a en Mäkinen.
A nivell paisatgístic deixaré que siguin les fotos les que parlin per sí soles:
La segona meitat del tram, ja baixant cap a la Vall d’en Bas, és especialment maca: una barreja de zones sinuoses i angles de 180º on la vegetació ho eclipsa absolutament tot — tan a nivell real com metafòric. Malauradament tot té el seu final, i la carretera que ens ocupa no és cap excepció. La successió de semàfors i els camions de la C-152 van encarregar-se ràpidament de baixar-nos del núvol i tornar-nos a la realitat.
I així és com arribem a Olot, primera parada de la ruta.
Com que un cinqué aniversari de noces no es celebra tots els dies, la meva dona i jo vam regalar-nos un dinar al Restaurant Les Cols, un 2 estrelles Michelin en el que es menja de meravella. És una tradició que tenim: celebrar cada aniversari en un restaurant top. El lloc, una antiga masia, és espectacular, i la cuina, basada en el producte de proximitat, és exquisita. Només us diré que quasi ploro amb els pèssols de tan bons que eren!
Diumenge vam llevar-nos a Besalú amb una bona kilometrada per davant. Tenia clar que volia visitar Beget, i tenia clar que volia entrar a França per Molló. La resta de la ruta, en canvi, m’era més indiferent. La idea, en aquest sentit, era improvitzar una mica fins Figueres, ja fos entrant a Catalunya per Le Pertús o per un pas que em tenia intrigat: el entrava per Tapis i Maçanet de Cabrenys.
Si la segona meitat del dia començava amb un gran interrogant, la primera estava clara: A-26 de Besalú a Castellfollit de la Roca, GIV-5221 cap a Beget i C-38 cap a Molló i França. Per què tenia ganes de fer aquesta ruta? Anem a pams.
Beget. Vaig descobrir aquest poble a través del blog 101 Lugares Increibles i la veritat és que em va sorprendre molt, moltíssim, no haver-ne sentit a parlar abans. És un poble PRECIÓS, en majúscules. Una mena de Rupit però en versió alta muntanya. S’hi arriba a través d’una carretera que s’enfila sense pressa, però sense pausa, i des de la que es pot gaudir d’unes vistes impressionants a mesura que es van guanyant metres.
Haig d’admetre que al poble no ens hi vam entretenir gaire. Clar que tampoc és que hi hagi gaire cosa a fer: visitar la esglèsia romànica, perdre’s pels quatre carrers que té, parar a les dues botigues que hi ha, on es venen productes de la zona, o fer un esmorzar de forquilla a la fonda del poble.
El tram de carretera que uneix Beget amb la C-38 és possiblement el més estret de tota la ruta. Quasi tan estret com la carretereta que va de Vidrà a Sant Privat d’en Bas, però amb molt més trànsit. I és que — corregiu-me si m’equivoco — diria que quasi tot el trànsit que arriba a Beget ve de la vall de Camprodon més que de la Garrotxa.
A partir d’aquí la ruta ja no tenia més “punts d’interés”. Ara simplement es tractava de gaudir del paisatge, de les carreteres i del cotxe — aspecte aquest últim del que no podria estar més content. Un cop passat Molló només resten un grapat de kilòmetres fins a la frontera amb França, moment en el qual la carretera s’obre de sobte donant pas a un paisatge preciós (i això que el dia no acompanyava!).
La nacional que uneix Molló amb Prats de Molló, ja a França, probablement fa el doble que la carretereta comarcal que passava per Beget. Això va a gustos, però en el meu cas ho vaig agrair moltíssim ja que detesto haver d’anar en tensió per si em trobaré un tot-terreny de cara després del següent revolt cec. En aquest sentit, el tram des de la frontera amb França fins a Prats de Molló és d’aquestes carreteres amples, amb bona visibilitat i ple de revolts de mitja i alta velocitat, ideal per un cotxe com el Mazda.
Un cop passat Prats de Molló vam decidir improvitzar una mica i a l’alçada de Le Tech vam enfilar un trencall a l’esquerra en direcció a Montferrer i Cortsaví. Dic els noms com a pura referència per si voleu buscar-ho a Google Maps. Nosalters ni tan sols vam fer el pensament de parar.
Alguns racons d’aquest tram de carretera em van recordar els que tot just vaig fer un dia abans, prop de Vidrà: zones estretes i ombrívoles amb arbres tan densos que a vegades quasi semblava fosc (que a estones el cel estigués negre-nit imagino que també va contribuir).
Com us he avançat fa un parell de paràgrafs, pel darrer tram de la ruta vam decidir entrar a Catalunya per Tapis i Maçanet de Cabrenys. Donat que és un poble i un accés fronterer molt menys conegut que el de Molló vaig assumir que la carretera seria un camí de cabres, i aquí va venir la que pot ser va ser la decepció més gran del dia: enlloc d’això em vaig trobar una carretera ample, perfectament asfalta i sense personalitat.
Això sí, a Tapis vam tenir la sort de trobar un restaurant d’aquests en els que es menja com si no hi hagués demà. Va ser pura casualitat. Eren quarts de tres, teníem gana, no volíem perdre gaire temps ni sabíem ben bé què fer. I de sobte va aparèixer aquest restaurant, un restaurant bo, bonic i barat a mig camí entre els restaurants de carretera i els restaurants de muntanya en el que et serveixen unes dosis que podrien tombar un regiment. A més a més a la tele que teníem tot just al davant feien la Formula 1. Què més es podia demanar
Tècnicament aquell punt marcava el final de la ruta que tenia en ment quan vaig sortir de casa, doncs a partir d’aquell moment ja no teníem res planejat. Com que teníem el nen amb els avis pensàvem fer bondat i no arribar massa tard. Però, clar, amb la bona temperatura que feia, amb l’MX-5 i amb la possibilitat de gaudir de la ruta a cel obert, al final vam acabar optant per la ruta “llarga” de tornada a La Garriga.
I així és com el que en un principi havia de ser un plàcid Figueres-La Roca per la AP-7 va acabar convertint-se en un Figueres-Olot per la N-260 i la A-26, un Olot-Ripoll per la N-260a via Vallfogona del Ripollès, i un Ripoll-La Garriga per la C-17. I de passada també ens vam estalviar el peatge!
En total van ser prop de 450 kilòmetres, dels quals un 80% es van fer amb la capota avall. Pel que fa al Mazda, i tot i els seus 23 anys i els 210.000 kilòmetres que acumula, s’ha de reconèixer que es va comportar com un campió. De fet a estones em sorprenia que portés tans kilòmetres a les espatlles. De les sensacions al volant, res que no hagueu llegit un milió de vegades en revistes, proves i comparatives. El Mazda MX-5 NA, en aquest sentit, cumpleix amb el que s’espera d’ell: un cotxe senzill, divertit, amb un bastidor i una direcció que són pura mel, i que és capaç com pocs en fer de qualsevol desplaçament tota una aventura.
Colla Verglas 