El viatge més èpic de la meva vida. Part 3

A poc que en els darrers anys hagueu seguit aquest blog — els comptes de Facebook i Twitter són una mica més actius — sabreu que la constància mai ha estat un dels meus forts. Allò que comences a escriure molt animant, amb moltíssimes coses a explicar: dos mil paraules, tres mil, cinc mil. En un acte de caritat humana decideixes dividir la entrada en tres o quatre parts per facilitar una mica la lectura, que quan em poso no hi ha qui em pari i tampoc és qüestió de matar-vos d’avorriment. Acabes la primera part, poc després comences amb la segona… i de sobte et poses amb un altre tema i la crònica queda més penjada que un fuet. Tot un clàssic a Colla Verglas, i més ara que sóc pare.

Així és com, per exemple, vaig deixar la crònica del meu viatge de noces a Las Vegas quan encara quedava una setmana bona de ruta fins a San Francisco, o com el passat mes de juliol vaig escriure la segona entrega del viatge més èpic de la meva vida per acte seguit oblidar-me del tema fins que fa poques setmanes un parell de persones s’han encarregat de recordar-m’ho. Sort d’ells.

Així doncs, i reprenent una mica la història, estàvem parlant del viatge que vam fer al Nürburgring l’any 2010 amb el GT Turbo i el BMW M3, una odissea a mig camí entre la èpica i la temeritat on les vam veure de tots colors.

En una primera part us vaig narrar el per què de la aventura i ho emocionant que és creuar França en ple mes de juny, a més de 30ºC i sense aire acondicionat, ni control de velocitat, ni un equip d’audio més o menys decent. Si la memòria us falla i us fa mandra clicar al enllaç ja us ho dic jo: és una p*** merda. Però ei, vam arribar. I amb els cotxes d’una peça. La segona part venia una mica més carregada d’acció, amb la concentració dels BMW M3 — amb M de postureo — i les primeres voltes del cap de setmana al Nordschleife.

Sí? Ho tenim? Doncs va, continuem. Tercera part. Per on anàvem? Ah, sí. Spa. El mític Spa-Francorchamps, el segon millor circuit del planeta després del Nürburgring. Sembla mentida que dos traçats tan mítics, espectaculars i memorables com aquests estiguin separats per poc més de 100 kilòmetres…

La decisió d’anar a treure el cap a Spa-Francorchamps va ser més o menys obligada. D’entrada està la distància, que sempre ajuda. Després de tot, 100 km després d’haver-nos petat 1.300 en un dia tampoc són gran cosa. Si a això li sumem que aquell dissabte hi havia cursa de les RCN Series al Nordschleife, una mena d’esglaó previ a les més conegudes VLN Series, i que allò volia dir que tampoc podríem rodar fins ben entrada la tarda, estava clar que calia fer alguna cosa.

Un altre al·licient era la ruta que separa tots dos circuits. Si heu estat mai per allà sabreu que les carreteres que hi ha al voltant del Nürburgring no tenen res a envejar al propi circuit alemany: pujades, baixades, curves ràpides, boscos. Les úniques diferències són els límits de velocitat i que en carretera oberta et pots trobar cotxes de cara, un detall menor, sí, però important.

Segons el propi Chris Harris, la ruta que separa el Nürburgring d’Spa-Francorchamps es quasi tan impressionant com el propi Nordschleife. Desconec fins a quin punt la weißbier del Pistenklause ha influït en aquestes paraules però… ei, si ho ha dit en Harris haurem de creure’l.

Diuen que viatjant s’aprén, i una de les coses que vam aprendre en aquella escapada matinal a les Ardenes és que hi ha dos Kerpens: hi ha el Kerpen-on-va-nèixer-Michael-Schumacher i el Kerpen-on-no-va-nèixer-Michael-Schumacher. De fet no ho vam aprendre al moment, sino dos o tres anys després, quan em va donar per buscar on estava el karting de la familia del pilot alemany. Allò que ho cerques a Google Maps i de sobte t’adones que aquell Kerpen no és el mateix Kerpen que havies creuat tot cofoi tres anys enrere.

Tot té una explicació. “El pilot de Kerpen” era tot un clàssic a les retransmissions d’en Merlos, així que imagineu la sorpresa quan quatre fanàtics de l’automobilisme de sobte es troben amb un senyal que diu “Willkommen in Kerpen”. Que fossin quatre cases mal comptades o que l’únic moviment a aquelles hores del matí fos el de la cua d’una vaca intentant espolsar-se les mosques no ens va fer dubtar. Havia de ser aquell Kerpen. No hi havia dubte. N’estàvem segurs.

Vam parar, vam fer-nos fotos (ara en diuen “selfies”, però l’any 2010 eren simplement fotos), vam gaudir del moment, i vam proseguir el viatge completament aliens a la dura realitat: que aquella entranyable vila no era el Kerpen d’en Schumacher sino simplement un poble situat a una vuitantena de kilòmetres amb el que només compartia nom. Va ser una cagada de proporcions bíbliques que sis anys després encara em fa riure…

Irònicament, un parell d’anys més tard el destí ens va tornar a portar a aquell petit poblet per fer-hi nit. Concretament ens vam allotjar en el castell des del que es domina tota la vila. A lo Game of Thrones però en versió racing.

I per fi vam arribar a Spa, no sense abans haver-nos perdut un parell de vegades, haver anat a petar al centre del poble, haver hagut de recular una dotzena de kilòmetres i haver aparcat sense saber ben bé on érem. No va ser fins que no vam passar la guixeta i vam veure l’asfalt del circuit per primer cop que no vam aconseguir situar-nos: estàvem a La Source, el primer revolt del mític Spa-Francorchamps. A la dreta, la recta de meta. A l’esquerra, la baixada cap a Eau Rouge. Gallina de piel, que diria en Cruyff.

Arribar a un circuit per primera vegada és una sensació curiosa, especialment si és un circuit com el que teníem al davant. La recta de meta, la baixada — QUINA BAIXADA! — cap a Eau Rouge i Raidillon, el verd que ho inunda tot. Passejar per un circuit que has vist tantes vegades per la tele, a infinitat de videos de YouTube, a centenars de fotos que vas trobant per internet. És una sensació molt ben parida.

El primer que vam fer només arribar va ser treure el cap al paddock, on ens va venir a rebre aquest discretíssim Audi R8 vinilat a lo naranjito. Era holandés, cosa que pot ser explica aquesta vistosa elecció de color. Per allò de la taronja mecànica i tal. Dic jo.

Spa té un paddock curiossíssim, res a veure amb el recinte pla i nivellat que tenim al Circuit de Catalunya. No és difícil d’entendre: tenint en compte la pendent que fa la baixada cap a Eau Rouge, allò de pla i nivellat en té més aviat poc, per no dir res. Bàsicament podríem dir que té tres nivells, per on es reparteixen els equips de les diferents categories. Quan parlo de nivells no parlo de tres esglaonets, sino de pisos on hi cabria un trailer. No m’estranya que després passin coses…

Després d’estar una estona donant voltes per allà vam baixar paddock avall fins la sortida del pitlane, situada a tocar d’Eau Rouge. En aquells moments, i si la memòria no em falla, tenia lloc la pre-graella de sortida de la Supercar Challenge holandesa, una bona oportunitat per veure alguns invents interessants que difícilment es poden veure a les nostres latituds.

Hi havia siluetes, algun Mosler, invents que encara a dia d’avui no sé què són, i Porsches, molts Porsches. No obstant, si un cotxe em va cridar la atenció va ser un Clio Cup sensiblement millorat que descansava mig amagat entre tanta maquinària selecte. Aleshores encara no havíem fet el canvi Clio-Escrot, així que ens hi ham estar una bona estona estudiant-lo: fons pla, llandes llightweight, ventilació extra, admissió, escapaments, frens, etc. Qui sap, pot ser si haguèssim conservat el Renault ara tindríem un invent així…

Vam estar veient un parell de curses, vam trobar-nos amb alguns amics de TheAutoUnion i abans de que es fes tard vam començar a fer via cap al Nürburgring, que aquella tarda també venia carregadeta d’acció.

D’entrada teníem la parade lap amb tots els BMW M3 inscrits a la concentració, que no eren pocs. Mai he estat gaire fan de les parade laps, i menys encara de les parade laps amb cotxes com aquells en un circuit com el Nordschleife. No obstant, per ser justos haig d’admetre que va ser estar força millor del que m’esperava. És una manera diferent de veure el circuit, una mena de volta en slow motion que et permet gaudir de detalls que un no veu quan va a 200 km/h. Dit això, també us diré que segueixo preferint les voltes on no es baixa de 5.000 rpm…

Com que no sabia quan tornaria a tenir una oportunitat com aquella vaig aprofitar per fer fotos que no faria en condicions normals. Perquè no sé vosaltres però a mi això de treure una càmera de 1.500 euros per la finestra a més de 180 km/h mai m’ha acabat de fer el pes. No sé, digueu-me prudent…

Aquella parade lap amb els BMW M3 donava el tret de sortida a una sessió de touristfahren tirant a curta que, per circumstàncies que ara explicaré, va acabar sent molt més curta encara. Tan curta, de fet, que el meu germà ni tan sols va aconseguir entrar al circuit. És el que passa quan tens milers de persones amb ganes de menjar-se el món i molt poc temps per fer-ho: la gent es posa nerviosa, la gent entra accelerada, la gent es pica… i al final acaba passant el que ningú vol que passi.

Va ser precisament amb el BMW M3 gris que teniu sobre aquestes línies que vaig donar la primera volta després del numeret de la parade lap. Com a les anteriors, també va ser des del seient de l’acompanyant, una circumstància que ja començava a fer-se (una mica massa) repetitiva.

A més a més de ser maco, que ho és, i molt, aquell M3 tenia tot el que se li pot demanar a un cotxe com aquest: suspensió, frens, admissió. És precisament aquest darrer element el que converteix una experiència ja de per si quasi-pornogràfica — fer una volta al Nürburgring en un BMW M3 — en una experiència pornogràfica del tot. Només amb la acceleració a fons des de la barrera ja en vaig tenir prou per estar feliç el que quedava de tarda.

Tot anava bé — si no tenim en compte el trànsit, el qual no tenia res a envejar al de la Ronda de Dalt un dilluns plujós a quarts de nou del matí — fins que a la sortida de Fuchsröhre vam veure tot de cotxes parats. Tenint en compte que és una curva cega a la que s’arriba a uns 200 km/h, creieu-me si us dic que no és el millor lloc per trobar-te un merder amb tot de cotxes parats a banda i banda.

En Fèlix va frenar com va poder i pocs metres més endavant vam veure el que havia passat. Admeto que m’ho he pensat dues vegades a l’hora de penjar aquesta foto. El noi amb samarreta taronja assegut al fons era el conductor, i estava bé. Tot ho bé que es pot estar després de trinxar un Civic Type R a la que per mi és la zona més crítica de tot el circuit.

Aquell accident va significar la fi d’una sessió que tot just havia començat vint minuts abans, motiu pel qual molta gent ni tan sols va poder passar de la barrera. Entre aquesta gent estava el meu germà, que per més inri havia llogat un BMW a Rent-Racecar. Cal dir en defensa d’aquesta casa que li van retornar íntegrament els calers, cosa que diu molt en favor seu.

Amb aquesta sensació estranya que et queda quan veus un accident fort, i amb la decepció de no poder rodar més aquella tarda, vam començar a fer temps de cara al sopar. Abans, no obstant, tocava fer una mica de cap spotting abans de que tothom fotés el camp. A destacar: un preciós Porsche 993 Carrera RS blau; el Nissan GT-R de David Yu, un cotxe que durant molt de temps es va deixar veure per la secció Fast Fleet de la revista evo; o un Lamborghini Gallardo Superleggera.

No obstant, la sorpresa aquell vespre no estava als aparcaments del circuit sino a la seu que BMW Motorsport té al centre de Nürburg. Allà, esperant algun curs de conducció d’aquests que la marca organitzat per clients VIP, hi havia una quinzena llarga de BMW M3 E92 perfectament aliniats l’un al costat de l’altre. No és que sigui un cotxe top, com a mínim comparat amb el material que un pot arribar a veure per allà, però amb aquella llum de darrera hora s’ha de reconèixer que feien força goig.

Va ser un dia llarg i intens que havia començat a primera hora i en el que pràcticament no vam parar quiets: Kerpen, que tot i no ser el Kerpen d’en Schumacher tampoc estava malament, Spa-Francorchamps, les carreteres dels voltants, el Nürburgring, la parade lap, els M3, la volta, l’accident — moltíssimes coses a processar en un sol dia.

Ara només ens quedava finiquitar la jornada davant d’un rumpsteak i una weißbier — qui diu una diu un parell, o tres — al Pistenklause, riure una mica amb la colla i els amics de TheAutoUnion i començar a pensar en la jornada de demà: Karussell, 930 Turbo, Golf GTI de Rent-Racecar. Clar que d’això millor en parlem un altre dia…