Sobre els pneumàtics d’hivern

Cada cop que cau una gran nevada — i per una gran nevada vull dir un dit de neu — el país es col·lapsa per complet. És una constant que es repeteix cada any: escoles que tanquen, carreteres que queden tallades, etc. Tot i així, tot i que cada any cap a aquestes dates estem amb la mateixa història, no deixa de sorprendre’m la poca cultura de ‘pneumàtics d’hivern’ hi hi ha en aquest país. Perquè tot i que a vegades fot una calor insufrible, a l’hivern en general fa fred. I neva. No a tot arreu, clar, però si a bona part de Catalunya, sobretot en direcció als Pirineus.

Fa temps que volia escriure una entrada al respecte, parlant de les bondats dels pneumàtics d’hivern, però Javier Costas m’ha estalviat la feina amb un article que hauria de ser de lectura obligada a les autoescoles.

Pel que fa a la meva experiència personal, fa un parell d’anys vaig comprar un joc de pneumàtics d’hivern de la marca Nokian, que tot i sonar a marca blanca del Norauto és el pneumàtic d’hivern més venut a Finlàndia. Sempre havia estat una mica escèptic, però mira, per una raó o un altre vaig decidir provar sort a veure què tal.

La primera prova de foc la vaig tenir al cap de setmana següent: un viatge a Karlsruhe per veure els típics mercats nadalencs alemanys en el que vam optar per la ruta llarga travessant Suïssa de punta a punta per carreteres secundàries. Per allò d’estalviar-me els peatges i tal, que somos catalanes…

A l’alçada de Lausanne va començar a nevar a lo bèstia, i quan dic a lo bèstia vull dir a lo bèstia, amb flocs de neu mida XXL. El cague inicial era considerable perquè bàsicament no hi havia pla B: a falta de cadenes, si fallaven els pneumàtics d’hivern estàvem fotuts. Per sort en dos segons va quedar clar que tot i els dos dits de neu que hi havia, la conducció en aquelles condicions no distava gaire de la que faríem en un dia de pluja qualsevol. Amb una mica de precaució, sí, però sense ensurts. Per més que el provoqués, el cotxe frenava, girava i traccionava. I jo, clar, flipava en colors. Perquè ja us dic ara que un no es creu el que poden fer aquestes gomes fins que no ho experimenta en primera persona. La resta va ser bufar i fer ampolles…

En aquest sentit, l’avantatge més clar i visible dels pneumàtics d’hivern és la conducció sobre neu — però n’hi ha dos més. El primer és la tranquilitat que et dona saber que ja pot nevar el que vulgui que, si tot va bé, no et quedaràs tirar. No sabeu ho divertit que és creuar Andorra per sortir per Pas de la Casa i avançar Cayennes i Audis Q7 que s’arrosseguen per no portar el calçat adient. Per no parlar de les cadenes, que és la cosa més engorrosa que s’ha inventat mai…

L’altre gran avantatge, i del que Javier Costas incideix bastant al seu article, és que per sota dels 7ºC, i tot i que faci sol i l’asfalt estigui sec, els pneumàtics d’hivern SEMPRE aniran millor que els equivalents d’estiu. Si hi ha neu ja ni us explico…

Aquest darrer punt és, amb diferència, on més es nota el desconeixement i la incultura que hi ha sobre aquest tipus de pneumàtics en aquest país. Perquè els pneumàtics d’hivern no són només ‘pneumàtics de neu’. Són molt més que això.

Són cars? Depén. En general no costen molt més del que costa un joc de pneumàtics ‘normals’. Si vols dos jocs de rodes pots trobar llandes de ferro per dos rals. Si vols canviar-los cada hivern també és una opció. De fet és el que feia fins el passat desembre, quan em vaig comprar un segon joc de llandes. Clar que llavors també cal tenir en compte els pals que et foten als Norauto de torn cada cop que fas un canvi estiu-hivern i viceversa.

Cal lloc per guardar-los, això és cert, però segur que teniu algun familiar amb una mica d’espai al garatge, així que tampoc és excusa. Altres diran que duren molt poc, el que és una veritat a mitges. Tot dependrà de com es condueixi i de quan es muntin i es desmuntin. El meu joc porta dos hiverns i mig i encara té corda per una bona temporada…

En fi, no sé perquè m’enrotllo tant si amb l’article d’Autoblog queda tot perfectament explicat.