La fascinant història d’un dels millors cotxes de Le Mans, però del que molt poca gent s’enrecorda

La història del Jaguar XJR-14 és fascinant per moltes raons. És fascinant perquè va ser dissenyat per un tal Ross Brawn, amb unes solucions tècniques mai vistes fins llavors. També és fascinant per comptar amb un monocasc de fibra de carboni — va ser el segon sport-prototip en fer-ho — i per muntar un motor Ford HB V8 amb unes especificacions similars a les dels motors de F1. Era tan descaradament ràpid que a Suzuka va ser dos segons i mig més ràpid que la competència, assegurant-se d’aquesta manera el mundial de 1991. Per desgràcia mai va guanyar la cursa més important, la que més comptava — Le Mans. I és aquí on comença la història interessant…

Perquè quan Jaguar va cancel·lar el seu programa al mundial de resistència, que llavors de resistència ja poc li quedava, alguns dels xassissos van passar a denominar-se Mazda MXR-01. Tom Walkinshaw Racing, l’equip que havia fet tot el desenvolupament del XJR-14, s’havia quedat sense fabricant, i Mazda, alhora, s’havia quedat sense motor, al quedar prohibits els motors rotatius a partir de 1992. El matromoni, doncs, estava cantat.

El millor, no obstant, encara estava per arribar. Pensant en una possible participació al campionat IMSA, el qual es corria sota reglamentació WSC, Porsche va encarregar semi-oficialment la construcció d’un nou prototip. TWR posava el xassís, Porsche posava el motor. Tot molt bonic. Per desgràcia les coses no sempre surten com a un li agradaria: a finals de 1995 la normativa va canviar i Porsche es va fer enrere.

Tot i el contratemps, Joest va aconseguir convèncer al fabricant alemany per seguir endavant amb el WSC-95. La única condició que va posar Porsche és que tot el cost de la aventura corrés a càrrec de l’equip de Reinhold Joest. A canvi els alemanys ajudarien en el desenvolupament. Joest va acceptar, i la resta, com diuen, és història.

El WSC-95 — inscrit no com a TWR sino com a Joest Racing — va acabar guanyar les 24 hores de Le Mans de 1996 i 1997, i el que té més mèrit és que ho va fer amb el mateix bastidor, una gesta que en el passat només havia aconseguit Ford amb el GT40 (1968 i 1969), Bentley (1929 i 1930) i Porsche amb el 956B (1984 i 1985, també amb Joest Racing). Aquell mateix xassís doblement guanyador a Le Mans va ser, de fet, el mateix que l’any 1991 donaria el títol mundial a Jaguar com a XJR-14.

En vista de l’èxit, Porsche va decidir ‘apropiar-se el projecte’ de cara a la temporada següent, l’any 1998, batejant el prototip com a Porsche LMP1-98. Tot i comptar amb una aerodinàmica revisada i el mateix motor de 3.2 litres que també muntaven els 911 GT1-98, els resultats no van acompanyar. A mi la veritat és que no m’extranya, amb la de tute que portaven aquells trastos…

I així és com en poc menys d’una dècada hem passat d’un Jaguar XJR-14 guanyador a un Porsche LMP1-98 perdedor pràcticament sense moure’ns del lloc. Entre l’un i l’altre, això sí, hi ha hagut temps per tot: per guanyar dues vegades a Le Mans, per guanyar el mundial d’sport-prototips, per còrrer amb els colors de Mazda, per fer-ho amb l’equip de Reinhold Joest amb suport tècnic de Porsche, etc. Si aquesta no és una de les històries de Le Mans més fascinants que heu sentit mai, que vingui algú i m’ho expliqui…

A Jalopnik teniu l’article original, amb la història molt millor explicada i amb moltes més dades de les que us he donat jo. Lectura recomanadíssima.