Si hagués de treure una conclusió de la primera edició del Andorra Winter Rally és que la biodramina fa miracles. Com molt bé sabreu, perquè ho vaig deixar anar per aquí, fa alguns dissabtes el meu germà i jo vam participar en aquesta prova de regularitat per a clàssics amb el BMW M3, ell com a pilot i un servidor com a copi.
Sí, sé que hauria d’haver publicat aquesta entrada fa un parell de setmanes, però entre turrons, àpats pantagruèlics i viatges a Palència se m’ha passat. Ho sento. Continuem…
Haig d’admetre que els dies previs al rally no les tenia totes amb mi. No ja per la neu, el gel o el fred, que també, sino perquè em marejo amb molta facilitat. Massa i tot. Nivell quedar grogui si vaig mirant el mòbil en una autovia.
Això anant de vacances amb la familia encara té un passi, però que un copi es posi a vomitar pels descosits a mig tram no deixa de ser una mica vergonyós. Una mica molt. Per sort mai vaig haver de recòrrer a la bossa de plàstic d’emergència, al contrari. Tres biodramines, 150 kilòmetres i trope-cents cantos després puc dir que tant per l’Ignasi com per un servidor, la experiència va ser genial. Excelsa, com diria en Basté. Aquí va una petita crònica dels fets…
Com que les verificacions no eren fins quarts d’una vam decidir pujar a Andorra aquell mateix dia. El meu germà conduia el BMW M3 amb pneumàtics d’hivern — Wan-Li al darrere, una marca encara més desconeguda al davant — i a mi em tocava portar el Golf amb les rodes de claus i les eines imprescindibles al maleter: gat, un parell de cavallets, la pistola i poca cosa més. Una assistència de mínims que contrastava amb d’altres assistències més professionals: carpes, mecànics, etc. Cadascú ho enfoca com vol — i com pot.
A la que vam entrar en territori andorrà vam decicir carregar el dipósit de benzina fins a dalt. Amb la 98 a menys d’un euro donava gust i tot. Mentre ho feiem van arribar l’Àlex Rimbau i en Jordi Parro, vells amics d’aquest blog, amb el mític SEAT 127. Entre conyes i brometes ens van dir que com que la baixada fins a Ordino era una clapa de gel, els organitzadors obligaven a muntar rodes de claus. Clar que també és probable que ho digués directament el reglament, que obviament no havíem llegit…
En el fons ja ens anava bé. Mentre pujàvem el meu germà tenia dubtes sobre si sortir amb gomes d’hivern o directament amb les de claus. Per ell quasi millor que les de claus no sortissin del maleter, ja que al ser una mica més amples que les originals — per un lapsus a l’hora de fer la comanda — tocaven per tot arreu a poc que es girés el volant.
Era un problema menor que no ens impedia sortir a passar-nos-ho bé, però el so de la goma roçant el pas de roda s’ha de reconèixer que era d’alló més molest. Per sort, a mesura que passaven els kilòmetres — i el passos de roda s’anaven adaptant als pneumàtics — el xivarri va anar a menys, tot i que mai va arribar a desaparèixer del tot.
Al ‘obligar-nos’ a muntar les de claus ja no hi havia dubte, i quasi que millor així: acabat el rally va quedar clar que amb els Wan-Li ni tan sols haguèssim pogut sortir del podi de sortida, convenientment saturat de neu per fer ambient.
La neu. Tot i les prometedores fotos que la organització va publicar a Facebook la setmana abans de la prova, la realitat va ser un pèl decepcionant. A això s’ha de sumar la suspensió dels entrenaments de les GSeries previstos per aquell mateix dissabte, empitjorant encara més les ja de per sí baixes espectatives amb les que havíem pujat a Andorra…
Els únics racons on hi havia neu — i qui diu neu diu directament gel — es trovaven a la baixada del coll d’Ordino en direcció Ordino i, obviament, al circuit de gel de Pas de la Casa. Allà de fet hi havia molta més neu de la que ens esperàvem. Per desgràcia la resta de carreteres del principat, incloent la pujada al coll pel cantó de Canillo, estaven en perfecte estat de revista…
Tornant al tema del cotxe, les altres dues ’novetats’ que estrenàvem al M3 eren els fars antiboira, inspirats en els que duien els M3 Grup A de la època, i unes llantes Hartge d’estrena comprades per eBay a preu de saldo. Coses que NO teníem? Una llum pel copi, que tenint en compte que el rally començava a mitja tarda i acabava a quarts d’una no hagués estat de més.
A l’hora de fer les administratives havíem de confirmar la mitja amb la que volíem participar. Hi havia mitja dotzena llarga de d’opcions per triar, les quals partien d’uns molt raonables 30 km/h de mitjana per acabar enfilant-se fins als 70 km/h, només aptes per a pilots amb les idees molt clares i els collons molt ben posats.
Nosaltres vam optar per una mitjana de 49,9 km/h. Ho vam fer perquè durant el rally teníem la opció de canviar de mitjana passant a la inmediatament superior o inferior. La superior era de 50 km/h, així que no tenía gaire sentit agafar-la ja que si haguèssim volgut baixar a la inferior només haguèssim pogut fer-ho en una dècima de km/h, és a dir, res. També és veritat que a la pràctica, i tenint en compte que vam passar una mica molt de les mitjanes, tant se’ns en fotia.
Un cop vam ventilar les verificacions, vam escoltar les indicacions de la organització al biriefing i vam gaudir del parc tancat, on destacaven un Lancia Delta ex-oficial i un Peugeot 205 Turbo 16 impressionant, per fi va arribar el moment de la veritat. El cotxe a punt, els pneumàtics de claus a punt, el pilot espitat com sempre, el copi enbiodraminat fins a les celles…
El primer tram del rally es disputava al circuit de gel, una inmillorable manera de començar el rally. Com a copilot novell que sóc, tot el tema del roadbook i dels controls horaris em venia una mica de nou. En el fons no té cap mena de misteri, però la por a cagar-la i palmar no-se-quants milers de punts feia que em prengués les coses una mica en serio. Perquè, val, passàvem bastant de les mitjanes, sí, però això no treu que en el fons volguèssim fer un paper mínimament decent…
Vaig anar aprenent com anava tot això dels controls una mica sobre la marxa, fent els càlculs respecte a l’hora de la següent sortida a mesura que anava saltant de control en control. Si t’ho prens com una gymkhana — no com les d’en Ken Block, sino com les de quan èrem petits — té la seva gràcia…
Per situar-nos una mica vam fer servir una aplicació per Android anomenada ASE Rally Monitor, la qual ens indicava el kilometratge via GPS, i en el que també podíem programar l’hora d’arribada al següent control. Hi havia equips que anaven amb Blunik, Terratrip, dos GPS, un iPad i una foto de la familia amb el lema ‘papa, no corris’. A nosaltres amb aquella app ens sobrava.
A casa m’havia fet unes taules amb les mitjanes, així en plan flipat-professional, però a l’hora de la veritat em va fer pal treure-les als trams ‘cronometrats’. I quasi que millor així. D’haver intentat seguir-les segur que m’hagués marejat a les primeres de canvi…
I per fi vam arribar al primer tram. Circuit de gel de Pas de la Casa. Molta més neu de la que m’esperava, sobretot després de la anulació dels entrenaments de les GSeries. Passem el control horari. M’escriuen no-se-què en un full. Tres minuts per saltar a pista. Cinc voltes per endavant.
Per l’Ignasi era el primer cop que rodava en aquestes condicions i amb aquestes rodes. Les espectatives, com us podeu imaginar, estaven pels núvols. De sobte et venen al cap imatges de Latvala a Suècia, escenes del Andros en aquell mateix escenari, etc. A la pràctica haig de reconèixer que, com a mínim aquella primera passada, les coses van ser si més no una mica decepcionants…
És el que tenen les expectatives, que a vegades les tenim massa idealitzades. En el nostre cas, o com a mínim en el meu en particular, m’esperava quelcom més proper a una pista de gel de patinatge, molt més plana, homogènia i compacte, i no a un camp de patates amb gruixos de neu que a vegades semblaven dignes d’un fora pistes…
També és just reconèixer que tot i la decepció inicial, la experiència va ser força entretinguda. Per ser el primer tram del dia vam veure molts cotxes aturats o encallats a la neu. I clar, a mesura que l’Ignasi s’anava animant cada cop tenia més clar que nosaltres seríem els següents en desenfundar la pala, però per sort no va ser així…
Sort que al entrar al circuit vaig resetejar el kilometratge: a les tres voltes ja havia perdut el compte i no sabia on estàvem. Tot molt professional i tal. Sabia que havíem de fer 4,8 km, així que a la que ens vam apropar a aquella xifra li vaig indicar a l’Ignasi que agafés el camí de sortida. Va ser con treure un nen del chiquiparc. Un drama.
Liquidat el primer tram de la tarda, tocava fer via cap a Ordino pel túnel de la Massana. Vam arribar amb el temps just per parar, posar-nos el casc, fer un pipí i prendre la sortida. Durant el briefing ens van insistir que a la pujada des d’Ordino hi havia força gel, així que millor seria prendre’ns les coses amb calma…
Vam començar respectant la mitjana de 49,9 km/h — qui diu 49,9 km/h diu entre 40 i 60 km/h — i aviat ens vam adonar de l’error: a la que van aparèixer les primeres clapes de gel la velocitat va baixar en picat, amb el que quedava clar que ni de conya clavaríem el temps. Coses que passen. En vista del panorama tocava passar-s’ho bé i fer el millor paper possible, el que traduït en l’idoma de l’Ignasi vol dir anar de canto allà on es pogués…
Tret d’una paella en la que l’Ignasi es va emocionar un pèl massa i vam quedar creuats al mig de la carretera, la resta va anar sobre rodes. Els pneumàtics frenaven, en condicions normals hi havia tracció — en segons quins llocs no tanta, sobretot al sortir dels revolts més lents —, i el M3 anava com un rellotge.
Per darrere va aparèixer un Fiesta matrícula palentina que ens va passar en qüestió de segons. Pot ser que ho estiguèssim fent tan malament que el cotxe del darrere ja ens hagués atrapat? Això semblava. Després vam descobrir que tot el que nosaltres palmàvem anant per sota la mitjana, aquell parell ho palmava anant per sobre, amb el que el resultat final si fa no fa van ser el mateix…
Un cop passat el punt més alt del coll la neu pràcticament va desaparèixer. Hi havia clapes, però en molta menor quantia i intensitat. Segon tram liquidat sense complicacions. Tocava fer via de nou cap a Ordino, tot i que aquest cop creuant el centre d’Andorra la Vella.
Aquest cop vam arribar amb una mica més de temps, pràcticament mitja hora, pel que vam decidir fer un petit pitstop en un forn per comprar alguna cosa per menjar. La vomitera de moment seguia sota control…
A l’hora de prendre la sortida, això sí, el caos es va desfermar. Amb un parell de minuts per prendre la sortida, que és el que deia el nostre full de control horari, encara teníem per davant mitja dotzena llarga de participants al davant. Com que l’Ignasi en això dels rallyes té una mica més d’experiència que un servidor, em va dir que anés caminant al control horari per no penalitzar, i així ho vaig fer.
El problema és que mentre als controls anteriors m’havien marcat l’hora d’arribada al control i la de la teòrica sortida, en aquest cas només en van marcar la de l’arribada, amb el que jo, que no tinc ni puta idea de com van aquestes coses, vaig entrar en mode pànic.
Vaig deduir que era a mi a qui li tocava escriure la hora real de sortida i després fer les sumes pertinents per calcular la hora d’arribada al següent control. A la pràctica li vaig acabar preguntant al control que estava a la sortida del tram. Devia pensar que sóc idiota.
El tram va anar més o menys igual que a la primera passada, tot i que aquest cop l’Ignasi va anar una mica més lleugeret als primers metres per mirar de guanyar temps. La primera conseqüència de que el cel fos negre nit és que, a diferència de la primera passada, aquest cop costava més distingir les clapes de gel de l’asfalt. Poc a poc i bona lletra, i el Fiesta de Palencia que ens va tornar a enganxar.
Final de tram sense problemes, i a seguir sumant kilòmetres. Els pneumàtics de claus seguien tocant el pas de roda capa cop que l’Ignasi girava el volant, sobretot als revolts a esquerres, però com en tot, al final un s’acostuma al soroll. Nosaltres al nostre rotllo camí del següent objectiu: la segona passada al circuit de gel.
Mentre esperaven per prendre la sortida a la segona passada del coll d’Ordino, un membre de la organització ens va dir que havien aplanat el circuit de gel, i que teníen previst tirar sal a la baixada del coll, dos decisions que a priori em van semblar encertadíssimes, sobretot la primera. Gràcies a això s’ha de dir que el circuit de gel estava molt més divertit que a la primera passada. Així ho va reconèixer l’Ignasi al finalitzar les cinc voltes, amb un somriure d’orella a orella que ni Marc Màrquez.
L’únic ‘incident’ que vam patir va ser una petita virolla per excés d’optimisme, i encara gràcies. Tal com anava l’Ignasi em sorprén que no passessin més coses. Si no fos pels meus recordatoris de que allò no era un rally de velocitat, sino un rally de regularitat, estic segur que en algun moment hauria hagut de desenfundar la pala. Per sort no vaig haver de fer-ho…
Quart tram de la vetllada liquidat, i hora de fer via cap al reagrupament a l’aparcament de El Tarter. La organització va planificar una mena de parc tancat per una quinzena de cotxes, de manera que a la que marxessin els primers anirien entrant de nous. Una idea molt encertada si no fos perquè al haver temps de sobra, a la zona d’espera per entrar al control horari es va desfermar el caos.
Hi havia moltíssima gent i molt bon ambient. I això està bé. Alguns pilots van deleitar a la concurrència amb derrapades i pujades de voltes, i clar, l’Ignasi no va voler ser menys. Tres, dos, u, motor a 4.000 rpm i a derrapar…
El següent tram era, de nou, el coll d’Ordino. La diferència era que aquest cop sortíem des de Canillo. La sortida estava molt amunt, quasi a la part final on la carretera fa una mena de pla. El principi del tram si fa no fa estava com a les primeres dues passades: poc gel i moltes zones eixutes. Tal i com va fer a la segona passada al coll, l’Ignasi va anar per feina des de bon principi. Amb la baixada plena de gel era el que tocava…
No obstant, la sal que havia tirat la organització va deixar una mena de carril al centre de la carretera, neutralitzant d’aquesta manera els riscos. Una decisió encertada de cara a la integritat física de cotxes, pilots i espectadors, però que va carregar-se qualsevol al·licient que pogués tenir la carretera en aquelles condicions.
En perspectiva jo pot ser hagués deixat la carretera com estava, sense tirar-hi sal. Més risc, sí, però al cap i a la fi és el mateix risc per tothom…
Després de tornar a passar pel centre d’Andorra la Vella tocava repetir tram. Encamp, Canillo, carretera amunt i torna a començar. D’aquestes dues passades la veritat és que hi ha poc a explicar, no ja perquè l’Ignasi s’ho prengués amb calma, que també, sino perquè on en realitat teníem el cap era a la tercera i última passada al circuit de gel.
I, com era d’esperar, l’Ignasi no va decepcionar. La pista s’havia trencat una mica respecte a la passada anterior, però tot i així estava més divertida que a la primera passada. Amb el cotxe una mica més per la mà i tenint en compte que d’allà ja anàvem directament al hotel, l’Ignasi va anar a rebentar-ho tot.
Un dels problemes d’anar amb un tracció trasera sobre neu és que com que el velocímetre està associat al eix del darrere, era impossible saber a quan anàvem: tan bon punt tenies la agulla indicant 20 km/h com 80 km/h. Ideal per intentar anar a clavar la mitjana…
Tret d’un parell de cantos en els que vam estar a pocs centímetres de deixar-nos els anti-boira contra les parets de neu, la experiència s’ha de reconèixer que va ser genial, i tant pilot com copilot s’ho van passar pipa. Jo a més a més estava content per l’Ignasi, ja que després d’haver treballat de mecànic a les GSeries durant dos o tres anys, veient els cotxes sempre des de la barrera, la veritat és que s’ho mereixia…
I així és com finalment vam arribar a l’hotel, cansats, amb fred, però amb el cotxe d’una sola peça, que era el que més importava. Al final vam quedar en la 31ª posició de la general, de seixanta-i-escaig inscrits que hi havia, i segons — de cinc — a la categoria. No està malament per ser la primera vegada que feia de copi, la segona si compten la última pujada Chronodriver de Sant Feliu de Codines, on també vaig fer segon copilotant en Manel en el seu Porsche 911 Carrera 3.2.
En línies generals, i tot i que hi havia menys neu de la que ens hagués agradat, la experiència va ser d’allò més entretinguda. No ja pels trams, i pel circuit de gel, i per l’ambient, sino perquè en el fons era un rally fàcil de seguir i sense grans complicacions. I això per un copi novell està genial.
L’any que ve amb l’Escrot, va…
Moltíssimes gràcies a Jaume Poch i a Sergi Blasco per les fotos i els videos, i encara més per haver tingut la paciència de muntar-los i pujar-los a YouTube! Us devem una!
Andorra Winter Rally 2014 from alcafilms on Vimeo.
Colla Verglas 
Quina enveja nanu!