Fa unes setmanes vaig publicar la primera part d’un article sobre el Silverstone Classic i el que va donar de sí la edició de 2009, a la que vaig tenir la sort de poder assistir-hi. Sé que ha plogut molt des de llavors, i això és aplicable tant a la primera part de l’article com a l’esdeveniment en sí, però mai és tard si la dita és bona. O això diuen.
Si en aquella primera part de l’article em vaig centrar en el que es va poder veure pels aparcaments, pel paddock i per la zona reservada als clubs, avui el focus d’atenció estarà centrat en els cotxes que van prendre part a les diferents curses, alguns dels quals mereixerien una entrada apart.
Si la memòria no em falla, en l’anterior article us vaig deixar just abans de que comencés la sessió d’entrenaments lliures d’una categoria anomenada The Tony Rolt Trophy Race for BRDC Historic Sports Cars. Aquesta categoria de nom impossible agrupava vehicles sport dels quals la majoria escapaven al meu coneixement.
Em fa una mica de vergonya admetre-ho, però amb la salvetat d’algun Lister, algun Lotus i algun Ferrari, la resta d’inscrits m’eren absolutament desconeguts.
Just després venia la categoria anomenada The Mike Parkes/Carroll Shelby Trophy Races for Master ‘Gentleman Drivers’ GT & Sports Endurance Cars (Pre 66), que Déu n’hi do quin nom tan llarg. Allò sí que va ser èpic. Èpic i espectacular.
En aquesta categoria de nom interminable hi havia de tot, i quasi no hi sobrava res. Era la categoria reservada als Gran Turismo de principis dels 60, amb els Jaguar E-Type i Shelby Cobras al capdavant, però on també hi havia joies de Porsche, Iso, Alfa Romeo, Ferrari o Aston Martin.
Un dels que més em va agradar, sino el que més, va ser el preciós Jaguar E-Type Lightweight. Com sabreu, fa un parell de mesos Jaguar va anunciar que pensava completar les sis unitats que no va acabar en el seu dia, de les 18 inicialment previstes. A Silverstone hi havia vàries unitats inscrites, tot i que em temo que segurament hi havia més d’una rèplica. Diga-li rèplica, diga-li continuació, diga-li recreació…
Si veure una de les dotze unitats originals del Jaguar E-Type Lightweight ja podria justificar de per sí un viatge a la campinya britànica com el que em vaig fotre, veure un Jaguar E-Type Low Drag Coupé vindria a ser quelcom similar a veure un unicorni.
Perquè si del Lightweight se’n van fer poques unitats, del Low Drag Coupé encara se’n van fer menys. Per desgràcia cap de les dues unitats que es van deixar veure per Silverstone eren originals. Eren rèpliques molt ben parides, sí, però rèpliques al cap i a la fi.
La representació de Porsche en aquesta categoria tampoc estava del tot malament: a un parell de 911s vermells de la primera fornada s’hi havia de sumar un espectacular 904 GTS que a mi sincerament em va robar el cor.
Els nordamericans estaven molt ben representats per Shelby, present a Silverstone amb un bon grapat de Cobras i algun que altre Shelby Mustang GT350. La del Cobra era, amb diferència, una de les millors bandes sonores que es van poder escoltar aquell cap de setmana.
Com passa sovint en esdeveniments clàssics d’aquest estil, i amb les excepcions de Goodwood, Le Mans Classic i, obviament, qualsevol cita dels Ferrari Days, la presència d’esportius sortits de Maranello era força testimonial. En aquest cas, i en aquesta categoria, només hi havia un: un Ferrari 275 GTB/4.
Sort que per defensar el pabelló italià també hi havia un parell de Bizzarrini i un Alfa Romeo TZ1, que si no…
Quan encara no m’havia recuperat de la exquisita ració extra de clàssics que va suposar la categoria reservada als Gran Turismo anteriors a 1966, per fi va arribar una de les categories que més ganes tenia de veure: la dels Grup C.
Tot i que els havia vist pel paddock i al box, haig de reconèixer que veure’ls en acció va ser com entrar en una dimensió totalment diferent. Quasi surreal. Courage, Porsche, Jaguar, Sauber, Nissan, Aston Martin. I jo allà, càmera en mà, revivint una de les èpoques més glorioses que ha donat mai l’automobilisme.
Els Jaguar XJR-9 LM i XJR-12, amb els mítics colors de Silk Cut, eren d’allò més espectaculars. Tan espectacuals com el Sauber C9, l’Aston Martin AMR1 ex-Tiff Needell, el Porsche 962 vestit amb els colors de Kenwood o el Nissan de Calsonic.
No obstant, si hagués de triar-ne només un, pot ser em quedaria amb el 962 patrocinat per FromA, una de les darreres evolucions del Grup C més exitós de tots els temps.
La darerra sessió que vaig veure des de les grades va ser la de la categoria reservada als sport-prototips de finals dels 60 i principis dels 70. Era el triple combo perfecte: si amb els Gran Turismo pre-66 i els Grup C dels anys 80 havia al·lucinat el que no estava escrit, aquella categoria deparava joies encara més exquisites.
Voleu exemples? Que tal un Ferrari 512 S? O un Ford GT40, un Lola T70 MK3B o un De Tomaso Pantera Grup 5? Preferiu un Chevron B8? Us va bé un Alfa Romeo Tipo 33TT3, un Lola T70 Spyder o un Abarth Osella? Per triar i remenar.
Era per pixar i no treure gota. No obstant, entre totes aquelles joies rodants vaig trobar a faltar algun Porsche de la època, sigui un dels eterns 917K amb els colors de Gulf — del que corria una unitat pel paddock — o una de les moltes evolucions del 908. Hagués estat la guinda perfecte a un pastís impressionant.
Queixar-se per vici, pensareu. I no us falta raó.
Baldat com estava, encara em van sobrar energies per anar a donar un cop d’ull als aparcaments, que mai se sap. S’havia d’aprofitar el temps al màxim, que ves a saber quan podria tornar a gaudir del que estava gaudint aquell dia…
Tot i que no hi havia ni de bon tros la quantitat de gent i cotxes que hi havia a primera hora del matí, que al Regne Unit la gent és molt matinadora, encara quedaven algunes cosetes interessants escampades pels aparcaments i pel paddock.
Aquesta parella de Ferraris era pura elegància…
Abans de tocar el dos, això sí, vaig decidir fer un darrer cop d’ull a la zona que hi havia darrere del box, la qual feia funcions tant de ‘parc fermé’ com de zona de treball. En perspectiva va ser una decisió d’allò més encertada, doncs em va permetre tancar el dia amb un dels cotxes més rars que he vist mai: el Ferrari 250 GT Breadvan.
Com heu pogut comprobar en els dues entrades que he publicat sobre el Silverstone Classic de 2009, pocs esdeveniments hi ha a Europa — Goodwood i el Le Mans Classic juguen en la seva pròpia lliga — que li puguin fer ombra. En aquest sentit, si us agrada l’Esperit de Montjuïc i després de cada edició us quedeu amb ganes de més, el Silverstone Classic és la vostra cita ideal: compta amb una llista d’inscrits excepcional, però sense els inconvenients de la massificació que un pot trobar-se a Goodwood o al Le Mans Classic. Trobareu totes les fotos, i per totes vull dir més de 500, en aquesta galeria de Flickr.
Colla Verglas 