Quaranta-vuit hores després de la bandera a quadres, el meu cos encara s’està recuperant dels excesos que he fet durant el passat cap de setmana. Perquè han estat un parell de dies d’allò més intensos. Massa i tot, afegiria, que ja no tenim 20 anys. No obstant, per mi aquesta és la única manera de gaudir de la cursa com Déu mana. Caminar molt i dormir poc i voler aprofitar al màxim el poc temps disponible. Després de tot estem parlant de LA CURSA, amb majúscules. Val la pena.
Com sabreu, perquè ho vaig deixar caure per aquí abans de marxar, aquest cap de setmana he tingut la immensa sort de poder gaudir de la millor-cursa-del-món de la mà de Toyota. Això té molts avantatges, com són l’hospitality, les visites al box i al paddock, i el fet de poder veure la sortida des de la tribuna principal, però també algun que altre inconvenient — petit, minúscul, insignificant –, com és el fet d’haver de dependre d’un programa tancat que, tot sigui dit de passada, tampoc estava gens malament.
Tot i així haig d’admetre que la escapada ha cundit d’alló més. La única cosa que m’ha quedat pendent ha estat el treure el cap pels aparcaments, els càmpings i els racons amagats del paddock. Fer una mica de car spotting, que a mi tant m’agrada. Però, ei, tampoc em queixo.
La edició d’enguany de les 24 hores de Le Mans prometia emocions fortes. D’entrada hi havia tres equips oficials amb serioses aspiracions a la victòria final — Toyota, Audi i Porsche –, un fet que no es veia des de feia un bon grapat d’anys.
Els japonesos de Toyota arribaven a Le Mans amb els deures fets: dos victòries a les dues primeres cites del WEC, a Silverstone i a Spa-Francorchamps, i el temps més ràpid al Test Day celebrat un parell de caps de setmana abans.
Porsche, per la seva banda, ‘debutava’ de nou a Le Mans amb el 919 hybrid, un cotxe del que s’ha parlat moltíssim des de que la marca va anunciar el seu retorn, i amb un plantell de pilots encapçalat per un tal Mark Webber.
I després està Audi, guanyadors de 12 de les 14 darreres edicions de les 24 hores de Le Mans. Amb això està tot dit, i és que tot i que en moltes edicions de la cursa francesa el d’Ingolstadt no era ni molt menys el cotxe més ràpid, no sé com s’ho feien però sempre acabaven al capdavant. La experiència i tal.
Les cronos es van disputar dimecres i dijous. La pole va ser pel Toyota TS040 Hybrid #7 de Wurz/Sarrazin/Nakajima, seguits del Porsche #14 de Lieb/Dumas/Jani, l’altre Toyota #8 de Davidson/Lapierre/Buemi i el 919 hybrid #20 de Webber/Hartley/Bernhard. Els Audi R18 e-tron quattro quedaven un pas per darrere. La cosa es posava interessant…
El primer contacte que vam tenir amb Le Mans, dissabte a primera hora, va ser el Warm-up. El vam poder seguir des de la terrassa de l’hospitality situada tot just al davant de les esses que hi ha abans d’entrar a recta. Per començar no era un mal lloc: podies veure com venien des de Maison Blanche i com marxaven per la recta de meta.
Veure’ls arribar quan estaven fent volta ràpida era brutal. Alguns — sobretot els LMP1-H oficials per raons més que obvies — semblava que ni tan sols frenaven a la primera de les chicanes. A la foto el Rebellion R-One, que competia ‘sol’ a la classe LMP1-L reservada als LMP1 no-híbrids.
Si hagués de triar un LMP2 segurament em quedaria amb el de l’equip francés Signatech Alpine, tercer a la categoria i seté absolut al final de la cursa, lluint el tradicional color blau de la marca.
A la categoria GTE Pro, la lluita entre els Aston Martin V8 Vantage GTE, els Chevrolet Corvette C7.R, els Porsche 991 GT3 RSR de Manthey i els Ferrari 458 Italia GT2 d’AF Corse prometia estar més animada fins i tot que la que es lliurava a LMP1, que ja és dir. Al final seria el Ferrari d’AF Corse qui s’emportaria la victòria per segon any consecutiu. A nivell simfònic, no obstant, el Corvette hauria d’haver guanyat per golejada. Encara em tremolen les cames al recordar com bramava el V8 de 5.5 litres.
Amb el Warm-up encara disputant-se vam començar a fer via cap al paddock, situat a escasos 15 minuts caminant de l’hospitality, per fer la visita de rigor. Si l’hagués de descriure amb una paraula probablement diria que és caòtic. A banda i banda de la ‘avinguda central’ hi ha estructures dissenyades amb més o menys pressupost, però totes diferents i instal·lades de manera força anàrquica. Res a veure amb la pulcritut milimètrica de la Formula 1…
Va ser molt curiós descobrir, per exemple, que els pilots de Porsche dormien en una mena de contenidors sobre el quarter general de la marca. No era l’únic equip que feia servir aquesta fòrmula. D’altres tenien autocaravanes una mica més allunyades del box.
La invitació de Toyota incloïa també una visita al box, en la que molt amablement em van demanar que guardés la càmera de fotos — cosa que vaig fer. Tot i que en certa manera ja m’ho esperava, haig d’admetre que em va sorprendre molt el poc espai que hi ha per treballar. Toyota Racing tenia una part destinada als pneumàtics, amb mitja dotzena llarga de ‘forns’ (paraules textuals) on es precalentaven els jocs de rodes abans de situar-los en una mena de estructures on es tornaven a calentar com si d’un pollastre a l’ast es tractés. Per tot arreu hi havia recanvis preparats per ser muntats en qualsevol moment: motors, frontals, etc. Ens van comentar que a can Toyota hi treballen unes 100 persones, això comptant només el personal que s’encarrega de posar els TS040 Hybrids en pista. Després hi ha tota la gent encarregada de premsa i convidats, els de l’hospitality, i els enginyers que s’han quedat a la seu de Köln, a Alemanya, que no són pocs.
Mentre feiem la visita de rigor al paddock i al box de Toyota, a pista s’escoltava un run-run que, com em temia, corresponia a la cursa dels Grup C. Per quan vam arribar al nostre seient de la tribuna, els primers classificats ja havien creuat la línia de meta i només vaig poder enganxar mitja dotzena de Porsches. Una llàstima.
Després de situar-nos, veure les vistes i sortir del paddock, la gent de Toyota ens van portar al museu que hi ha a la entrada del circuit. Com que un servidor ja l’havia vist no vaig fer gaires fotos. Si voleu veure de què va aquí trobareu les que vaig fer fa un parell d’anys.
Mentre dinàvem — en un menjador des d’on es podia veure el circuit — no vaig poder evitar sentir una mica d’impotència quan per la tele vaig veure que Porsche havia posat a pista el 996 GT1-98, un 917LH, un 550 Spyder, un 904 GTS, un 911 2.1 Carrera RSR Turbo i el mític 956 amb els colors de Rothmans. Tots aquells passant per davant meu, i jo sense poder sortir a la terrassa a fer quatre fotos. A qui sí que vaig poder enganxar va ser a Fernando Alonso, guest star en aquesta edició i encarregat de donar la sortida. L’asturià va sortir a pista en un preciós Ferrari 512M de 1971, donant credibilitat el rumor d’un possible retorn de la scuderia italiana a Le Mans. Quan el riu sona…
Quan tocaven les dues vam començar a tirar cap a la tribuna. El procediment de sortida de les 24 hores de Le Mans podria definir-se com a etern. Comencen a quarts de dues, més d’una hora abans de que es dongui la sortida: hi ha presentació de pilots, sonen els himnes, els cotxes s’alinien l’un al costat de l’altre al cantó del pitlane…
Sens dubte aquest va ser un dels highlights del cap de setmana. La tensió que es respira quan per les pantalles gegants veus que els cotxes estan a punt d’encarar la recta costa de descriure. En el fons saps que no passarà res, perquè això no és el BTCC sino una cursa que dura 24 hores, però com diu aquell iaio que surt al APM, és per estar ‘una mica cagat’.
Desprès de veure les tres o quatre primeres voltes vam haver de tocar el dos a corre-cuita perquè a dos quarts de quatre teníem hora per anar a fer una cursa de karts. El que heu sentit. Coses de Toyota.
Toyota havia organitzat una cursa de karts de resistència amb equips formats per tres pilots. Això estava molt bé. El que ja no ho estava tan és que a mitja tanda es va fotre a ploure com no havia vist ploure en molt de temps. Tan descomunal va ser la tempesta que, a escasos metres d’allà, el Toyota #8 va acabar picant contra l’Audi #3. Mentre que el TS040 Hybrid va perdre prop d’11 voltes abans de tornar a entrar a pista, l’R18 e-tron quattro es va veure obligat a abandonar. Coses que passen. Nosaltres, per sort, no vam haver de lamentar baixes. Una pulmonia, en tot cas, però poca cosa més.
Després de passar per l’hotel per fer una dutxa ràpida — i secar la roba, que també –, per fi va arribar l’hora de sopar. A les 19:30. Va ser el primer moment en el que vam reconectar amb la cursa després de la sortida. Deixant de banda el toc del Toyota #8 i l’abandonament de l’Audi #3, la classificació seguia dominada pel TS040 Hybrid #7 de Sarrazin/Wurz/Nakajima. Les cares d’optimisme a can Toyota, com us podeu imaginar, eren dignes de veure.
Un cop va acabar el sopar i vam poder pujar a la terrassa per fer el café de rigor (un dels tres-cents que em vaig prendre durant tot el cap de setmana), va arribar un d’aquests moments màgics a les 24 hores de Le Mans: quan el sol comença a baixar per perdre’s a l’horitzó. En aquest sentit la nostra ubicació era privilegiada, doncs estàvem situats just davant de la nòria i del punt pel que es ponia el sol.
Va estar bé. Però encara quedava molt per veure.
Quan ja quasi no quedava llum vam anar cap a Mulsanne per suggerència del conductor de la furgoneta. Quan vaig estar-hi al 2006, la entrada general només et permetia estar a l’exterior de la curva, amb el que es feia impossible veure’ls arribar per la recta. Un només podia veure com es perdien recta avall en direcció a Indianapolis. Aquest cop, però, la cosa va ser diferent.
Aquest vam poder estar a la terrassa del club de golf que hi ha a l’interior. Vam estar només una estona perquè a les 22:00 va començar una mena de festa privada a la qual no estàvem convidats. Una llàstima. No obstant, vaig marxar content perquè com a mínim vam poder fer quatre fotos més o menys decents. No em pregunteu els settings que duia a la càmera perquè no els recordo. De fet encara em sorprén que m’en sortís alguna de bona…
Les fotos parlen per sí soles: els frens roents, els escapaments escupint flames, etc. Era un lloc collonut. Després vam anar a una mena de casa que hi ha al vèrtex de la primera chicane de la recta de Mulsanne, on l’ACO havia instal·lat una terrassa per convidats. Era espectacular veure’ls passar a un metre d’on érem, però el tema fotos era força més complicat. Vaig fer uns videos tan mierder que millor serà que me’ls guardi per mi mateix.
Al arribar de nou al hospitality, i abans d’enfilar la ruta cap al llit, que ja tocava, encara vaig poder estar una estona seguint la cursa per la tele, cosa que és molt d’agraïr. Havia estat un dia llarg, variadet, i demà tocava matinar. Un servidor havia quedat a les 5:00 amb en Carles i l’Albert al pont de Dunlop per veure com sortia el sol. Afició, se’n diu.
Aquesta és la part bona. Ho vaig comentar a la entrada que vaig publicar fa uns dies i ho torno a dir ara: el millor que podeu fer si mai aneu a Le Mans és matinar i veure com surt el sol per Tertre Rouge. És un moment màgic. Vam quedar a les 5:00 al pont de Dunlop, el que implicava llevar-se una hora abans per no fer tard. La passejada de 45 minuts que separava l’hotel del punt de trobada, sense gent i amb el so dels motors enfilant la recta de meta com a acompanyament, va ser una autèntic luxe.
Hi ha un element una mica espiritual en llevar-se a quarts de cinc per veure com surt el sol. S’ha d’estimar aquesta cursa de veritat per fer-ho. S’ha de voler viure. Jo ho he fet dues vegades i ho tornaré a repetir sempre que hi torni, que espero que siguin moltes vegades.
Veure com poc a poc es va il·luminant tot, com el sol poc a poc va guanyant terrent a la nit. És la ‘happy hour’ de les 24 hores.
És la hora en la que només hi ha els fans més hardcore de les 24 hores, i els borratxos que han aguantat passades les 5 de la matinada, que també. Pots moure’t per tot arreu, anant amb compte, això sí, de no trepitjar els que es queden a dormir a peu de pista. S’ha de ser masoca.
En aquells moments, passades les 5:00 de la matinada, el Toyota #7, líder indiscutible de la cursa fins aquell moment, es veia obligat a abandonar a causa d’un problema elèctric. Haig d’admetre que em va saber greu per la gent de Toyota, ja que mai ho tindran tan de cara per guanyar com ho tenien a la edició d’enguany. D’aquesta manera, i si la memòria no em falla, l’Audi #2 de Lotterer/Tréluyer/Fässler passaven a liderar la cursa a molt poca distància de l’altre Audi que encara quedava en pista, el de Gené/Kristensen/Di Grassi.
Entre cotxe i cotxe, un esmorzar típicament francés: cafe-au-lait i croissant.
Una de les coses que més m’agrada d’aquest ritual de matinar i veure com surt el sol per Tertre Rouge és que, des del punt de vista de la fotografia, el sol queda en un lloc inmillorable: il·luminant els cotxes de cara des de que baixen des del pont de Dunlop fins que encaren la recta de Mulsanne.
Pell de gallina només de recordar-ho.
I el sol que seguia recuperant terreny…
Aquestes van ser les darreres fotos que vaig fer abans de guardar la càmera. A partir d’aquell moment quedava clar que ja no podria tirar millors fotos. Amb el pas de les hores la gent poc a poc va anar ocupant els seus llocs i, quan vaig tornar a passar pel mateix lloc a quarts d’una, ja no hi cabia ni una agulla.
La gent de Toyota ens havia citat a les 8:45 a la porta de l’hotel. Jo vaig arribar a un quart de nou, amb el temps just per estirar-me tres minuts, fer una dutxa ràpida i preparar l’equipatge. Després d’esmorzar, i tenint en compte que el dinar estava programat a les 11:30 (!!!), ja quasi no vam tenir temps per res més. Fer un tomb pel ‘village’ i les botigues que quedaven darrere la tribuna principal, i para de comptar. Sort que no tenia ni temps ni espai, que si no…
També vam visitar els stands d’algunes marques, intentant fer quatre fotos a cops de colze entre la gent. Al de Porsche, per exemple, fins i tot hi havia cua per accedir-hi. I pensar que a les 4:30 del matí, quan vaig passar per aquell mateix punt, a dures penes hi havia quatre borratxos…
Quasi m’oblidava del Nissan ZEOD, pobret. Molts tecnologia verda, molta revolució elèctrica, i només va poder donar quatre voltes a pista abans d’abandonar. De fet no tinc ni una sola foto seva…
Al final l’equip guanyador va ser el de l’Audi R18 e-tron quattro #2 d’André Lotterer, Marcel Fässler i Benoit Tréluyer. Tercera victòria per ells i doblet per Audi, ja que en segona posició va arribar el R18 #1 de Tom Kristensen, Luca Di Grassi i Marc Gené. Tros de cursa el d’aquests: si no hagués estat pel trencament del turbo quan quedaven un grapat d’hores i anaven líders, la haguessin liat molt. Tancant el podi, i per trista glòria de Toyota, entrava el TS040 Hybrid #8 d’Anthony Davidson, Nicolas Lapierre i Sebastian Buemi, el mateix que a la tercera hora havia caigut fins a la posició 45 per culpa d’un accident degut a la pluja. Per estar-ne contents.
En fi, i ja per resumir, només dir que ha estat un cap de setmana molt intens, on he dormit unes set horetes en dos dies, i on he volgut aprofitar tot el que he pogut. Quaranta-vuit hores després encara n’estic pagant les conseqüències: les passejades amunt i avall, el no dormir, el carregar la bossa de la càmera — uns 12 kilos — durant tot el sant dia, plogui o faci un sol espatarrant, les dues hores i mitja per sortir del circuit, amb un mal de cap de mil dimonis, etc. Però com diuen en castellà, ‘sarna con gusto no pica’…
Com sempre, gràcies per haver aguantat fins aquí. Trobareu la resta de fotos (183) en aquesta galeria que he publicat a Flickr.
Colla Verglas 