Com ja vaig comentar en el seu dia, durant el pont del primer de maig hem estat per terres alemanyes gaudint una mica del Nürburgring. Per desgràcia, a l’Infern Verd les coses no sempre surten com un voldria. Tranquils, que el Golf i el Swift estan bé. El problema, aquest cop, va ser 1) el temps i 2) un problema tècnic irresoluple. Anem per parts.
Divendres vam llevar-nos amb un temps que no convidava gaire a l’optimisme. Pluja, fred, vent, boira — el perfect combo. Com que encara ens quedaven un parell de dies per endavant, i el pitjor, segons les previsions, era el matí del primer dia, haig d’admetre que la cosa no em preocupava gaire. Abans de res, això sí, vam decidir acostar-nos al circuit per comprar les voltes ara que hi hauria gent.
El que no m’hagués imaginat és que en un dia de merda com aquell, amb el circuit inundat i una boira tan densa que no deixava veure més de 100 metres per endavant, el primer cotxe que es creuaria en el nostre camí seria aquest preciós Porsche 918 Spyder. D’això se’n diu començar bé el cap de setmana…
Imagineu-vos el shock. La matrícula d’Stuttgart feia sospitar que es tractava d’una unitat de fàbrica, una sospita que es va confirmar quan mon germà va reparar en el número de xassís: zero, zero, zero. Estava clar que pel que fa al car spotting, el cap de setmana només podia anar a pitjor…
Per desgràcia aquella va ser la única alegria que vam tenir al arribar al circuit: per culpa de la boira de la que us parlava abans el circuit estava tancat a cal i canto i no obriria fins a quarts d’onze, una manera inmillorable de començar un cap de setmana amb dos dies complets de touristfahren per endavant. No obstant, encara quedava marge. I temps. I les previsions deien que la cosa havia d’anar a millor.
El Nürodisney, nom amb que es coneix el bunyol que s’ha aixecat al voltant del circuit de GP, serà tot ho odiós que volgueu, però en dies de merda com el que ens va tocar viure segueix sent el lloc ideal per resguardar-se de la pluja. Abans de marxar cap allà, però, vaig voler donar un cop d’ull als aparcaments, que mai se sap. Després del 918 Spyder, i tenint en compte la pluja, poc intensa però punyeterament constant, les expectatives estaven sota mínims.
Tot i així alguna coseta interessant sí que es va deixar veure, com aquest Escort RS Cosworth que tot i tenir un interior de sèrie, vestia un exterior que no tenia res a envejar al Grup A d’en Delecour.
Jo, mentrestant, seguia al meu rotllo, que són els Porsche.
I els BMW. Haig d’admetre que resultava curiós passejar-se entre tots aquells cotxes, paraigües en mà, sense ningú al voltant, sabent que en qüestió d’hores estarien rebentant-ho tot al Nordschleife. La calma abans de la tempesta.
Vist el panorama, i després de que el meu germà petit fes la seva primera volta ever al Nürburgring (alguna cosa bona havia de tenir el Nürburgring en dies de pluja, que ningú entra a pista), vam decidir tornar cap a Adenau, que és on teníem l’hotel, per anar a comprar quatre coses i fer temps amb l’esperança que s’eixugués una mica la pista.
Mentre el gruix del grup anava al supermercat de torn, jo vaig preferir esperar-me a Breidscheid, la part més baixa de tot el circuit, situada a la entrada d’Adenau, per veure una mica d’acció. I tot i que els cotxes per norma passaven a dos per hora, que ho entenc, un parell sí que ens van deleitar amb uns cantos de manual.
S’ha de ser valent per anar en un Porsche, pel Nürburgring, i en aquestes condicions.
En vista de que la pista encara no estava del tot seca vam decidir fer el currywurst de rigor al xiringuito que hi ha a Breidscheid per, acte seguit i des d’allà, dirigir-nos cap a Brünchenn.
A l’aparcament vam topar-nos amb aquest preciós 356 que, minuts després, també veuríem rodant pel Nordschleife. Respect.
Aquest 911 Turbo tampoc estava malament. De la resta d’exòtics, i exceptuant un Aventador que ens vam creuar al sortir de l’aparcament del circuit, del que per cert no tinc foto, ni rastre.
De Brünchenn vam enfilar camí amunt en direcció a Wipperman. Poc a poc la pista s’anava eixugant i el parc automobilístic s’anava multiplicant per moments, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat. Bona senyal.
Els desnivells constants que hi ha en tota la zona fan que això de fer fotos sigui un autèntic plaer.
En vista de que la pista ja estava seca i de que tampoc és que hi hagués molt trànsit vam decidir aprofitar el moment i fer les primeres voltes a bon ritme, que és el que al cap i a la fi havíem vingut a fer. Bé. Això, i una volta en el Ring-Taxi, tot i que d’això millor en parlem després.
Al arribar de nou a la entrada del circuit quedava clar que la cosa ja rutllava com havia de rutllar, amb cotxes amb cap i peus apilant-se a les barreres d’accés per fer la volta de rigor.
El postureo tan típic d’indrets com Londres o Monte-Carlo no té cabuda en aquest circuit, i la prova són cotxes com aquest GT2 RS. O el GT3 RS 4.0 anterior.
Clar que no tot és rodar amb el ganivet entre les dents. Aquest Porsche 911 SC norueg va donar un bon grapat de voltes a un ritme molt més relaxat que els dos 911 dels que tot just acabo de parlar…
Però sí. Córrer, i quant més millor, és l’objectiu de la majoria de gent que s’acosta al Nürburgring.
Aquest Lancia Delta Integrale 16V, preparat amb barres, bàquets, arnesos i tota la pesca, és el típic cotxe que un espera trobar-se al Turini, no al Nürburgring.
Què m’en dieu d’aquest Alpina B3 GT3? És hortera a més no poder, però tractant-se d’un Alpina pensat per rivalitzar amb el M3 GTS E92, la foto era obligada.
Va ser llavors, ja amb la pista completament seca, que l’Ignasi i un servidor de vostés vam decidir que ja havíem esperat massa. El nostre moment de glòria havia arribat. Ell anava amb un Volkswagen Golf R comprat ara ja fa uns mesos i del que tinc pendent fer una entrada com cal. Quan arribi el moment ja entraré en detalls de com va. Perquè va, i de quina manera. Només dir, d’entrada i com a tast, que tracciona el que no està escrit, que el canvi DSG és una delicia, però que els frens de sèrie no duren ni quatre voltes a bon ritme. Coses de pesar tona i mitja, imagino.
Per la meva banda, vaig fer mitja dotzena llarga de voltes en el Suzuki Swift Sport del meu germà petit, en Lluís. Ell va fer només dues, que això del Nürburgring li fa respecte i ara per ara ho gaudeix més des del seient de l’acompanyant. En aquest cas els frens van aguantar força més, tot i que a la que apretava una mica començaven a aparèixer vibracions i el pedal baixava una mica. El grip és acollonant fins i tot amb els Continental de sèrie, que no són gran cosa si els compares amb els Toyo dels Swift de Rent4Ring. Llàstima que els 136 CV no donin per gaire en un circuit tan ràpid com aquest…
En fi. Abans de prosseguir amb la crònica dels fets, un petit parèntesi: si aneu al Nürburgring amb gent a la que això dels cotxes els hi rellisca una mica, com va ser el meu cas, us recomano anar a passar la tarda/vespre a Cochem, un preciós poble a la vora del riu Mosel amb carrerons estrets, un castell impressionant i molts, molts restaurants especialitzats en schnitzels. Nosaltres és el que vam fer després de rodar i la veritat és que per canviar una mica d’aires va de meravella.
Dissabte ens vam llevar amb un cel blau i un fred de collons. Es veu que allà dalt no es pot tenir tot. Era el dia gran, el que portava mesos i mesos esperant: era el dia del Ring-Taxi. Teníem hora a les 9:00, ben d’hora no fos cas que entre mal temps i accidents la cosa s’anés retardant i ens quedèssim amb les ganes.
Després de fitxar i omplir la paperassa de rigor, eximint-los de qualsevol responsabilitat en cas de que el cotxe sortís volant a Flugplatz, per fi va arribar el moment. Al cotxe, la meva dona, la parella de ma cosina i un servidor, assegut al seient del davant càmera GoPro en mà. Quan tingui el video una mica editat ja faré una entrada. Només dir que vam fer un temps de 9 minuts clavats Bridge-to-Gantry, aixecant el peu a moltes zones i sense despentinar-se. El meu germà amb el Golf R, ganivet entre les dents i treient el fetge per la boca, va fer un 8:44.
Després de fer la volta de rigor amb el Ring-Taxi, amb el circuit tancat per nosaltres sols, cosa que està molt bé, les barreres per fi es van obrir per tothom, moment en el qual vam decidir anar a fer benzina i veure una mica d’acció des de Brünchenn. Encara quedava molt dia per endavant. No obstant, al arribar a l’aparcament ja vam veure que al circuit no hi rodaba ningú. Un accident, vam imaginar. Serà qüestió d’esperar…
En vista de que ja portàvem més de mitja hora esperant com estaquirots i els cotxes seguien sense fer acte de presència, al que s’hi ha de sumar un fred més que considerable, vam decidir aprofitar la parada per anar cap al Karussell. Pujar fins a la mítica curva mig asfaltada, mig cimentada implica una caminada d’uns 40 minuts. Recomanació: porteu botes de muntanya, sobretot si la setmana anterior ha estat plovent dia sí, dia també.
Per moments aquells caminots semblaven la mítica Camel Trophy dels anys 80…
A pista la única acció que es veia la posaven els dos Ring-Taxi. De la resta de cotxes, ni rastre. Un servidor s’imaginava el pitjor. L’any abans el traçat va estar tancat durant més de tres hores perquè un motorista s’havia matat. Mal assumpte.
Juntament amb els dos M5 també hi havia un Porsche 991 Turbo S rodant a molt bon ritme. Pel que es veu, es tracta d’un servei similar al de BMW tot i que significativament més car: 400 euros per una volta en la que només hi pot anar un. Al Ring-Taxi com a mínim hi van tres…
Aquest va ser el nostre únic entreteniment durant tota la estona que vam estar passejant entre Hohe Acht, la part més alta de tot el Nürburgring, i el Karussell. Els Ring-Taxis i el 991 Turbo S donant voltes i més voltes. I a tot això el temps seguia passant i de la resta de cotxes ni rastre.
Vist el panorama vam decidir fer via cap a la benzinera de Döttinger Döhe per menjar alguna cosa i passar una mica la estona. L’avorriment començava a fer-se visible entre les nostres files. Quatre hores parats i sumant…
Al arribar a l’aparcament vam descobrir que la parada no havia estat causada per un accident, com jo em temia, sino per un problema “tècnic” aparentment de difícil solució. Pel que vam poder entendre, tot es debia a que una excavadora havia tallat el cable que no tocava, carregant-se d’aquesta manera les comunicacions del circuit amb el telèfon d’emergència. I clar, sense telèfon d’emergència no es podia contactar amb els serveis mèdics, amb les ambulàncies, amb l’helicòpter, etc. Això en ple segle XXI i amb els telèfons mòbils a la ordre del dia. Bien.
Cinc hores parats per no poder arreglar una avaria tècnica, un miserable cable tallat. Si fins i tot a la línia de Rodalies 3, la de Vic, solucionen els problemes amb més celeritat!! Vergonyós.
En vista de que el circuit no podia garantir a quina hora tornarien a reobrir, si és que reobrien, que també podia passar, només ens quedava passejar entre els aparcaments i fer fotos a la rotonda d’accés a la entrada del Nürburgring. Sort de cotxes com aquest 911 2.7 Carrera RS, que li alegren a un el dia…
O aquesta parella de GT3 RS 4.0.
O aquest SLS AMG.
O aquest MP4-12C.
O aquest GT3 RS.
En un moment donat el circuit va obrir, per fi, i la gent va sortir disparada cap als cotxes. Per desgràcia, després de cinc hores d’espera tothom va voler entrar a l’hora i abans de que ni tan sols sortíssim de l’aparcament el circuit tornava a estar tancat degut a un altre accident. Dia de merda en tota regla. I jo a seguir fent fotos…
Sort que la varietat dels cotxes que donen voltes per la entrada tot esperant el moment de poder saltar a pista fa que les esperes siguin menys tesioses, que si no a aquelles alçades jo ja m’hagués tallat les venes…
L’altre opció és gaudir del paissatge, que al mes de maig és senzillament espectacular. Finalment, després d’hores i hores d’espera interminable, per fi vam poder entrar per fer un parell de voltes de rigor, no sense haver d’esperar mitja horeta més al cotxe només per accedir al circuit.
I si creieu que mitja horeta per entrar al circuit és molt, de la cua per sortir millor ja ni us parlo.Aquest és el meu desé viatge al Nürburgring i us ben asseguro que mai havia viscut un dia tan mierder com aquell. Sort del Ring-Taxi a primera hora i de les dues úniques voltes que vam poder fer abans de que un accident obligués a tancar el circuit definitivament mitja hora abans del que estava previst.
Una. Puta. Merda.
Com que hi ha tradicions que és millor no perdre, van decidir acabar aquell dia nefast amb un bon tros de carn i una bona eine bier bitte al restaurant Pistenklause.
Tot i que la idea original era fer via cap a casa diumenge de bon matí, les dues voltes que em quedaven a mi i les tres que li quedaven al meu germà — coses de comprar un ticket de 9 volts cadascun — ens van “obligar” a fer un petit canvi de plans. Em negava a marxar del Nürburgring després d’un dia com el que havíem viscut la jornada anterior…
Per desgràcia, un großen accident a Hohe Acht de bon matí, quan ni tan sols eren les nou del matí, va obligar a tancar de nou el circuit. En serio?! No m’ho podia creure. Per sort aquest cop la espera va durar poc més d’un quart d’hora…
Temps en el qual aquest brutal Mercedes-Benz SLS AMG Black Series va fer acte de presència. En directe impressiona molt més que en foto, us ho asseguro.
Ja amb el circuit obert, per fi vam poder fer les voltes que ens quedaven per fer: dos l’Ignasi amb el Golf, una en Lluís amb el Swift Sport i dos un servidor, una en cada cotxe. Acabava d’aquesta manera un cap de setmana amb massa cotxes, amb pluja, boira i fred, amb massa accidents, amb problemes tècnics de vergonyeta aliena, però on com a mínim vam poder treure’ns una mica el mono de Nürburgring que portàvem arrossegant des del mes de juny passat. Ara a esperar ja la propera escapada…
Per si algú vol veure alguna foto adicional, les he publicat totes a Flickr.
Colla Verglas 