L’Audi RS 2 fa 20 anys. Cinc raons per les que es va convertir en un mite.

De tant en tant m’agrada perdre’m entre els milers d’anuncis de compra-venda de cotxes que hi ha per internet. És un exercici mental tan estimulant com perillós, sobretot quan t’adones que aquell cotxe que idolatraves durant la adolescència ja no és tan prohibitiu com recordaves. Fa un parell de dies em va picar el virus quattro i em va donar per buscar anuncis d’Audis S4 Avant, els de la generació B6/B7 equipats amb el 4.2 V8 de 340 CV. Del S4 B6/B7 vaig passar als RS 4 B5, i d’aquests al RS 2, un model que tot just aquest any fa la vintena.

De sobte vaig recordar per què m’agrada tant aquest familiar hiper-vitaminat, mil-i-una raons que intentaré sintetitzar (a la meva manera) en cinc punts. Comencem?

1.- Va ser el fruit del matrimoni Audi-Porsche.

L’any 1989 Porsche va anunciar la seva intenció de fabricar cotxes per altres marques. Era una manera de rendibilitzar les cadenes de muntatge que no es feien servir en una època en la que la demanda pels esportius d’Stuttgart no passava per un bon moment (el Cayenne encara no s’havia intentat). La primera marca en interessar-se va ser Mercedes-Benz, arribant a un acord poc després per fabricar els 500E (coneguts posteriorment com a E500) a partir de 1990.

En aquella època començaven a proliferar les berlines d’altes prestacions, sent el propi Mercedes-Benz, així com el BMW M5 E34, els dos exemples més memorables. L’èxit i la bona acollida d’aquests, units a que l’any 1992 Audi va abandonar el DTM, va fer plantejar-se seriosament als d’Ingolstadt la necessitat de crear un model prestacional com Déu mana. Aleshores la gama d’Audi estava coronada pels S2 Coupe i la berlina S4, dos models insuficients si es comparaven amb el millor de Münich i Stuttgart. Calia fer alguna cosa.

La producció del Mercedes-Benz E500 a les instal·lacions de Porsche, a Zuffenhausen, es va allargar fins l’any 1994, moment en que Audi va agafar el relleu per fabricar el seu model prestacional. A diferència de la associació entre Mercedes-Benz i Porsche, el matrimoni amb els d’Ingolstadt no només incloïa la fabricació del nou RS 2, sino també el disseny i bona part del desenvolupament.

La relació entre Audi i Porsche encara anava una mica més enllà. Imagino que els de Zuffenuasen van veure una bona oportunitat comercial en la jugada, i és que a diferència del que havien fet amb Mercedes-Benz, limitant-se a cedir les instal·lacions i poca cosa més, Porsche va arribar a un acord amb Audi per crear una joint venture i repartir-se els beneficis generats per l’RS 2 a parts iguales.

2.- Per què no un familiar?

Tot i que sembli mentida, l’Audi RS 2 no va ser el primer familiar d’altes prestacions del mercat. Dos anys abans BMW havia presentat el M5 Touring E34, un cotxe del que només es van fabricar 891 unitats tot i muntar un sis cilindres de 340 CV.

Que Audi decidís basar el nou RS 2 en l’Audi 80 familiar, enlloc de fer-ho en el S2 Coupe, respon a la única condició que Porsche va imposar per cedir les seves instal·lacions a la competència: que el cotxe resultant no fos un rival per cap dels seus productes. Això explica, també, perquè Mercedes-Benz va fabricar la berlina E500 enlloc d’optar per un altre model de perfil més dinàmic.

Que l’Audi RS 2 va convertir-se en una icona pel públic en general i pels d’Ingolstadt en particular queda demostrat pel fet que des de llavors totes les variants d’Audi que han fet servir les sigles RS ho han fet vestint una carrosseria familiar — en molts casos com a única opció. Actualment tant l’RS 4 com l’RS 6 s’ofereixen només en aquest format.

3.- La col·laboració amb Porsche anava molt més enllà de la estètica.

Un dels detalls que més criden l’atenció de l’Audi RS 2 són les llandes Cup de 17″ del Porsche 968 CS. La col·laboració entre els d’Ingolstadt i els de Zuffenhausen, no obstant, anava molt més enllà de la simple estètica, abarcant aspectes tan diversos com el motor, el canvi, la suspensió o els frens. No era un simple rentat de cara, sino un producte que havia de combinar la practicitat d’un Audi 80 Avant amb les prestacions d’un Porsche 911 Carrera.

Partint del motor de l’Audi S2 Coupe, un cinc cilindres turbo de 2.2 litres i quatre vàlvules per cilindre, els enginyers de Porsche no van escatimar recursos a l’hora d’estudiar, substituir i modificar tot el que fos possible — arbre de leves, un intercooler més voluminós, un turbo KKK de més capacitat i que bufava a més pressió. El resultat es va traduir en una potència de 315 CV a 6.500 rpm i un parell màxim de 409 Nm des de les 3.000 rpm — 85 CV més que en el S2 Coupe.

Aquest motor anava associat a un canvi manual de sis relacions idèntic al que equipava el Porsche 968 CS (aleshores els canvis automàtics no eren una opció), enviant la potència a les quatre rodes a través d’un sistema de tracció integral quattro marca de la casa. Del Porsche 968 CS també eren les llandes Cup de 17″, els pneumàtics i l’equip de frens, amb discos ventilats i pinces de quatre pistons pintades de color vermell. No valia només amb ser ràpid, sino que a més a més havia de frenar i girar com Déu mana.

A part de les llandes, la influència de Porsche també es deixava notar en petits detalls exteriors com els retrovisors, idèntics als del 911, o en la coberta de plàstic de color vermell del darrere, la qual unia els pilots posteriors al més pur estil 911 (obligant de passada a reposicionar la matrícula al paracops).

4.- De 0 a 50 km/h era més ràpid que un McLaren F1.

Avui en dia parlar de potències de 315 CV no impressiona a ningú. L’Audi RS 3 Sportback, sense anar més lluny, rendeix 340 CV tot i pertànyer a un segment suposadament inferior. Això per no parlar dels 450 CV del RS 4 o dels 580 CV del RS 6. No obstant, no hem d’oblidar que estem parlant de 1994, una època en la que parlar de 262 km/h de velocitat màxima o d’una acceleració de 0 a 100 km/h en 5,4 segons no estava a l’abast de tothom. Per comparar, el Porsche 911 Carrera només trigava 3 dècimes menys que l’Audi RS 2 en accelerar de 0 a 100 km/h.

No obstant, si hi ha un registre que va ajudar a mitificar el familiar que avui ens ocupa, aquest és el de l’acceleració de 0 a 50 km/h. L’Audi RS 2 només necessitava 1,5 segons per arribar a aquesta xifra, un temps que, tal i com va demostrar la revista britànica Autocar, superava el registre establert pel McLaren F1. Si això no és la millor carta de presentació possible que vingui algú i m’ho expliqui.

Les recuperacions també feien por: 2,8 segons per passar de de 64,3 a 96,5 km/h en tercera, 3,6 segons per passar de 96,5 a 128,7 km/h en quarta, 5,1 segons per passar de 128,7 a 160,9 km/h en cinquena, i 7,7 segons per passar de 160,9 a 193,1 km/h en cinquena (l’article original ho especifica en milles, no és que m’hagi tornat boig). Segons Autocar, l’Audi RS 2 tampoc tenia problemes per mantenir-se a roda d’un Ferrari 456 GT durant el primer kilòmetre. Respect.

5.- Va ser un èxit.

Quan Audi va començar a comercialitzar l’RS 2 l’any 1994, el seu preu de sortida a Alemanya era de 98.900 DM, una xifra equivalent a uns 50.500 euros d’aleshores (aquesta xifra actualitzada correspon a uns 85.000 euros actuals, un valor quasi idèntic al del RS 4 B8).

Tot i no ser un preu gaire asequible, la bona acollida de l’RS 2 va animar als d’Ingolstadt a augmentar la producció, passant així de les 2.200 unitats inicialment previstes a les 2.891 que finalment acabarien sortint de la fàbrica d’Stuttgart quan la producció va arribar a la fi el juliol de 1995. En comparació, el BMW M5 Touring E34 no va arribar al miler d’unitats fabricades, tot i que en la seva defensa també cal dir que havia de lluitar amb l’M5 berlina.

Tot i que el següent Audi en lluir les sigles RS encara trigaria quatre anys en arribar — l’Audi RS 4 B5 de 1999 –, l’Audi RS 2 de 1994 va servir per cimentar les bases d’una nissaga que amb els anys acabaria posant les coses molt difícils als intocables M de BMW i als AMG de Mercedes-Benz. L’RS 2 també va servir per trencar barreres i superar tabús: combinar prestacions de super-esportiu amb la practicitat d’una carrosseria familiar ja no era una excentricitat.

Coincidint amb el vinté aniversari de la presentació de l’RS 2 al saló de Ginebra de 1994, Audi presentarà a la cita suïssa una versió-tribut denominada RS 4 Avant Nogaro.

Via Ran when parked, Autoblog, Autocar

PD.- Fa uns anys vaig tenir la oportunitat de donar una volta al Nürburgring en un d’aquests, tot i que des del seient de l’acompanyant. Un cop passats els cons que fan d’embut a l’entrada del circuit, quan el meu amic va accelerar a fons, la sensació va ser com si el cotxe s’enlairés. No ho dic com a metàfora, sino de veritat: des del seient tenia la sensació que el frontal s’aixecava de terra. Així de bèstia era la patada. A més a més, el so del cinc cilindres turbo — el qual recorda i molt al del Sport quattro de rallyes — era pura glòria.

El Nürburgring no és un circuit on abundin els revolts lents. Tot i així, en algunes zones el descomunal lag del turbo KKK es deixava notar i de quina manera. Era com si el cotxe agafés aire, literalment, com si s’omplís el pit a càmera lenta i després el deixés anar tot de cop.

La manera de pilotar-lo també tenia la seva gràcia: s’havia de frenar molt (després de tot estem parlant de quasi 1.700 kilos), però com que el turbo sempre es prenia el seu temps per entrar, podies accelerar molt aviat i esperar una estoneta a que comencessin els focs artificials. Quan el turbo entrava, això sí, ja podies agafar fort el volant. Tot i que hi havia una mica de subviratge, el grip i la tracció eren d’un altre planeta.

En Thomas posteriorment es compraria un Audi RS 4 B5. La seva idea era canviar-lo per l’RS 2, però a l’hora de la veritat li va ser impossible desprendre-se’n d’ell. No li culpo, a mi m’hagués passat el mateix.