Actualment és impensable imaginar-se un mundial de Formula 1 sense Grans Premis com els d’Abu Dhabi o Bahrein, dues curses que han comprat el seu lloc a la Formula 1 a cop de talonari i petrodòlars. A principis dels anys 80, però, les coses eren lleugerament diferents. Era una època en la que tot just feia 10 anys que els Emirats Àrabs Units s’havien independitzat del Regne Unit, i en la que parlar de rascacels a Dubai era parlar de ciència ficció. No obstant, la incipient passió dels sheikhs pel motor en general i per la Formula 1 en particular ja començava a deixar-se notar, com va quedar sobradament demostrat amb el Gran Premi de Dubai de 1981.
Amb motiu del desé aniversari de la independència dels Emirats Àrabs, el primer ministre Rashid bin Saeed Al Maktoum va decidir organitzar una festa del motor a la que va batejar com a Gran Premi de Dubai. La premsa de la època el describia com “l’esdeveniment del motor més important que mai ha tingut lloc al golf d’Aràbia” i no els hi faltava raó. Després de tot estem parlant d’una regió en la que quan parlaves de curses el primer que et venia al cap eren curses de camells. Tot i així, s’ha de reconèixer que ambició no els hi mancava.
Es tractava d’un esdeveniment que barrejava “nostàlgia racing” amb “una mica de competició”, i en la que el públic va poder gaudir de diferents exhibicions amb monoplaces de Formula 1 i cotxes mítics de les 24 hores de Le Mans. El plat fort del cap de setmana va ser una mena de cursa-espectacle amb pilots de Formula 1 una mica a l’estil de la cursa inaugural del Nürburgring amb els 190E 2.3-16, però amb més calor.
El traçat es va instal·lar a tocar del mar i encerclava l’hotel Hyatt Regency Hotel, un dels pocs edificis alts que aleshores hi havia a Dubai. Tot i no ser un Gran Premi en el sentit estricte de la paraula (és a dir, tot i que no era una cursa de Formula 1 pròpiament dita), els organitzadors — el sheikh de nom interminable que he mencionat abans i un emprenedor britànic anomenat Martin Hone — van aconseguir reunir un bon grapat de figures entre les que hi havia quatre campions de Formula 1 (Juan Manuel Fangio, John Surtees, Denny Hulme i Jack Brabham), el campió sense corona Stirling Moss, estrelles emergents (d’aleshores) com Nigel Mansell o Keke Rosberg, i guanyadors de les 24 hores de Le Mans com Richard Attwood, Dan Gurney, Carroll Shelby o Derek Bell.
L’Aston Martin Owners Club va organitzar una cursa de 10 voltes de durada on els pilots havien de barallar-se al volant de Citroëns CX d’estricta sèrie. La podeu veure al video que trobareu més avall, comença a partir del minut 3:28. Apart de la cursa també hi va haver exhibicions amb cotxes tan espectaculars com l’Aston Martin DBR1 guanyador a Le mans 1959, monoplaces com el Maserati 250F, un Ferrari 250 LM, Lolas T70 MK3B, un especuacular Ferrari 512S i el que sembla un 330 P3. Gens malament per un país amb gent a la que quan li parlaves de curses el primer que pensava eren curses de camells…
L’objectiu dels organitzadors era generar interés per un potencial Gran Premi de Formula 1 a tres anys vista. Per desgràcia la aventura àrab no va passar d’aquesta costellada motoritzada, i no seria fins al cap de 28 anys que el circ de la Formula 1 no tornaria als Emirats Àrabs Units amb motiu del Gran Premi d’Abu Dhabi.
Colla Verglas 