Dissabte passat la meva senyora i jo vam prendre part a la Chronodriver Winter Revival, una pujada en costa de regularitat per vehicles històrics organitzada al Farell. Tal i com vaig mencionar en alguna ocasió durant la setmana passada, aquest ha estat el meu baptisme de rallyes, si és que podem anomenar així a la primera prova en la que surto on la carretera està tancada al trànsit. Per fer-ho tot una mica més interessant, el temps no ens va acabar d’acompanyar en tot el dia, amb pluges més o menys abundants i una boira que, en alguns moments, a dures penes donava per veure una quinzena de metres per endavant.
Deixeu-me dir d’entrada que les fotos de la trobada s’han quedat a la memory card, així que de moment haureu d’anar fent amb la genial galeria de Clàssics Pescallunes. Quan les tingui les pujo a Flickr.
La prova consistia en tres passades a la pujada al Farell: una primera d’entrenaments, i dues de cronometrades en les que s’havia de clavar el temps. Abans, però, la organització ens va “relagar” una pujada adicional en convoy a mode de “reconeixement”. Fins aquí res d’extraordinari. Uns dies abans la meva dona i jo vam anar a prendre quatre notes i veure una mica de què va tot plegat. La meva capacitat de retentiva dona per tres o quatre revolts, així que les notes em van ser de gran utilitat.
Els dies previs a la pujada la previsió del temps amenaçava pluja, i per un cop la van encertar. Tot i que la sortida de la primera passada es va fer sobre sec, les primeres gotes van començar a deixar-se notar a mesura que s’arribava a la part alta de la pujada. Un cop s’arribava a dalt s’agafava la “variant” i es tornava al punt de sortida, en una mena de bucle sense fi (suposo que ja sabeu de que parlo però, per la resta, la pujada va d’A a B, mentre que la ruta de tornada va de B a C). Tal va ser així, que quan els últims encara no havien prés la sortida, els primers ja estaven esperant per fer la segona.
Mentre esperavem per la segona passada la pluja poc a poc es va anar intensificant. El que per alguns suposo que era motiu de satisfacció, per mi es va convertir en un petit gran maldecap, ja que 1) anava amb els Dunlop de sec, unes gomes amb no gaire dibuix, 2) era el primer cop que agafava el cotxe en aquestes condicions i 3) no tenia cap intenció de trinxar-lo, més encara si tenim en compte que en mes i mig ve el rally més important de l’any — el Costa Brava.
A més a més, les meves habilitats volantístiques no són ni de bon tros com les del sonat del meu germà. Era qüestió de prendre’ns les coses amb calma i no fer gaire l’imbècil. El video onboard resultant el trobareu una mica més avall. Ja us aviso que si voleu acció de la bona millor serà que obriu el YouTube i busqueu Latvala + Escort, perquè aquí, tret de les paelles, poca acció trobareu (en aquest video també hi ha acció de la bona).
Al final, però, m’ho vaig passar molt millor del que em pensava. La sensació d’estar en un tram tancat al trànsit, tota una novetat pel qui escriu aquestes línies, és d’allò més extranya. Un cop dins del tram, amb la senyora cantant les curves i jo fent mans i mànigues per no aixafar el cotxe, la veritat és que no hi penses. No és fins que arribes al final que dius “cony, sí que està bé això de poder tallar sabent que no t’apareixerà un dominguero en sentit contrari”.
En aquesta segona passada vam trobar força boira a la part final de la pujada, un fet que va acabar retrassant la sortida de la tercera, arribant fins i tot a rumorejar-se una eventual cancel·lació. Per sort, al final la boira va escampar una mica i vam poder sortir a fer la darrera pujada. Haig d’admetre que arribats a aquell punt m’hagués donat molt pel sac que haguèssin cancel·lat la tercera passada, no ja per allò de que “està pagada”, sino perquè (dintre de les meves limitacions) m’ho estava passant com un nen petit.
Al final el resultat era el de menys (vam quedar en la posició 34, d’una cinquantena d’inscrits). En la meva defensa diré que en cap moment ens vam prendre seriosament aquesta prova (seriosament = anar a clavar els temps). Simplement va ser la excusa ideal per provar a veure què se sent al circular per carretera tancada amb un copi cantant-te les curves. Al final, i tot i mal temps i un seriós problema de goteres i humitats dins l’Escrot, haig d’admetre que ens ho vam passar d’allò més bé.
La sorpresa va venir després del dinar de germanor, durant la entrega dels trofeus, quan l’Oriol Vilanova ens va donar el premi Escuderia Montjuich a ves a saber tu què. No tinc ni idea de en què es van basar per concedir-nos aquest honor, però va fer il·lusió. Com també va fer il·lusió veure que en Carles Bertran i Nou Onze, l’equip amb el que ens havíem inscrits, havien guanyat la categoria per equips. Des d’aquí els hi vull donar les gràcies i la enhorabona.
Colla Verglas 