La temporada 2013 probablement no passarà a la història per ser la més emocionant. De fet, i si ens posem a fer memòria, en els darrers anys recordo molt poques curses a les que ens poguem referir com a històriques. Ja sabeu. Curses èpiques, amb finals d’infart o remuntades increïbles. Curses com el Gran Premi de Monaco de 1984, per exemple. Imagino que a aquestes alçades de la pel·lícula no caldrà que us digui que aquesta va ser la cursa en la que un jove Ayrton Senna va estar a res d’emportar-se la victòria en el que aleshores era tot just el seu quart Gran Premi.
Sota un diluvi universal i amb el McLaren MP4/2 d’Alain Prost al capdavant, el director de cursa (un tal Jacky Ickx) va decidir treure bandera vermella davant la quantitat d’aigua que s’acumulava a pista. En aquell moment el jove brasiler rodava en segona posició a un ritme de fins a tres segons per volta més ràpid que Prost, pel que l’avançament era qüestió de temps.
Al final, i davant les insistents i visibles mostres d’emprenyamenta del francés cada cop que passava per recta, Ickx va treure la bandera vermella otorgant així la victòria a Prost i el segon lloc a Senna, pilotant un més que modest Toleman. Va ser una decisió polèmica ja que aleshores el belga era pilot oficial Porsche, el mateix fabricant que s’encarregava de desenvolupar els motors del McLaren. De fet va ser una decisió tan polèmica que la FIA va decidir suspendre’l de la seva tasca com a cap de cursa per no haver consultat amb els comissaris la decisió que acabaria donant la victòria a Prost.
Hi ha dos aspectes d’aquesta cursa, però, que sempre han passat una mica desapercebuts. El primer és que aquella bandera vermella acabaria tenint conseqüències nefastes pel guanyador de la cursa. Aleshores el guanyador de la cursa s’enduia 9 puntets a casa, de manera que al no completar-se el 75% de la cursa al que obligava la FIA Prost va acabar amb la meitat de punts, 4,5. El problema és que el francés acabaria perdent el títol a mans de Lauda per una diferència de només mig punt. En aquest sentit resulta irònic que si hagués acabat la cursa en segona posició per darrera de Senna, el francés hagués acabat guanyant el mundial.
Clar que això d’acabar segon és molt dir. I és que en aquella cursa de 1984 hi va haver un altre pilot que va destacar tant o més que el propi Senna, per més que els llibres d’història estiguin sempre centrats en la figura (quasi divina) del pilot brasiler. M’estic referint a Stefan Bellof, el mateix Bellof que encara a dia d’avui ostenta el rècord de volta al Nürburgring en un Porsche 956, i el mateix Bellof que es va matar un anys després a Spa-Francorchamps.
Stefan Bellof corria per Tyrrell amb l’únic motor atmosfèric de la graella, un fet que els penalitzava lleugerament (per dir-ho d’alguna manera) davant dels més de 1.000 CV que rendien els motors turbo amb BMW al capdavant. A les cronos Bellof es va classificar en la vintena posició, entrant pels pèls a la cursa ja que només ho feien els vint primers. Sortia últim.
A mesura que avançava la cursa (així com la intensitat de la pluja), el pilot alemany va anar guanyant posicions fins a situar-se tercer, amb un ritme que superava al dels dos piltos que tenia per davant — Senna i Prost. Per desgràcia mai sabrem si d’haver-se continuat amb la cursa, Bellof hauria aconseguit imposar el seu modest Tyrrell atmosfèric a la resta de monoplaces equipats amb motor turbo. El que sí se sap és que Senna no hagués guanyat, ja que com posteriorment van afirmar els mecànics de l’equip britànic, la suspensió del monoplaça del brasiler s’hagués trencat més d’hora que tard degut a les repetides trompades contra els pianos.
Aquell hagués suposat l’únic podi per l’alemany en la seva curta carrera esportiva a la Formula 1. I parlo en pretèrit ja que la FIA, amb Jean Marie Ballestre al capdavant, va desqualificar a l’equip de Ken Tyrrell per una sèrie d’infraccions tècniques, desposeïnt-los de tots els punts guanyats durant aquella temporada.
Colla Verglas 