Eagle E-Type Low Drag GT. La ressurecció d’un mite.

Fa uns dies us vaig parlar d’un preparador britànic de nom Eagle especialitzat en la marca Jaguar en general i en el preciós E-Type en particular. Si en aquest article parlava del Eagle Roadster, una recreació del clàssic descapotable posada al dia, avui volia fer menció de la seva darrere creació, a la que han batejat com Eagle Low Drag GT. A grans trets es tracta d’una obra d’art amb rodes inspirada en el E-Type Low Drag Coupé que els britànics van fabricar a principis dels anys 60. No és el primer cop que una marca treu al mercat una recreació d’aquest cotxe de curses, però sí és una de les millors. I és que al igual que van fer amb l’Eagle Roadster, el Low Drag GT també rep una profunda actualització mecànica a tots els nivells.

Aquest és el Low Drag Coupé original, encarregat per Peter Lindner l’any 1963.

Abans d’entrar en detalls millor fem un petit repàs a la història del cotxe en el que s’inspira, el preciós Jaguar E-Type Low Drag Coupé.

L’any 1962, poc després de la introducció del nou E-Type, Jaguar va decidir que ja era hora de desenvolupar un cotxe de competició per succeïr espiritualment als mítics C-Type i D-Type que tants èxits havien donat a la marca a les 24 hores de Le Mans. No obstant, i a diferència d’aquests, el nou projecte de Jaguar havia d’estar basat en un coupé, el que el feia totalment diferent i tot un repte pels enginyers, especialment per Malcolm Sayer, cap del projecte. Després de fabricar només un prototip, i en vista de que el cotxe mai va arribar a ser competitiu, el projecte es va aturar.

El Low Drag Coupé de la foto és el primer prototip dissenyat el 1962 i venut a Dick Protheroe el 1963, passat per aigua i amb matrícula CUT 7.

Jaguar va decidir fer marxa enrere, optant per basar el seu projecte en la variant roadster enlloc del coupé. Entre 1963 i 1964 es van fabricar un total de dotze unitats del E-Type Lightweight (més tres xassissos de recanvi), una versió alleugerida i potenciada que, entre d’altres coses, comptava amb carrosseria d’alumini — fins a 200 kilos més lleugera que la del model de sèrie — i un sis cilindres amb injecció mecànica Lucas, càrter sec i associat a un canvi ZF de cinc relacions. Tot i que la potència podia variar entre un cotxe i l’altre, estem parlant d’uns 300 CV, una xifra que no estava malament tenim en compte que parlem de principis dels 60.

Un altre foto del Low Drag Coupé de Lindner/Nocker. Preciós.

Una d’aquestes dotze unitats (la cinquena, número de xassís S850662) va ser reconvertida a Low Drag Coupé a petició de l’importador alemany de Jaguar, Peter Lindner. Lindner va encarregar a Malcolm Sayer el disseny d’una carrosseria coupé marcadament aerodinàmica sobre el xassís d’alumini del Lightweight. El motor 3.8 també es va treballar a fons, aconseguint convertir-lo en el més potent dels dotze Lightweights fabricats amb 344 CV de potència (la resta de Lightweights es movien entre els 300 els 320 CV). Havia nascut un mite.

Aquí el Low Drag Coupé de Lindner/Nocker als 1000 km de Nürburgring de 19634

La parella Peter Lindner/Peter Nocker va aconseguir èxits més o menys notables amb aquesta unitat, arribant a participar a les 24 hores de Le Mans de 1964 tot i no acabar per problemes mecànics. Per desgràcia, l’octubre de 1964 tot s’en va anar en orris quan Lindner va patir un accident al circuit francés de Montlhery, perdent la vida juntament amb la de tres marshals, i acabant amb un projecte d’alló més interessant i prometedor.

El de la foto és una rèplica Lynx del Low Drag Coupé de Lindner/Nocker. Impossible diferenciar-la de l’original.

Per alguna extranya raó, les restes del cotxe accidentat es van conservar tot i haver estat declarat “irreparable” pel propi Malcolm Sayer, reapareixent a principis dels anys 80 quan un col·leccionista es va proposar reconstruir-lo. Malauradament el cotxe estava en tan mal estat que al final va optar per adquirir una rèplica feta per Lynx (tan ben parides que no sabries diferenciar-la de l’original).

El de la foto és el xassís S850663, un Lightweight passat amb posterioritat a especificasions Low Drag Coupé després d’un accident. Matrícula 49 FXN.

I així es com arribem al 2008, quan Peter Neumark va decidir adquirir els dos cotxes — les restes del Low Drag Coupé original i la rèplica de Lynx — per restaurar el “Lindner/Nocker E-Type” i deixar-lo igual que el primer dia. Els treballs els va fer l’especialista britànic Classic Motor Cars, invertint un total de 5.000 hores de feina i aconseguint salvar un 90% de la carrosseria original. Té mèrit.

Un altre foto del 49 FXN. Atenció al frontal allargat, diferent del de Lindner/Nocker.

A més a més del Lindner/Nocker E-Type Low Drag Coupé, Jaguar va fabricar dues unitats més, tot i que cap d’elles va arribar a la popularitat del xassís S850662. La primera va ser el prototip de 1962, venut a Dick Protheroe a mitjans de 1963 (és el de la foto que està a l’aigua, matrícula CUT 7). L’altre, el sisé Lightweight fabricat amb el xassís número S850663 i matricula 49 FXN, també va ser reconvertit a especificacions Low Drag Coupé després d’un accident. Aquest compta amb un frontal més allargat i agressiu que el E-Type de Lindner/Nocker.

Flashforward a 2013 i ens trobem amb l’espectacular Eagle Low Drag GT, un preciós coupé pràcticament idèntic a l’original.

La darrera creació de Eagle compta amb una batalla una mica més llarga que en el Low Drag Coupe de 1964, el que dona un aire més esvelt a la carrosseria. Aquest augment de la batalla també es tradueix amb més espai pels ocupants, el que és d’agraïr en un cotxe que, a diferència de l’original, ha estat dissenyat més com un gran turismo que com un sport-prototip de competició. En aquest sentit, la nova proposta d’Eagle també compta amb aire acondicionat, un dipòsit de benzina de major capacitat, més maleter i un habitacle més confortable, sobretot en alçada.

Estèticament, el Low Drag GT hereta els fars i el frontal del Eagle Roadster, però canvia totalment des del pilar A fins el final. La carrosseria és tan esvelta i sensual com musculosa, i a diferència de l’original, s’han pulit els ribets que a principis dels 60 s’utilitzaven per unir els diferents panells de la carrosseria — i que jo personalment hagués deixat en aquesta recreació.

Com a bon cotxe “a mida”, el llistat d’opcions que ofereix Eagle és interminable. En ell trobem, per exemple, un navegador per satèl·lit, “direcció assistida elèctrica sensible a la velocitat”, suspensions regulables de la casa Öhlins, frens AP Racing o un interior forrat íntegrament en cuir/alcàntara d’altíssima qualitat.

Mecànicament, el motor original ha cedit el seu lloc a un sis en línia de 4.7 litres amb injecció directe i bloc d’alumini desenvolupat per la pròpia Eagle. Aquest motor és capaç de rendir una potència que, com en el cas del Roadster, arriba als 310 CV a 4.500 rpm. Aquest motor va associat a un canvi manual de cinc relacions amb diferencial autoblocant, tots dos fabricats en alumini per reduir el pes a la mínima expressió. Curioses són també les llandes de 16″, fetes aparentment de ferro quan en realitat han estat fabricades en magnesi.

L’únic inconvenient d’aquest cotxe és el preu, situat en uns estratosfèrics i quasi prohibitius 777.000 euros (£650,000 al canvi). Per aquesta xifra haig d’admetre que em venen molts cotxes interessants al cap, però pocs d’ells són tan macos i elegants com aquesta recreació històrica. Després de tot, a qui no li tempta la idea de tenir un Low Drag Coupé apte pel dia a dia?