Mercedes-Benz 190E 2.3-16, un cotxe de rècords a prova de bombes

La estratègia que Mercedes-Benz va fer servir per promocionar el llançament del nou 190E, una berlina coneguda internament amb el codi W201, va ser una mica diferent al que venia sent habitual. En el record queda, per exemple, aquella cursa al renovat Nürburgring, en la que un jove Ayrton Senna es va donar a conèixer imposant-se a ex-campions del món de la talla de Lauda o Prost en una cursa on tots els pilots conduien idèntics 190E 2.3-16 de sèrie. El que pot ser no és tan conegut és el que tres unitats — també equipades amb el motor 2.3-16 de Cosworth — van aconseguir al circuit de Nardo, traçat italià en el que el fabricant alemany va establir fins a 12 rècords de velocitat i distància diferents amb el seu nou model.

El Mercedes-Benz 190E no era una simple berlina més pels alemanys. Era la primera berlina compacte o, el que és el mateix, el primer equivalent espiritual al que avui coneixem com a Classe C. Abans de 1983, res. Era una categoria que pel fabricant alemany senzillament no existia. D’aquí que a Stuttgart volguessin assegurar el cop amb una promoció que enaltís els mèrits del seu model estrella (de la vessant esportiuva ja s’encarregarien Klaus Ludwig, Bernd Schneider i companyia).

Un dels objectius era demostrar no només la esportivitat del nou 190E, sino també la seva fiabilitat. Amb aquest objectiu en ment, un equip d’enginyers es va desplaçar al sud d’Itàlia durant el mes d’agost de 1983 amb tres unitats del 190E 2.3-16 completament de sèrie. Cal recordar que aleshores la nova berlina dels alemanys ni tan sols havia estat presentada en societat, un aconteixement que no tindria lloc fins quatre setmanes després de la aventura italiana, al IAA de Frankfurt.

El cotxe en qüestió equipava un quatre cilindres 16 vàlvules de 2.3 litres desenvolupat per Cosworth pensant en el DTM — igual que el M3 E30, que no era més que una homologació especial per participar al campionat alemany de turismes. Rendia una potència de 185 CV (que és la que acabaria tenint en la versió final de producció) i permetia arribar als 230 km/h de velocitat màxima. A Nardo, però, petites modificacions aerodinàmiques li permetien arribar als 250 km/h de velocitat màxima.

Les úniques modificacions que incorporava tenien relació amb la injecció i el sistema d’ignició, donades les particulars característiques del repte que tenien per davant (50.000 km amb el peu avall i a màxima velocitat, que es diu aviat). Altres modificacions afectaven a la refrigeració, amb uns radiadors als que se li van treure els ventiladors (a aquelles velocitats eren prescindibles) i als que s’hi va afegir un sistema mitjançant el qual es podia bloquejar el pas del aire fins a dues terceres parts. Això és va fer així per garantir que el rendiment del motor no baixés durant la nit degut a les baixes temperatures. La direcció assistida també va ser un altre dels elements que es va descartar ja que, en un traçat bàsicament recte, la seva funció era del tot inútil.

Per l’equip d’enginyers, pilots i tècnics de Mercedes-Benz la experiència al traçat circular de Nardo tampoc era una novetat. Des dels anys 70 pràcticament la totalitat de models de producció havien passat per un procés similar amb l’objectiu de garantir la seva qualitat (una pràctica que avui en dia també es duu a terme, per exemple, a la IDIADA). De fet, a finals dels 70 diferents prototips C111 equipats amb motors benzina i dièsel també van aconseguir diferents rècords. Aquest cop, però, la cosa anava de debó, amb un model quasi idèntic al que veuria la llum al IAA de Frankfurt quatre setmanes després.

Finalment, després de 201 hores, 39 minuts i 43 segons, el Mercedes-Benz 190E 2.3-16 va aconseguir superar la barrera dels 50.000 km a una velocitat mitja de 247,94 km/h, pràcticament sense baixar de les 6.000 rpm i amb un consum mig al voltant dels 22 l/100 km. De passada, aquells 190E també van aconseguir dos rècords mundials sobre una distància de 25.000 km, un altre sobre una distància de 25.000 milles (uns 40.000 km), així com 9 rècord adicionals en la seva categoria: categoria A (cotxes), grup 1 (benzina) i classe de 2.000 a 3.000 cc.

I no només això. Totes aquestes plus-marques es van aconseguir al sud d’Itàlia (i pel sud d’Itàlia vull dir al “taló de la bota” d’Itàlia), en ple més d’agost i amb temperatures que de dia arribaven als 40ºC — però que a l’interior dels vehicles es disparaven fins els 50ºC. Amb tot plegat quedava clar que la nova berlina de Mercedes-Benz, en la seva variant més esportiva — el 2.3-16 amb motor Cosworth — era un cotxe a prova de bombes.