Meriveyron, un petit tribut al millor cotxe de la història

Admeto que el títol pot resultar una mica confús. Al obrir l’enllaç segurament pensaveu en un Ferrari F40, o en un McLaren F1. Doncs sento dir-vos que la entrada d’avui us decepcionarà. O no. Aquesta entrada va d’un dels millors cotxes de la història, un cotxe que tot i ser probablement la darrera opció que es compraria una persona a qui li apassiona el motor, probablement ha fet i ha viscut molt més que qualsevol Porsche, Ferrari o Lamborghini que pogueu trobar pel carrer. I ho dic en serio. Molt més. La entrada d’avui és un petit tribut fotogràfic al Meriveyron.

Suposo que us preguntareu com pot ser que un paio com jo, a qui li agrada el motor en el sentit més ampli de la paraula, va acabar amb un cotxe tan poc passional con aquest. La resposta no és simple. El meu cotxe anterior, un Alfa Romeo 147 Selespeed, em va donar tants problemes que, un cop acabada la garantia, me’l vaig treure de sobre el més ràpid que vaig poder. Decebut i amb la moral pel terra, necessitava un canvi d’aires… tot i que vist el resultat pot ser em vaig passar tres pobles.

Buscava un cotxe dièsel, perquè després de tres models a benzina i amb una mitja d’uns 15.000 km/any, les factures començaven a ser massa abultades. També buscava un cotxe espaiós. Quan anàvem a fer curses anàvem una mica a pèl, sense furgo i tirant de maleter tot el que es podia. I estem parlant de mitja dotzena de rodes, eines, la roba, etc. Era obvi que un compacte es quedava curt, pel que vaig començar a buscar cosetes més grans. També volia un cotxe nou. Després de la mala experiència amb un cotxe “de gerència” (van dir “de gerència” quan volien dir “els que deixem provar al Circuit de Catalunya”), no volia arriscar-me a tornar a repetir els merders de l’Alfa Romeo. I tot plegat amb un pressupost d’uns 15.000 euros.

Al mateix temps, un amic de mons pares es va comprar un… i la veritat és que tot encaixava. Era barat, molt espaiós tot i no semblar-ho, i estava relativament ben equipat. I així és com, quasi sense meditar-ho, vaig acabar comprant-me un Opel Meriva 1.7 CDTi de 100 CV. Més de 200.000 km després, puc dir que he acabat força satisfet… tot i que les ganes de canviar-lo per alguna cosa més ben parida sempre estaven presents. Que una cosa no treu l’altre. Fins i tot ara que “estreno” cotxe ja tinc ganes de canviar-me’l per un BMW 320d Touring o un A4 Avant 2.0 TDI. Dreaming is possible…

En tot aquest temps, vuit anys menys una setmana, les he viscudes de molts colors. Només m’ha deixat tirat un cop, per una corretja de l’alternador trencada. Bé, i un altre, per un tub de refrigerant foradat, tot i que aquest cop vaig aconseguir arrossegar-me fins a un taller. Fora d’això, i d’unes dos-centes bombetes petades per un alternador que de tan en quan feina una mica el tonto, cap problema.

Amb el Meriveyron he fet mil-i-un viatges. Aquí, en un hotel Formule 1.

I aquí, en un circuit de Formula 1. Si us sóc sincer, entre Top Marques, escapades amb els amics i Rallyes Monte-Carlo, la veritat és que fa temps que vaig perdre el compte dels cops que he estat al Principat de Mònaco. Una ciutat fascinant i que no em cansaré mai de visitar.

L’any 2006 va ser el primer any que vam anar al Monte-Carlo, i va ser precisament en aquella edició en la que va nèixer Colla Verglas com a tal.

En aquella edició vam anar tant a saco que mon germà i un servidor vam acabar dormint al maleter del cotxe, una experiència que ja haviem viscut a un Catalunya-Costa Brava amb el cotxe recén estrenat. No és que la recomani, que consti… però tampoc ho recordo com una experiència terrorífica.

Amb el temps vam anar pulint detalls fins que l’any 2010 vam decidir posar pneumàtics d’hivern al davant. I sort, perquè va ser la edició en la que més neu vam tenir. Aquell any també vam pujar al Turini, i després encara vam repetir un altre cop aprofitant una escapada al Top Marques. Aquell cop, per un problema de falta de previsió, i de benzineres tancades, i de carreteres bloquejades, i de la única benzinera que et trobes que no t’agafa la targeta de crèdit… vam arribar a dalt de tot amb la re-re-reserva, pensant que sent com era el Turini, segur que tindrien una mica de benzina. Il·lusos. Fail total. I encara ens quedava la baixada. Us juro que aquell dia pensava que ens quedàvem tirats…

El Meriveyron no és precisament el cotxe més còmode per fer llargs viatges, tot i que tampoc el qualificaria d’incòmode. En aquest sentit l’Exeo ST és un salt quàntic en termes de qualitat. No obstant, amb bona música i uns quants Red Bull la cosa millorava una mica. Aquí, tornant d’un Monte.

Un dels viatges més mega-mítics que vaig fer amb el Meriveyron, acompanyat de l’Albert, va ser el que vam fer a les 24 hores de Le Mans de 2006, l’any en el que va guanyar l’Audi R10 TDI. Carregats amb les bicis vam fer via pel centre de França cap a dalt. A Millau, en canvi de passar pel pont, i com a bons catalans que som, vam decidir atravessar el poble, el que ens va brindar una bona oportunitat per fer algunes fotos sota el viaducte…

Com podeu comprobar a la foto, la infrastructura que portavem era de nivell.

Va ser precisament a Le Mans on vaig viure una de les experiències més freaks que he viscut mai al volant del Meriveyron. Al sortir de l’aparcament (situat prop de les esses de Porsche) vaig enfilar la recta cap a Arnage accelerant a fons. “Accelerant a fons” en el Meriva és un concepte relatiu, doncs després d’estar 15 segons amb el peu abaix a dures penes havia passat de 100 km/h… i sort!!!

Dos-cents metres més enllà estaven els gendarmes amagats posant multes a tort i a dret. El tema és que em van enganxar, 102 quan el límit era de 80 km/h. Però enlloc de lamentar-me i/o emprenyar-me, al final i amb el temps ho recordo com tota una experiència “divertida”. Vale, els 100-i-escaitx euros que em van cascar van liquidar d’una tacada el pressupost que tenia per merchandising però… QUANTA GENT TÉ UNA MULTA DINS DEL CIRCUIT DE LE MANS PER ANAR MASSA RÀPID?!?!?! Ja us dic que el Meriva és especial. Un escollit.

Després encara repetiria un cop més a Le Mans, tot i que aquest cop sense curses de per mig. És el que té muntar una ruta entre Normandia i els castells de Loire… i fer-la passar per on tu vulguis sense que la teva parella se n’adoni.

No podia faltar en aquest reportatge la típica foto del cotxe amb un dit de neu. Va ser l’únic cop en ma vida en el que he posat cadenes. I per cadenes vull dir cadenes, no les fundes moderns aquests que es posen ara i es perden al cap de 100 metres. Una odissea.

Clar que no tot han estat flors i violes. El Meriva també ha patit accidents, tot i que cap per culpa meva. El primer va ser un paio a Barcelona que es va empotrar contra quatre cotxes de costat fins acabar contra el meu. Per sort, la Urbana em va deixar una nota i tot es va solucionar. A Barcelona tinc aparcament, però aquell dia em va fer mandra entrar-lo i el vaig deixar al carrer. Llei de Murphy. És el cop que veieu a la foto, una foto corresponent a una excursió a Andorra amb mon germà, per no sé quina història de fer descens en bici.

L’altre va ser el fill de puta cabron del meu veí, que em va hostiar i després ho va negar tot, i l’altre un paio a la A-2 tornant de Logroño que es va saltar el “ceda” de la autovia. Va picar contra la porta i em va fer un bony… tot i que la cosa podria haver estat molt més dramàtica (anàvem a més de 80 km/h).

Evidentment, el Meriveyron també va viure el seu minut de glòria al Nürburgring. I quan dic minut dic 15 minuts. O més. De fet, en total he fet quatre voltes amb el Meriva al circuit: una primera per provar, un altre amb pluja per gastar el ticket de 12 voltes que tenia, un altre aprofitant que per un cop a la vida es podia fer el circuit complet, el que inclou el traçat de GP… i finalment la volta que vaig grabar en video. Memorable.

Junts hem recorregut Europa, empre en companyia de la hawaiana…

Suïssa, Àustria, Alemanya, França, Itàlia…

Junts hem fet algunes de les millors carreteres del món, com el Grimsel Pass.

I algunes de les millors autopistes, també. Estava una mica marrano, ho sé.

Junts hem visitat l’antic circuit de Reims.

I el curiosíssim Hangar 7 de Red Bull, a l’aeroport de Salzburg.

També hem tingut temps de fer l’imbècil, com quan vam aixecar les quatre rodes de terra en un enllaç al rally de terra de Figueres o quan amb tota la familia baixant cap a Chamonix, mon germà va fer un canto sublim en una carretera nevada i amb pneumàtics de ping-pong indoor.

Clar que, deixant de banda totes aquestes aventures i viatgets, el Meriveyron sempre serà el cotxe en el que li vaig fer el primer petó a la que ara és la meva dona. Vale. Podria haver escollit un escenari millor, però va anar com va anar, que aquestes coses no es poden escollir…

En fi. Ja veieu. Digueu-me ara si coneixeu un cotxe que hagi viscut el que ha viscut aquest Meriva, que hagi fet els viatges que ha fet i que hagi estat als llocs on ha estat. Que tingui una multa a Le Mans per excés de velocitat, que hagi recorregut els carrers de Monte-Carlo, que hagi pujat al Turini i que hagi fet quatre voltes al Nürburgring. Ja us ho dic, ja. Aquest és el millor cotxe de la història. Ara el que toca és passar pàgina. Com a mínim em queda el consol que el Meriveyron estarà en bones mans.