Cinc cotxes inútils que no arribaré a entendre mai

MINI està a punt de presentar el Paceman, la versió de tres portes del Countryman. Per una companyia creada l’any 2001 amb l’únic objectiu de recuperar l’esperit del Mini original, el Paceman no és altre cosa que un insult a la memòria d’Alex Issigonis. D’entrada està basat en el Countryman, un model que no sé ben bé a què respon i que pràcticament duplica la mida del model original de 1959 — un utilitari, no cal dir-ho, que es caracteritzava per les seves reduïdes dimensions exteriors, per la gran habitabilitat interior i per comptar amb un comportament que li va permetre adjudicar-se el Rally Monte-Carlo de 1964, 1965 i 1967. Per més voltes que li dono, no arribo a comprendre què va portar a la filial de BMW — perquè per més que els alemanys ens intentessin enganyar a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres, els MINI actuals venen de Münich — a presentar un model d’aquestes característiques quan la filosofia del model original probablement apuntava a propostes de caire molt més urbà — com el MINI Rocketman.

L’altre cas digne d’estudi és el del Mercedes-Benz CLS Shooting Brake. Perquè ja em direu vosaltres quin sentit té oferir la versió familiar d’una berlina-coupé quan al teu propi catàleg tens un cotxe tan competent com el Mercedes-Benz Classe E Estate, un model amb una habitalibilitat interior i una capacitat de càrrega molt superiors a les del nou model del fabricant alemany. Cert és que el disseny i la elegància del CLS Shooting Brake supera en molts punts a la de la Classe E, però fóra d’això, què pot portar a algú a comprar-se el primer abans que el segon?

Dintre del catàleg del fabricant alemany també hi ha un altre model que no acabo d’entendre per més voltes que li dono. Parlo de la Classe R, una barreja a mig camí entre un familiar, un tot-terreny i un monovolum. Les seves vendes sempre han estat força testimonials, i és que amb models com el ML, el GL o el propi Classe E familiar, quin sentit té un trasto com aquest?

El tercer cotxe de la discòrdia és el BMW X6, un tot-terreny que comparteix molts dels elements del CLS Shooting Brake, en el sentit d’estar basat en una versió empitjorada d’un altre model de la casa: en aquest cas, el BMW X5. D’entrada, el X6 es va presentar com a una barreja entre un coupé i un SUV, i no va ser fins passats uns mesos que BMW no es va decidir a oferir com a opció una tercera plaça a la fila del darrera. En aquest sentit, què podia portar a algú a comprar-se un trasto inútil com aquest quan el BMW X5 ofereix exactament el mateix però amb més espai, una habitabilitat superior i un preu inferior?

Quin procés mental va portar al responsable de producte del fabricant alemany a decidir que un model com el BMW X6 podria arribar a tenir èxit? Suposo que la principal raó que s’amaga al darrera de totes aquestes propostes de difícil justificació són els particulars gustos que tenen a certs païssos emergents com Arabia Saudí, Russia o la Xina, païssos amb unes carreteres infames on tenir un esportiu del tipus Porsche, Ferrari o Lamborghini seria un autèntic suïcidi. Jo, em perdonareu, però no ho acabo d’entendre.

Lluny d’aprendre dels propis errors, BMW també té en catàleg un altre model difícil de justificar: el BMW Serie 5 GT. Em sembla que des de que va ser presentat fa un parell d’anys, podria comptar els que he vist pels carrers de Barcelona amb els dits d’una mà… i probablement m’en sobrarien i tot. Obviament, els responsables de producte de la marca no són aliens a aquest fet i ja s’han començat a replantejar el model… tot i que — oh, sorpresa — sembla ser que ja han donat llum verda a la versió corresponent de la Serie 3. Qui els entengui…

No volia acabar aquesta entrada sense mencionar els dos models que, en la meva modesta opinió, són més inútils, estúpids i prescindibles en el panorama automovilístic actual. Tot dos són tot-terrenys, tots dos són descapotables i — per sort — tots dos són, ara per ara, simples concept cars. M’estic referint al Nissan Murano CrossCabriolet i al Land Rover Evoque Convertible Concept. El seu grau d’inutilitat és tan elevat que a vegades no puc evitar pensar que tot plegat no sigui més que una broma de mal gust del departament de màrketing. Per desgràcia, res impedeix que el directiu visionari de torn es llevi un dia amb els cables creuats i els hi doni llum verda per a la producció en serie. I fins i tot si es donés aquest cas, alguna cosa em diu que — sobretot en el cas del britànic — es vendrien com xurros. En fi. Tenim el que ens mereixem.

Actualització — L’amic Pedro m’ha recordat dos cotxes dels que ja he parlat en més d’una ocasió i que bé mereixen un lloc en aquest rànking infame. Un és l’Aston Martin Cygnet, un insult a la història del fabricant britànic basat en el Toyota iQ. L’altre és el Abarth 695 Tributo Ferrari, una estafa perpetrada pel Grup FIAT en la que simplement s’han limitat a doblar el preu d’un Abarth 500 Esseesse després d’enganxar-hi un parell d’emblemes de Ferrari. Per si això no fos suficient, Abarth va tornar a repetir la jugada amb l’Abarth 695 Tributo Maserati. Algú a Itàlia deu pensar que la gent és tonta…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s