Així és com Rauno Aaltonen va fer trampes (accidentalment) per adjudicar-se el Rally Monte-Carlo de 1967

Aquest matí s’ha disputat el Shakedown del Rally Monte-Carlo, una de les proves més populars i importants del calendari. Aquesta edició, no obstant, és important per un parell de raons en concret: per començar, la edició de 2012 marca el retorn de la prova al mundial de rallyes, després d’uns anys enquadrada en el calendari del IRC. La segona raó no és altre que el retorn de Mini, una de les marques més estretament lligades al rally gràcies a les seves victòries els anys 1964, 1965 i 1967.

Precisament avui us volia parlar d’aquesta darrera edició, en la que Rauno Aaltonen va saber imposar el seu Mini Cooper S davant del Lancia Fulvia d’Ove Andersson i el Porsche 911 de Vic Elford. Després de llegir un molt bon article publicat a Jalopnik, això de que Aaltonen va saber imposar el seu Mini pot ser s’hauria de revisar. Segons explica ell mateix, un petit accident va ser el factor determinant que li va permetre adjudicar-se el tram del Turini, quan, a priori, tenia tots els números per ser superat pel Elford i Andersson a la classificació scratch. Com s’ho va fer, doncs? 

L’article està en anglés, però aquí va una petita traducció de la part més important:

Vam arribar al principi de la darrera especial amb un avantatge de 12 segons. Vic Elford (el llegendari pilot de la Targa Fiorio) era segon en un Porsche 911, però ell començava primer. Van escoltar, ja saps, aquell sis cilindres, la sensació de potència! Va desaparèixer carretera amunt.

Era el nostre torn. Vam assegurar-nos que tot funcionava bé: micròfons, amplificadors. Estava totalment concentrat. L’home amb la bandera compta cap avall: 10, nou, vuit, set… Però es para a quatre. Hi ha hagut un accident a la muntanya. L’ambulancia surt disparada. Evidentment, ara la teva concentració estava totalment trencada.

I llavors la tempesta de neu va començar. — diu Aaltonen amb un somriure. — Podies veure els flocs de neu caient suaument. En teoria, podia ser preciós. Però, per nosaltres, era un infern. Els claus a les nostres rodes no funcionaven sobre la neu. No podiem veure la carretera, tot estava blanc.

Després de que una fina capa de neu hagués caigut sobre la muntanya, la carretera estava lliure. El compte enrera va tornar a començar, sense cap interrupció aquest cop.

Primera velocitat. Rodes derrapant. 8.000 rpm, quasi no ens movem. Segona velocitat. Rodes derrapant. No aconseguiem adherència. Teniem les rodes equivocades. Henry Liddon, el meu co-pilot de Bristol, Anglaterra; tenia un sentit del humor molt sec; quan vam arribar al cim de la muntanya va dir “dos minuts i mig avall”. Recuperar dos minuts i mig en baixada era impossible, no es podia guanyar. Però, en els rallyes, un mai es rendeix.

Vàrem conduir de baixada veritablement ràpid: tercera velocitat, 140 km/h. Els claus de les rodes començavem a treballar millor.

De sobte, sota la neu hi havia una gran placa de gel. Vam començar a lliscar, roques a l’interior de la curva, precipicis a l’exterior. Vaig veure que hi havien aquests blocs de formigó, els quals segurament ens aturariem si hi impactaven. Apuntar a un d’ells hagués estat una decisió segura, però un mai es rendeix. Així que vaig apuntar entre dos blocs de formigó. Sabia que al darrera no hi havia una caiguda lliure, sino pot ser una baixada de 45º amb arbres.

Estavem volant a l’aire. Els fars iluminaven els arbres, i la neu, i semblava que estavem en un compte de princeses. Aquelles grand roques cobertes de neu semblaven fantasmes als meus ulls.

Però el cotxe va sobreviure. Així com Aaltonen i Liddon.

Vam aterran sobre neu tova entre arnres i grand roques. Va ser pura sort ja que un no pot girar el cotxe en ple vol. Com que ja estavem fora de la carretera no hi havia raó per aturar-se, amb el risc afegit de que el Mini s’enfonsés a la neu, així que tocava continuar esperant tronar una carretera al davant.

No tenia ni idea d’on anava.

Quan per fi va trobar una carretera es va adonar que era la especial es van adonar ho afortunats que havien estat. Ningú podia haver trobat aquella drecera expressament, entre els arbres i les grand roques. Si, de fet, alló va escurçar la ruta.

Vam guanyar la especial per 5 segons. Era una gran drecera. No va ser habilitat, va ser pura sort! I Vic [Elford] havia fet algunes errades, així que la segona plaça va ser pel Renault Alpine Lancia Fulvia de Ove Andersson. Li vaig dir al meu co-pilot que es callés i que no li digués res d’allò a ningú. I d’aquesta manera, durant 20 anys no li havia explicat aquesta història a ningú. No hagués estat una bona idea explicar-ho, perquè hagués enmerdat les coses.

Després li vaig preguntar si és just dir que va “fer trampes accidentalment” per guanyar el rally. — No realment, ja que no teniem cap pla ni cap intenció de prendre aquella drecera. La grans sorpresa va ser sortir d’aquell bosc en pendent en aquelles condicions.

No sé vosaltres, però a mi em sembla una lectura fascinant. Trobo que descriu molt bé la màgia dels rallyes d’abans. Ara, amb tants sensors, càmeres i dispositius GPS, seria sencillament impossible. La única pregunta que em faig és: com han pogut mantenir la consciència tranquila després de 20 anys? Vale, com que la drecera no la van agafar expressament, tècnicament no van fer trampes “activament” — però van treure un avantatge de tot plegat, oi?

Via Jalopnik

Un pensament sobre “Així és com Rauno Aaltonen va fer trampes (accidentalment) per adjudicar-se el Rally Monte-Carlo de 1967

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s