Primer dia de cantos amb la Sabine

Diumenge passat, el meu germà em va convidar a probar la Sabine en una mena de tandes-entrenaments que es va celebrar a Can Padró. Cotxe nou i circuit nou no sol ser una bona combinació, i pitjor encara és que el cotxe sigui un tracció trasera de 200 CV, equipat amb pneumàtics Triangle Talon Sport de merda, que la temperatura a dures penes arribi als 2ºC i que el circuit es caracteritzi per la total i manifesta absència d’escapatòries. Com deia l’Ignasi – amb il·lusió!

M’imagino que a aquestes alçades tothom coneix Can Padró. Més que un circuit, Can Padró es podria considerar com un tram de rallyes tancat: compta amb un traçat molt revirat on no es troba a faltar cap dels elements que caracteritzen una especial del mundial de rallyes: grava, pedres, un asfalt que llisca més que la pista de gel de Plaça Catalunya, poques escapatòries, marge d’error tirant a nul. En fi – diversió assegurada.

Pel que fa a la Sabine, estava tal i com va finalitzar el Rally Osona. Mateix pneumàtics, mateixos frens… i això que en total van ser prop de 500 km, 200 km dels quals cronometrats, quasi res. Com que en aquella ocasió el meu germà va decidir anar en plan Drifter Superstar, al darrera hi muntava uns Triangle Talon Sport més durs que una pedra. Literalment. Mentre tothom tornava al paddock amb les gomes trinxades després de mitja dotzena de voltes, nosaltres no paraven de donar voltes i voltes i voltes. I això que d’anar recte, més aviat poc.

Els organitzadors van decidir dividir el traçat en dues parts: una de revirada que incloïa la pista lliscant, i un altre amb la part més ràpida del circuit – la que queda més aprop de Montserrat. Desgraciadament, d’entrenos aquelles tandes tenien més aviat poc: a grans trets es tractava d’una jornada destroyer on la penya principalment es dedicava a destrossar els seus BMW (opció majoritària aquell dia) anant de canto – i al tall – el máxim temps possible. Nosaltres ens vam prendre les coses una mica més en serio, una cosa que va quedar clara després de dinar quan vam decidir muntar les gomes semi-slicks al darrera per anar a fer voltes ràpides enlloc d’anar a buscar el canto.

Com he dit, el dia va començar amb un fred siberià i amb una pista pràcticament glaçada. L’Ignasi va ser l’encarregat d’engrassar la màquina, fent unes primeres voltes que em van servir per aprendre’m el circuit (la meva única experiència prèvia a Can Padró va ser una volta de copi en el Festival Passats de Canto de… 2002?). El cotxe semblava molt noble i en un no res el tenies atravessat – la cosa pintava bé. Llavors va arribar l’hora de la veritat, el moment de posar-me al volant – el meu “bateig de cantos”. No obstant, aquella primera tanda va ser de tot menys agradable.

No va ser-ho per tres raons: massa cotxes a pista, pneumátics massa durs i pista massa freda. Definitivament, aquesta no era la millor manera de fer-me amb el cotxe i amb una especialitat – el drifting – de la que era un complet principiant. A més a més, les meves primeres voltes van ser el que podriem anomenar “fulgurants”, anant una mica massa ràpid des del primer revolt i intentant fer cantos tot i no tenir-ne ni idea. El resultat? Estrés – i acollone màxim del meu germà. I poques ganes de tornar a pujar-me al cotxe. Clar que tampoc era plan de tirar la tovallola a les primeres de canvi, no?

Fer cantos sembla fàcil. Però no ho és. Sobretot per un paio habituat a anar recte com el servidor que subscriu aquestes línies. El principal problema, sense cap mena de dubte, era “controlar el volant”, saber on estava el centre i quantes voltes portaves quan el cotxe s’atravessava. La cosa no va arribar a començar a funcionar fins que no vaig canviar el xip: enlloc de “buscar el canto”, vaig preferir anar ràpid, a “fer temps”, buscant la volta ràpida. Aquí va ser on vaig començar a animar-me i a passar-m’ho d’allò més bé. Conduint així, els cantos sempre estaven sota control, de mitja volta a una volta de volant com a molt, res que un fàcil joc de mans no pugui solucionar – tot i que tampoc em vaig salvar de fer virolles i emportar-me algun que altre cono.

Un cop havent dinat, els organitzadors van decidir unificar els dos traçats en un de sol, el qual incloïa la pista lliscant i unes variants que el feien molt més entretingut. Allò ja va ser el despelote més absolut: cantos a dojo, voltes ràpides i bon ritme, sobretot gràcies a que l’Ignasi va decidir muntar els semi-slicks de Toyo enlloc dels Triangle Talon Sport. La Sabine? De meravella: tenia patada, entrava bé, sortia bé, marxava quan havia de marxar, no quan el cotxe volia.. Mai em va donar cap ensurt “gros” (de petits, la tira), cosa que s’agraeix quan un “comença”.

Al final del dia, la veritat és que vaig marxar satisfet. Primer de tot perquè la Sabine va tornar d’una sola peça; segon perquè ara sé que se sent al volant d’un cotxe amb tracció trasera i unes ganes de marxar que espanten; i tercer perquè, vist ho difícil que es anar de canto de forma segura i controlada, ara respecto als pilots de rally en general, i a l’Ignasi en particular, molt més del que ho feia abans. Quan tornem, Ignasi?

Les fotos són un trunyo perquè A) Can Padró és una merda en quant a fotos, a no ser que aconsegueixis un “peto” (que no va ser el cas), i B) estrenava càmara i encara haig de fer-me als controls.